És un tòpic.
- Ah! ets mestra? Tens tres mesos de vacances doncs! Així qualsevol!
I davant d'aquesta fantàstica afirmació que fa la gent (amb un somriure d'orella a orella creient que t'han caçat...) em venen ganes de posar-los davant d'una aula, només un parell d'horetes... Au! potser llavors podrien adonar-se per ells mateixos si són necessaris aquests dos mesos de vacances...
També fa gràcia quan alguna d'aquestes persones que prèviament t'ha dit això després te la trobes amb un cotxet i amb ulleres de tres pams que et diuen que estan súper cansades, que al seu bebè no se li acaben les piles... sincerament... a mi em venen ganes de dir-li:
- Imagina't amb 25 a la vegada 6 hores al dia! (li diria sense cridar i amb el mateix somriure d'orella a orella que ell/a hauria fet en el seu moment.. i no li dic perquè en realitat em fa pena)
No us penseu que sóc rancuniosa, adoro la meva feina! Estimo treballar amb infants i sóc feliç de saber que gaudiexo de la meva feina, però també em fa ràbia haver de fer el mateix discurs cada vegada que tenim vacances... perquè penso que les mereixem.
- Ser mestra vol dir que t'aixeques cada matí i abans d'esmorzar comprobes la teva gran motxilla, per assegurar-te que hi portes tot el que et cal per aquell dia. És aquella motxilla/bossa que si un extrany posa la mà pot treure-hi des d'un cartró de paper de vàter fins a un clip de la hello kitty. Però si perdem aquesta bossa no som ningú! S'ha convertit en una part de nosaltres, una part que carreguem cada dia d'anada i tornada.
- Ser mestra vol dir que mentre estàs al sofà relaxada tens una idea fantàstica que necessites apuntar! (Per sort, quan t'ha passat 50 vegades, tens una llibreteta i un bolígraf al costat del sofà on ho apuntes TOT)
- Ser mestra vol dir que tens una mena de síndrome de Diògenes.. Guardes totes les safates de la carn per pintar, els potets dels iogurts per fer trasvassaments, els tubs dels paper de plata per fer joc heurístic, els trocets petits de plastidecor per reutilitzar... i intentes no sortir al carrer el dia dels trastos... no fos cas que la teva parella et faci fora de casa!
- Ser mestra vol dir que quan intueixes que t'estàs refredant comences el teu propi tractament i toooot el dia menges taronges i mandarines que porten vitamina C i així no et poses malalta! A més ens prendrem un ibuprofè abans d'anar a dormir per assegurar-nos que l'endemà estarem fresques com una rosa!
-Ser mestra vol dir que els dissabte si diumenges dediques força temps a preparar material, a redactar idees, a buscar formacions o a fer recerca d'informació sobre allò que et preocupa.
- Ser mestra vol dir que surts amb els nens al carrer i portes la bossa amb tot el que puguis necessitar encara que pesi 10 kilos i després necessitis la crema del Trigre per sobreviure.
- Ser mestra vol dir que cada dia et trobes sota el punt de mira de les famílies.
- Ser mestra vol dir que cantes una cançó rere l'altra mentre estàs sola canviant bolquers, parant taula i buscant pitets que algú ha amagat!
- Ser mestra vol dir que més d'un dia les teves companyes no han estat a temps de recordar-te que avui us heu estat maquillant amb els nens i no t'has rentat la cara...
Ser mestra és el millor que podria desitjar! I si.. necessitem vacances, perquè durant aquestes vacances, a part d'estar amb la família, de fer-nos els anàlisis que fa tres mesos que ens havíem de fer però ens esperem a no perdre'ns cap dia d'escola, a part de sortir de festa alguna que altra nit... penseu que dedicarem un munt d'hores a planificar el trimestre que ve, a pensar propostes per als més menuts, a avaluar què hem fet bé aquest primer trimestre i què podem millorar... així que creieu-me! És necessari per a tota la societat que el sector de mestres i educadors tinguem vacances de tant en tant!
Aprofiteu vosaltres per conèixer una mica millor als vostres petits!
dissabte, 21 de desembre del 2013
diumenge, 24 de novembre del 2013
L'espectacle de sortir al carrer!
Totes les mestres i educadores sabem que sortir al carrer es converteix en un xou. I això augmenta si ho fas amb un grup d'infants d'edats diferents, acompanyada d'un vagonet de color groc i amb una gran bossa a mode de Mary Poppins.
L'espectacle comença ja a la sortida. Cal que tothom triï el seu lloc. Els qui encara no caminen (o tot just comencen) van asseguts al vagó, els altres poden triar entre agafar-se a la corda, al lateral del vagó o a la mà dels adults. Aquest procés comporta uns minuts davant la porta de l'escoleta. Per a uns és una tria molt fàcil, però per altres no ho és tant...
Arrenca la marxa i si el camí ja el coneixem comença la cantarella de cançons populars infantils: cargol treu banya, sol solet, el bolet, la tortuga, en Jan petit quan balla, l'esquirol... Si el camí que recorrem es nou, no calen les cantarelles, ens embadalim amb l'entorn. Les botigues noves, els gossos que anem trobant, la gent que ens va saludant... El camí fins al nostre destí es converteix en una estona relaxada, divertida i molt entretinguda! fins i tot tenim temps d'aturar-nos per beure aigua, per aixafar bassals de la pluja, per observar alguns aparadors o per recollir les boles dels plataners.
Cal dir que quan ho fas tres cops per setmana tothom agafa pràctica, adults i infants!
Ara bé, no tot són flors i violes... hi ha dies en que no tenim l'humor de sempre, en que estem més susceptibles, més cansats... . Si som adults, normalment, podem gestionar-ho amb bastanta dignitat, i més si som al carrer. Si som infants la cosa se'ns complica... . Els més menuts no poden explicar-nos amb gaire claredat tot el que els passa, però ens donen senyals de que alguna cosa no va bé.
Aquesta setmana vaig rebre una d'aquestes senyals: Aturada en sec al mig del carrer acompanyada amb llàgrimes i braços ben aixecats. Jo la vaig interpretar com: NO VULL CAMINAR.
Fantàstic! Murphy ens regala aquests moments els dies que disposes de menys personal... doncs amb Il·lusió! El fet és que aquell dia no podíem regalar-li els braços perquè si ho fèiem o bé el vagó rodava sol, o bé el final de la corda s'embolicava amb els peus dels petits... Vaig decidir dedicar-li el temps que fos necessari, de vegades ens cal aturar-nos i donar prioritats i sens dubte aquella era una prioritat per a mi.
Es fantàstic negociar amb els petits, veure com entenen el que els estàs dient però no volen resignar-se i persisteixen en els seus deitjos. Però tot el que té de fantàstic ho té de desesperant quan trobes pel carrer tot de gent que creu que té prou aturoritat per dir-te com ho estàs fent de malament (suposo que totes les mares que han viscut algun moment desesperant al carrer m'entenen...) i que distorsionen tota la feina que estàs fent amb aquell infant.
Sense que els comentaris de les senyores m'afectessin gaire, vam aconseguir tornar caminant fins a l'escoleta.
Va ser un matí cansat, vàrem estar 1hora i mitja al carrer caminant 10 minuts i aturant-nos 10 minuts més per tornar a negociar. Agafant-se de diferents mans dels companys que s'oferien per ajudar, agafant-se de la corda, no agafant-se a res ningú, assegudes a les portes del carrer intentant relaxar i consolar les llàgrimes...
Va ser dur, molt dur, però va ser emocionant arribar i adonar-nos que sense l'ajuda i la paciència dels altres infants no ho haguéssim aconseguit!!
Ah! espero que quan celebri la meva entrada a la tercera edat no adquireixi aquesta nova capacitat d'alliçonar a ningú... de debó que ho espero!
L'espectacle comença ja a la sortida. Cal que tothom triï el seu lloc. Els qui encara no caminen (o tot just comencen) van asseguts al vagó, els altres poden triar entre agafar-se a la corda, al lateral del vagó o a la mà dels adults. Aquest procés comporta uns minuts davant la porta de l'escoleta. Per a uns és una tria molt fàcil, però per altres no ho és tant...
Arrenca la marxa i si el camí ja el coneixem comença la cantarella de cançons populars infantils: cargol treu banya, sol solet, el bolet, la tortuga, en Jan petit quan balla, l'esquirol... Si el camí que recorrem es nou, no calen les cantarelles, ens embadalim amb l'entorn. Les botigues noves, els gossos que anem trobant, la gent que ens va saludant... El camí fins al nostre destí es converteix en una estona relaxada, divertida i molt entretinguda! fins i tot tenim temps d'aturar-nos per beure aigua, per aixafar bassals de la pluja, per observar alguns aparadors o per recollir les boles dels plataners.
Cal dir que quan ho fas tres cops per setmana tothom agafa pràctica, adults i infants!
Ara bé, no tot són flors i violes... hi ha dies en que no tenim l'humor de sempre, en que estem més susceptibles, més cansats... . Si som adults, normalment, podem gestionar-ho amb bastanta dignitat, i més si som al carrer. Si som infants la cosa se'ns complica... . Els més menuts no poden explicar-nos amb gaire claredat tot el que els passa, però ens donen senyals de que alguna cosa no va bé.
Aquesta setmana vaig rebre una d'aquestes senyals: Aturada en sec al mig del carrer acompanyada amb llàgrimes i braços ben aixecats. Jo la vaig interpretar com: NO VULL CAMINAR.
Fantàstic! Murphy ens regala aquests moments els dies que disposes de menys personal... doncs amb Il·lusió! El fet és que aquell dia no podíem regalar-li els braços perquè si ho fèiem o bé el vagó rodava sol, o bé el final de la corda s'embolicava amb els peus dels petits... Vaig decidir dedicar-li el temps que fos necessari, de vegades ens cal aturar-nos i donar prioritats i sens dubte aquella era una prioritat per a mi.
Es fantàstic negociar amb els petits, veure com entenen el que els estàs dient però no volen resignar-se i persisteixen en els seus deitjos. Però tot el que té de fantàstic ho té de desesperant quan trobes pel carrer tot de gent que creu que té prou aturoritat per dir-te com ho estàs fent de malament (suposo que totes les mares que han viscut algun moment desesperant al carrer m'entenen...) i que distorsionen tota la feina que estàs fent amb aquell infant.
Sense que els comentaris de les senyores m'afectessin gaire, vam aconseguir tornar caminant fins a l'escoleta.
Va ser un matí cansat, vàrem estar 1hora i mitja al carrer caminant 10 minuts i aturant-nos 10 minuts més per tornar a negociar. Agafant-se de diferents mans dels companys que s'oferien per ajudar, agafant-se de la corda, no agafant-se a res ningú, assegudes a les portes del carrer intentant relaxar i consolar les llàgrimes...
Va ser dur, molt dur, però va ser emocionant arribar i adonar-nos que sense l'ajuda i la paciència dels altres infants no ho haguéssim aconseguit!!
Ah! espero que quan celebri la meva entrada a la tercera edat no adquireixi aquesta nova capacitat d'alliçonar a ningú... de debó que ho espero!
dissabte, 19 d’octubre del 2013
Lloança als pits
Avui és un dissabte de clam al respecte, al suport i a la lluita contra el càncer de mama. Així doncs aprofito la data per reflexionar sobre els pits i la lactància.
Fa poc repassava el bloc de l'Alba Padró (http://criatures.ara.cat/somlallet/) i vaig veure la resposta a un aricle d'opinió polèmic que es va publicar en un diari no fa massa. L'articulista reclamava que les mares lactants donessin el pit en espais reservats i íntims per preservar la intimitat de l'acte i perquè la resta de gent se sentís més còmoda. La resposta va ser prou contundent.
El fet és que em va fer reflexionar sobre aquest pensament, encara massa estès entre la nostra societat.
Entenc que hi hagi mares que els faci vergonya treure el pit en qualsevol lloc, també entenc que vulguin un espai de calma i sense interrupcions, entenc tots i cadascun dels arguments que qualsevol mare pot donar sobre aquest tema i jo hi puc estar més o menys d'acord, però és la seva decisió.
El que no entenc és com molts homes es prenen la llibertat de intentar restringir l'acte d'alletar. El més dur de tot és que sovint condicionen a les seves parelles a treure's, o no, el pit mentre són en un lloc públic.
Senyors, permetin-me que els expliqui que som mamífers. Que com qualsevol mamífer necessitem alletar a les nostres cries quan aquestes tenen gana, estem a casa o al mercat. Que les dones tenim pits no amb l'objectiu de sortir a les portades de l'Interviu, sinó d'alletar. Que els pits no són la joguina de ningú, que els pits els tenim tots i totes. I que la imatge d'una mare alletant no provoca sobre els altres una estampa eròtica, sinó de tendresa!
I no s'imaginen la mà de dones que donarien la vida per poder alletar als seus fills i no ho han pogut fer... els demano que reflexionin.
Avui moltes dones amb quimioteràpies, reconstruccions, sense pits o amb data d'operació prevista segueixen lluitant per combatre aquesta malaltia, tot el meu coratge i el meu suport a elles i per a les seves famílies.
Fa poc repassava el bloc de l'Alba Padró (http://criatures.ara.cat/somlallet/) i vaig veure la resposta a un aricle d'opinió polèmic que es va publicar en un diari no fa massa. L'articulista reclamava que les mares lactants donessin el pit en espais reservats i íntims per preservar la intimitat de l'acte i perquè la resta de gent se sentís més còmoda. La resposta va ser prou contundent.
El fet és que em va fer reflexionar sobre aquest pensament, encara massa estès entre la nostra societat.
Entenc que hi hagi mares que els faci vergonya treure el pit en qualsevol lloc, també entenc que vulguin un espai de calma i sense interrupcions, entenc tots i cadascun dels arguments que qualsevol mare pot donar sobre aquest tema i jo hi puc estar més o menys d'acord, però és la seva decisió.
El que no entenc és com molts homes es prenen la llibertat de intentar restringir l'acte d'alletar. El més dur de tot és que sovint condicionen a les seves parelles a treure's, o no, el pit mentre són en un lloc públic.
Senyors, permetin-me que els expliqui que som mamífers. Que com qualsevol mamífer necessitem alletar a les nostres cries quan aquestes tenen gana, estem a casa o al mercat. Que les dones tenim pits no amb l'objectiu de sortir a les portades de l'Interviu, sinó d'alletar. Que els pits no són la joguina de ningú, que els pits els tenim tots i totes. I que la imatge d'una mare alletant no provoca sobre els altres una estampa eròtica, sinó de tendresa!
I no s'imaginen la mà de dones que donarien la vida per poder alletar als seus fills i no ho han pogut fer... els demano que reflexionin.
Avui moltes dones amb quimioteràpies, reconstruccions, sense pits o amb data d'operació prevista segueixen lluitant per combatre aquesta malaltia, tot el meu coratge i el meu suport a elles i per a les seves famílies.
dissabte, 5 d’octubre del 2013
Sshhhht!
Divendres, mentre esperava que em visités l'infermera del CAP (ja he rebut la patacada dels primers virus del curs ,però en parlarem un altre dia), vaig sentir com una dona deixava anar un Sshht! a dos menuts que jugaven amb cotxes al terra mentre la mare feia cara de necessitar entrar a la consulta amb certa urgència.
Aquest Sshht! ens va fer saltar de la cadir a més d'un de la sala. I em va fer recordar...
Fins fa ben poc, estava acostumada a etzibar aquesta onomatopeia més sovint del que m'hagués agradat. És una onomatopeia-recurs que molts docents tenim incorporada al nostre vocabulari diari.
Recordo que el primer any com a mestra utilitzava aquesta tècnica acompanyada d'un parell de colps per intentar fer silenci a l'aula, sense gaires resultats... i acabava dient SILENCI!!! amb un to de veu pujadet (ja veieu quina incongruència...). Uns dies més tard vaig veure com una mestra aconseguia el mateix resultat cantant una cançó, i com que era més eficaç, vaig adoptar la tècnica com a pròpia. La veritat és que em va deixar molt més tranquil:la!!
A l'escola ordinària, on el mestre o la mestra som el centre de tots els moviments, hi ha moments en que necessites calmar l'ambient, i amb 25 boques parlant a la vegada és un pèl complicat... Així que les cançons són un molt bon recurs abans de posar cara de bruixa!
Aquest curs, però, no m'ha calgut ni cantar cançons, ni fer colps ni deixar anar Sshhhts! amb cara de desesperada. No m'ha calgut perquè hi ha 11 infants al grup, perquè he après a crear ambients calmats i perquè he deixat de ser el centre de tots els moviments del grup. I és fantàstic!!!!!
De fet he substituit aquests Shhhts! per Sssss (suaus) quan passem pel costat dels infants que dormen. Acompanyar aquest Ssss en un lloc on hi ha una llum càlida i suau és fantàstic i gens violent, tot un descobriment per a mi!!
El silenci és meravellós i l'esgarrem amb tanta facilitat...
A partir d'ara m'he proposat fer servir la fantàstica onomatopeia del Sshhht! només quan tingui veïns al cinema que no sàpiguen menjar les crispetes amb la boca tancada!
dimecres, 18 de setembre del 2013
Ens estem coneixent...
Ara ja fa gairebé dues setmanes senceres des que ens vam conèixer.
El primer contacte va ser un pèl desconcertant, no teníem confiança, només ens havíem vist uns minuts un parell de dies abans, no sabíem on estàvem... Només teníem clar els nostres noms i jo dominava el tema de l'edat.
El primers dies vam voltar molt sense tenir clar on anàvem, vam estar provant-nos, acostant-nos, tocant-nos... Ens hem vist gairebé cada dia així que amb dues setmanes la relació ha millorat molt!!!
Ens tenim més de confiança, ens busquem quan ens cal, ens agrada trobar-nos al matí i ens agrada despedir-nos a la tarda.
Ara ja som capaços de començar a entendre'ns sense paraules, ja sabem els gustos de l'esmorzar i els moments en que necessitem relaxar-nos. Sabem fins hi tot algunes "manies" sobre les nostres hores de son, fixeu-vos si la nostra relació comença a ser íntima!
Aquests dies també ens hem hagut de consolar i ens hem trobat en diferents moments per cercar aquella pau i tranquil·litat que fins ara només sentíem amb poques persones.
De debó! Ho estem aconseguint! i és molt emocionant!!
Ens estem enamorant els uns dels altres a poc a poc. Parlo d'aquell enamorament que admira, cuida, protegeix i sap què necessites en cada moment... Aquell enamorament que només pots sentir quan passes la teva jornada laboral envoltada de menuts i menudes que tot just descobreixen aquest món.
Parlo de l'enamorament basat en la confiança sabent que les teves mans i les seves faran molta força i necessitaran molt contacte. Aquell enamorament a ullsclucs que les famílies dipositen en mestres i educadores...
Aquell amor que fa que comencem a ser una pinya, un grup! Aquell amor que s'anirà construint amb els minuts que aniran passant i que al final ens haurà fet créixer una mica més.
El primer contacte va ser un pèl desconcertant, no teníem confiança, només ens havíem vist uns minuts un parell de dies abans, no sabíem on estàvem... Només teníem clar els nostres noms i jo dominava el tema de l'edat.
El primers dies vam voltar molt sense tenir clar on anàvem, vam estar provant-nos, acostant-nos, tocant-nos... Ens hem vist gairebé cada dia així que amb dues setmanes la relació ha millorat molt!!!
Ens tenim més de confiança, ens busquem quan ens cal, ens agrada trobar-nos al matí i ens agrada despedir-nos a la tarda.
Ara ja som capaços de començar a entendre'ns sense paraules, ja sabem els gustos de l'esmorzar i els moments en que necessitem relaxar-nos. Sabem fins hi tot algunes "manies" sobre les nostres hores de son, fixeu-vos si la nostra relació comença a ser íntima!
Aquests dies també ens hem hagut de consolar i ens hem trobat en diferents moments per cercar aquella pau i tranquil·litat que fins ara només sentíem amb poques persones.
De debó! Ho estem aconseguint! i és molt emocionant!!
Ens estem enamorant els uns dels altres a poc a poc. Parlo d'aquell enamorament que admira, cuida, protegeix i sap què necessites en cada moment... Aquell enamorament que només pots sentir quan passes la teva jornada laboral envoltada de menuts i menudes que tot just descobreixen aquest món.
Parlo de l'enamorament basat en la confiança sabent que les teves mans i les seves faran molta força i necessitaran molt contacte. Aquell enamorament a ullsclucs que les famílies dipositen en mestres i educadores...
Aquell amor que fa que comencem a ser una pinya, un grup! Aquell amor que s'anirà construint amb els minuts que aniran passant i que al final ens haurà fet créixer una mica més.
dissabte, 7 de setembre del 2013
Trista ment atrofiada...
Dedico l'entrada a les mares, a la meva per començar.
A les que fa poc que ho són, Maria.
A les que acabeu de començar, Silvia.
I a les que ho sereu molt aviat, Andrea.
Continueu imaginant, amb els vostres tresors!
Després d'un mes de descans els mestres i les mestres, els educadors i educadores tornem a estar actius des de fa uns dies.
Aprofitant aquest inici m'agradaria compartir amb vosaltres el meu estat mental de fa un parell de setmanes...
Des que vaig saber que començava a treballar en una espai tan diferent al que estava acostumada però tan familiar en la meva imaginació, vaig començar a fer recerca sobre els autors amb els quals més simpatitzem, amb les pedagogies més noves i obertes, amb les experiències més innovadores i a la vegada més antigues...
és a dir que he estat tot l'agost mamant coneixements i conceptes amb els quals he establert connexió i complicitat i amb altres on he pogut aprofundir en la nostra relació.
A finals d'agost, però, m'embarcava en l'aventura de fer rodar un grup d'infants amb els meus coneixements, idees i propostes basades en ELLS. En ells com a individus que necessiten propostes segons els seus interessos, segons les seves necessitats, segons les seves inquietuds, ells com a protagonistes.
I de vegades, la teoria és fantàstica i ja sabem què passa amb la pràctica... que tot es complica!
Per unes hores em vaig sentir que tenia el cervell atrofiat!!
Com pot ser? Des que tinc consciència he desitjat ser mestra en una escola on els ritmes flueixin i on les fitxes serveixin per fer paper reciclat, on famílies, infants i mestres ens retroalimentem, on els infants juguin i aprenguin amb el nostre suport i no amb la nostra doctrina... i ara que la tinc no tenia ni idea de com podia començar!!!!
Reconec que durant uns dies m'he plantat davant la llibreta en blanc esperant que de cop, per gràcia de no sé qui, la meva mà comences a escriure tot d'idees i propostes fantàstiques... però no!
Després d'un parell de dies d'angoixa interior m'he adonat que jo encara hi sóc a temps! Que malgrat fins ara la meva imaginació s'hagi centrat en recostruir palets i capses de vi a casa i en propostes didàctiques alternatives a les editorials de les escoles, ara sóc a temps de tornar a engegar motors i de tornar a exercitar la meva imaginació!
Fa una setmana que m'hi he posat i ja en tinc alguns resultats a l'escola, així que quan estigui ben encarada, no podré parar! N'estic segura!!! I he de dir que arribar a la conclusió que fa 24 anys que m'han anat tallant la imaginació i ara n'he d'aprendre m'ha posat trista...
A partir d'ara us ben asseguro que, per deixar el món una mica millor del que l'he trobat, escoltaré i potenciaré la imaginació dels infants del meu grup. Ells seran els qui m'ajudaran a trobar la meva i jo els podré acompanyar en les seves aventures!
dilluns, 29 de juliol del 2013
Una escola diferent?
Darrerament m'he plantejat un munt de vegades quines són les paraules exactes per explicar a algú que no està immers en el món de l'educació què entenc jo per una escola diferent.
Doncs donant-hi voltes i provant de fer-ho amb qui tinc més a prop hem pensat que la millor manera d'explicar-ho és posant exemples.
Si més no és la que millor em funciona, de moment. Intentem-ho!
Una escola diferent és aquella que no atabala, on es respecta el ritme d'aprenentatge dels infants.
Una escola diferent és aquella on l'aula sempre resta oberta i tothom hi és benvingut.
Una escola diferent és aquella que acompanya a les famílies, també, en el seu procés d'adaptació.
Una escola diferent és aquella que respecta els vincles dels infants amb la família.
Una escola diferent és aquella on el mestre o l'educador observa més que parla.
Una escola diferent és aquella on tothom té clar per quin projecte es treballa.
Una escola diferent és aquella que cuida els espais i els materials.
Una escola diferent és aquella on els progressos dels menuts no els titlla un nombre ni un informe.
Una escola diferent és aquella que vessa de vida, de moviment, d'alegria.
Una escola diferent és aquella on les fitxes banals no hi tenen cabuda.
Una escola diferent és aquella que permet que els infants s'embrutin, toquin, olorin, mirin...
Una escola diferent és aquella on la comunicació flueix i on les agendes queden obsoletes.
Una escola diferent és aquella que escolta totes les propostes i aportacions.
Una escola diferent és aquella que engresca a les famílies i als educadors i educadores a aprendre més.
Veien aquest llistat, sembla que la lògica i la raó mouen totes i cadascuna d'aquestes afirmacions. No entenc, doncs, com hem deixat que quedin en l'oblit la gran majoria d'aquestes.
Potser si ens ho plantegem, el nostre futur i el dels nostres menuts correrà més bones aventures...
De moment, jo començo una nova etapa entusiasmada i amb unes ganes increibles d'aprendre i de seguir formant-me en una d'aquestes "escoles diferents" =).
Aniré compartint els meus descobriments amb vosaltres!!!
divendres, 19 de juliol del 2013
La gran trobada amb l'Escola Bressol.... al Juliol!!??
Durant dues setmanetes i escaig he estat fent una substitució en una escola bressol, la meva primera experiència en escola bressol!
De vegades pensem que entre els 0 i els 3 anys, els infants són tan petits que no ha de costar gaire poder coordinar un grup d'aquests. Ens equivoquem!
Entre els 0 i els 3 anys s'aprenen algunes de les coses que farem tota de la vida! Actituds, valors, rutines i hàbits que mai oblidem i que ens quedaran marcats per sempre!!
Intentaré fer una breu descripció de qualsevol dia del mes de juliol en una aula amb 12 infants entre 2 i 3 anys:
Per començar, les famílies entren a l'aula amb els seus menuts per despedir-se com cal, per ajudar-los a guardar la seva roba i a posar-se el banyador i les xancletes. O potser simplement entren a l'aula i juguen uns minuts amb ells. Això permet que els infants, la majoria de vegades, no es quedin plorant a l'aula i amb aquell gustet agredolç.
Quan han marxar les famílies ens donem la benvinguda amb el Bon dia i expliquem què farem aquell dia. L'ordre temporal és vital per als infants tan menuts, no entenen les hores ni els segons, si saben quina activitat va després de la primera els és més fàcil d'esbrinar quant falta per marxar a casa.
Aquests dies ens hem preparat ràpidament per poder sortir al pati amb banyador i xancletes i gaudir de les diferents propostes de jocs d'aigua: pintura amb el cos, aigua amb sabó, glaçons de colors, ampolles congelades, objectes que suren i s'enfonsen...
Seguit d'aquesta activitat, cal que tots ells es canviin i es posin la roba de carrer. Als qui encara porten bolquers se'ls ha de canviar i als qui han jugat massa amb la sorra se'ls ha de dutxar per no trobar granets de sorra perduts pel cos durant tota la setmana.
Acabem i mengem una galeta per agafar forces i seguir jugant una mica més, alguns al pati amb els cubells i els rasclets, altres van a regar l'hort, algun grup fa joc heurístic, uns quants escolten música i ballen... sense oblidar que darrera d'aquestes propostes hi ha una feina incalculable de la mestra!
I de seguida, a dinar!!!
L'hora de dinar és pausada, calmada i pacient. Cadascú amb el seu plat, el seu got i els seus coberts, quan s'acaba la gana no hi ha ningú que intenti encabir una cullerada més a la boca d'algun despistat, i s'agraeix!
No ens podem oblidar de fer pipí o canviar el bolquer i rentar-nos les mans i la cara per poder anar a dormir com cal.
Migdiada en una sala fresqueta i fosca, on tothom gaudeix de les carícies de les mestres i els metsres. He hagut de desenvolupar tècniques brutals per no adormir-me mentre 25 infants ronquen de plaer al meu costat durant les dues hores de la migdiada!!!
Quan ens despertem anem a les aules i aquets dies sortim a l'ombra del pati a jugar, a les aules fa massa calor! Després berenem una mica de fruita, o galetes, o, iogurts, o entrepans... acabem de berenar i hem de tornar al ritual dels pipís, els bolquers, rentar-nos les mans i la cara i aprofitar els últims minuts per fer una activitat relaxada mentre esperem que les famílies vagin arribant a l'aula a comentar com ha anat el dia!
Aquests menuts, aprenen a parlar, a caminar, a menjar, a compartir... és fantàstic que gaudeixin d'un espai preparat i de mestres i educadores i educadors entregats als infants. Tot hi així, us diré que al Juliol cap escola o escoleta hauria de romandre oberta... la calor, les vacances, el cansament i altres factors fan que el recurs de l'escola bressol es converteixi en un abús, i això no és gens bo!
Gràcies a l'equip per haver-me ajudat i acompanyat en aquest gran aprenentatge en tant poquets dies!
dimecres, 3 de juliol del 2013
La substituta
Ja fa dos cursos que treballo com a mestra. Dos cursos en els que he fet substitucions de reduccions de jornada i de maternitat i he de dir que han estat de les millors experiències que he viscut i de vegades de les més complexes.
En aquests dos cursos he estat treballant amb equips de mestres molt diferents, uns més grans i altres més petits, en una escola súper gran i en una altra força petita, amb infants de 5 anys i amb infants de 3...
Realment han estat dos cursos i dues escoles molt diferents, també dues maneres molt deiferents d'entendre l'educació i això ha estat el que m'ha fet enriquir els meus coneixements i m'ha fet viure experiències molt diverses.
M'he trobat, massa vegades, amb companys i companyes que tendeixen a dir: Com es nota que fa poc que vas acabar la carrera, aquestes ganes i aquesta il·lusió són les del principi...
Cada vegada que ho sento només em venen ganes de resar-li a no sé qui i a no sé què perquè no sigui així!! Pèrquè la il·lusió, les ganes d'aprendre, l'alegria, l'entusiasme, les preguntes... no siguin només al principi, si no que hi siguin tota la vida!!!
He trobat lluitadors i lluitadores que m'han ajudat a enfrontar-me a les meves primeres frustacions perquè ells fa temps que tenen la batalla de l'educació a mitja partida. Són aquests els qui m'emporto, no són pas els altres que per molt que xerrin fa massa anys que no s'han plantejat fer un sol canvi en la seva manera de treballar.
Són els qui proposen coses noves, els qui conviden a noves situacions, els qui es questionen la seva feina cada dia, els qui marxen pensant en el que ha passat a l'aula, els qui somriuen quan entren a l'escola i els qui paren a saludar a tots els infants que entren a l'aula... aquests són els meus herois de guerra!
També he trobat prejudicis sobre les substitutes, aquelles qui representa que hem de veure ,fer i callar. Les que, en principi, no podem fer canvis, les que no cal que diguem l'opinió, les que tenim poca experiència...
És que hi ha gent que no recorda els seus inicis?! És que hi ha algú que hagi oblidat que ser mestre és també
una manera de viure, de creure, de sentir?
He sentit pena per companys docents que creuen que no han vingut aquí a canviar el món, que creuen que la seva feina es redueix a vuit hores. Però també he de dir que ells m'encoratgen a pensar que malgrat em quedin força anys de substituta espero seguir gaudint de la meva vocació tota la vida! Espero no deixar mai de lluitar per allò en que crec, i espero trobar molts aliats amb qui poder fer front a la gran batalla de l'educació, perquè jo, la substituta, vull canviar el món.
divendres, 28 de juny del 2013
Parlem del futur i ... acné!
Situem-nos a segon de batxillerat, o fins i tot quart de l'ESO. Entre hormones i acné els adults del teu voltant ja fa temps que et pregunten què vols fer amb el teu futur. I tots ens creiem amb prou autoritat o amb prou maduresa per fer-te les recomanacions que nosaltres creiem oportunes.
A tu que potser et costa decidir en quin camp et vols dedicar la resta de la teva vida, o tu que potser penses que els adults ens obsessionem massa per la feina...
I davant d'un munt d'ulls d'experiència potser et manquen forces per dir que ens aturem! Que no saps que vols i que necessites temps per pensar i per triar... temps... Aquest maleït factor que amb l'edat s'accelera frenèticament, però que a tu encara no t'ha contaminat i penses que encara en tens molt, de temps.
Potser caldria que de vegades ens aturessis, als qui et donem consells imparablement, consells que no ens agradaven a nosaltres, que ens saturaven...
Potser ens hauríem d'aturar i pensar en aquests adolescents. Ells (i noslatres que ja ho hem fet) que fa dotze anys que estudien assignatures repetitives, als qui ningú els ha preguntat mai què és el que els agrada fer en el seu temps lliure? o què els agradaria aprendre a fer?
Són estudiants que sovint els costa definir-se o que poques vegades s'han plantejat quin és el seu objectiu amb el món que els envolta, no perquè no hagin volgut, sinó perquè ningú els ho ha preguntat i ningú els ha permés temps per pensar-ho...
Han trobat pocs mestres o professors al seu camí que els hagin ajudat a potenciar allò que més els agrada fer o aquelles habilitats que tenen més desenvolupades. I sovint se'ls ha valorat només per la mitjana trimestral.
De vegades ho fem a la família. Preguntem com t'ha anat l'examen enlloc de preguntar com estàs.
Potser som aquests adults els qui hem de començar a pensar perquè no els concedim temps per pensar. És que esperem que facin allò que a nosaltres ens agradaria? Volem que vagin a la Universitat a fer qualsevol carrera per tenir el temps ocupat, o volem que gaudeixin de la feina que faran la resta de la seva vida?
Si la segona opció és la que més ens crida, els haurem de deixar d'inflar el cap i dir-los que quan ells vulguin nosaltres els ajudarem i els aconsellarem, però només quan ells vulguin.
I sobretot donem-los suport, perquè la vida és equivocar-se i caure, i aixecar-se amb l'ajuda dels qui tenim al costat que sabem que ens ajudaran a curar ferides i ens les ensucraran quan calgui.
Un post dedicat als meus dos adolescents preferits i a qui m'ha ajudat a reflexionar! A ells, que estic segura que els espera un futur feliç fent el que ells vulguin fer! I petits, disculpeu si de vegades he caigut en el parany dels consells inútils...
A tu que potser et costa decidir en quin camp et vols dedicar la resta de la teva vida, o tu que potser penses que els adults ens obsessionem massa per la feina...
I davant d'un munt d'ulls d'experiència potser et manquen forces per dir que ens aturem! Que no saps que vols i que necessites temps per pensar i per triar... temps... Aquest maleït factor que amb l'edat s'accelera frenèticament, però que a tu encara no t'ha contaminat i penses que encara en tens molt, de temps.
Potser caldria que de vegades ens aturessis, als qui et donem consells imparablement, consells que no ens agradaven a nosaltres, que ens saturaven...
Potser ens hauríem d'aturar i pensar en aquests adolescents. Ells (i noslatres que ja ho hem fet) que fa dotze anys que estudien assignatures repetitives, als qui ningú els ha preguntat mai què és el que els agrada fer en el seu temps lliure? o què els agradaria aprendre a fer?
Són estudiants que sovint els costa definir-se o que poques vegades s'han plantejat quin és el seu objectiu amb el món que els envolta, no perquè no hagin volgut, sinó perquè ningú els ho ha preguntat i ningú els ha permés temps per pensar-ho...
Han trobat pocs mestres o professors al seu camí que els hagin ajudat a potenciar allò que més els agrada fer o aquelles habilitats que tenen més desenvolupades. I sovint se'ls ha valorat només per la mitjana trimestral.
De vegades ho fem a la família. Preguntem com t'ha anat l'examen enlloc de preguntar com estàs.
Potser som aquests adults els qui hem de començar a pensar perquè no els concedim temps per pensar. És que esperem que facin allò que a nosaltres ens agradaria? Volem que vagin a la Universitat a fer qualsevol carrera per tenir el temps ocupat, o volem que gaudeixin de la feina que faran la resta de la seva vida?
Si la segona opció és la que més ens crida, els haurem de deixar d'inflar el cap i dir-los que quan ells vulguin nosaltres els ajudarem i els aconsellarem, però només quan ells vulguin.
I sobretot donem-los suport, perquè la vida és equivocar-se i caure, i aixecar-se amb l'ajuda dels qui tenim al costat que sabem que ens ajudaran a curar ferides i ens les ensucraran quan calgui.
Un post dedicat als meus dos adolescents preferits i a qui m'ha ajudat a reflexionar! A ells, que estic segura que els espera un futur feliç fent el que ells vulguin fer! I petits, disculpeu si de vegades he caigut en el parany dels consells inútils...
dijous, 13 de juny del 2013
De maig a juny, tot un repte!
Ja tenim el bon temps aquí, i em sembla que no hi ha ningú que no pensi en la platja, la muntanya o la piscina... Doncs si els adults ja comptem enrere, els més menuts ja fa dies que ens deixen clar que estan una mica farts!
Posem-nos a la seva pell, fa 9 mesos que cada dia venen a la mateixa aula, fa 9 mesos que juguen amb les mateixes joguines, 9 mesos que fan les mateixes fitxes, 9 mesos que segueixen el mateix horari, 9 mesos que tenen els mateixos companys i les mateixes mestres... si a tot això li sumem que el bon temps i el sol solet s'apodera de les aules... tenim una barreja explosiva!!!
Aquestes últimes setmanes els equips docents acostumen a anar amb el coet al cul per acabar àlbums, informes i notes, per fer els últims assajos del festival... Així doncs els mestres i les mestres ja arribem amb el rictus tens a primera hora perquè el nostre cervell té més força que la nostra ànima i no para d'enviar-nos alarmes de tasques pendents, que per molt que respirem o comptem fins a deu és molt difícil d'apartar aquestes llumetes vermelles del nostre cap.
Tots aquests factors socieals que ens fan estar a punt de petar afecten de manera molt visible als infants de l'aula. No és cap noticia dir que si els adults estem nerviosos a l'aula é smolt difícil que els infants no ho estiguin, les diferències entre els uns i els altres, també són fora visibles.
Quan els adults ens posem nerviosos, estem més irritables, acostumem a estar a la defensiva, alcem la veu més del compte... però com que ja ens hi hem acostumat ho trobem més normal que no pas les reaccions dels infants.
Quan els infants de 3-4 anys es posen nerviosos, sovint no troben les paraules per verbalitzar-ho, per explicar-nos perquè ho estan i de la mateixa manera ells també estan més irritables i més a la defensiva.
A final de curs és normal que hi hagin "retrocessos" en el comportament, és a dir, que tornin a fer coses que havien deixat de fer quan ja s'havien adaptat a l'escola: mossegades, pessics, estirades de cabell, plors desesperats...
Estimats, és més normal del que ens pensem, només els hem d'entendre una mica, intentar que estiguem tots el més a gust possible, proporcionar més moments de calma i tranquil·litat i aprofitar aquestes tensions per reflexionar sobre el que ens ha passat. No està de més recordar-los que queden poquets dies per acabar i aprofitar aquestes converses de fila de curs per recordar-los els canvis que han fet al llarg del curs.
Potser que ens passi això any rere any ens hauria de fer plantejar algun canvi important en el funcionament del sistema educatiu actual, si més no, potser caldria pensar-hi... no?
Posem-nos a la seva pell, fa 9 mesos que cada dia venen a la mateixa aula, fa 9 mesos que juguen amb les mateixes joguines, 9 mesos que fan les mateixes fitxes, 9 mesos que segueixen el mateix horari, 9 mesos que tenen els mateixos companys i les mateixes mestres... si a tot això li sumem que el bon temps i el sol solet s'apodera de les aules... tenim una barreja explosiva!!!
Aquestes últimes setmanes els equips docents acostumen a anar amb el coet al cul per acabar àlbums, informes i notes, per fer els últims assajos del festival... Així doncs els mestres i les mestres ja arribem amb el rictus tens a primera hora perquè el nostre cervell té més força que la nostra ànima i no para d'enviar-nos alarmes de tasques pendents, que per molt que respirem o comptem fins a deu és molt difícil d'apartar aquestes llumetes vermelles del nostre cap.
Tots aquests factors socieals que ens fan estar a punt de petar afecten de manera molt visible als infants de l'aula. No és cap noticia dir que si els adults estem nerviosos a l'aula é smolt difícil que els infants no ho estiguin, les diferències entre els uns i els altres, també són fora visibles.
Quan els adults ens posem nerviosos, estem més irritables, acostumem a estar a la defensiva, alcem la veu més del compte... però com que ja ens hi hem acostumat ho trobem més normal que no pas les reaccions dels infants.
Quan els infants de 3-4 anys es posen nerviosos, sovint no troben les paraules per verbalitzar-ho, per explicar-nos perquè ho estan i de la mateixa manera ells també estan més irritables i més a la defensiva.
A final de curs és normal que hi hagin "retrocessos" en el comportament, és a dir, que tornin a fer coses que havien deixat de fer quan ja s'havien adaptat a l'escola: mossegades, pessics, estirades de cabell, plors desesperats...
Estimats, és més normal del que ens pensem, només els hem d'entendre una mica, intentar que estiguem tots el més a gust possible, proporcionar més moments de calma i tranquil·litat i aprofitar aquestes tensions per reflexionar sobre el que ens ha passat. No està de més recordar-los que queden poquets dies per acabar i aprofitar aquestes converses de fila de curs per recordar-los els canvis que han fet al llarg del curs.
Potser que ens passi això any rere any ens hauria de fer plantejar algun canvi important en el funcionament del sistema educatiu actual, si més no, potser caldria pensar-hi... no?
dilluns, 3 de juny del 2013
De colònies!!!!
M'apassiona el Lleure educatiu així que quan a l'escola sorgeixen propostes semblats a l'educació no formal em torno boja d'emoció!
El curs passat ja vaig poder gaudir d'unes colònies de dues nits amb infants de P5, enguany he marxat de colònies amb infants de P3, P4 i P5 i he tornat fascinada!
Les colònies amb infants tant petits com els de P3 són tot un món! No m'imaginava la de coses que podria aprendre amb tan sols dos dies de convivència.
He tingut la sort de marxar només amb 6 infants de l'aula de P3 i ha estat tot un honor i un plaer gaudir d'un grup tan petit! Al ser poquets han fet una pinya increible i no hem tingut cap problema per gaudir de les activitats i, a la vegada, complir amb les responsabilitats de cadascú.
Al moment de posar-se el pijama, o al moment de vestir-se i despullar-se, tot ho han fet sols i sense aquella pressa que se't posa al cos quan veus 24 marrecs jugant a estirar-se els pijames i a perseguir-se pel lavabo!
Hem pogut dinar plegats, a la mateixa taula i xerrant placidament sense haver de córrer perquè només tenim una hora! I de tant relaxats que estàvem, hem trigat molt menys que quan anem a contrarellotge!
Poder jugar a la natura ha fet que tots ells tornin amb rascades, cops, blaus i el cap ple de sorra, però tots ells han gaudit de baixar per tobogans de sorra naturals, han pogut reconèixer esparregueres, han collit flors i les han regalat a qui han volgut, han pogut buscar tresors i s'han trobat amb una fauna increíble, han donat de menjar als rucs amb aquella emoció que els enlluerna els ulls i sobretot han estat contents i feliços de gaudir d'un espai privilegiat que no és l'aula!
Els infants que acostumen a no estar-se quiets a l'aula, han estat els més feliços del planeta! no ha calgut cap ordre ni han fet res que no poguéssin fer, només hem gaudit de la natura i de la llibertat que aquesta ens proporciona! Ha estat un autèntic plaer!
El curs passat ja vaig poder gaudir d'unes colònies de dues nits amb infants de P5, enguany he marxat de colònies amb infants de P3, P4 i P5 i he tornat fascinada!
Les colònies amb infants tant petits com els de P3 són tot un món! No m'imaginava la de coses que podria aprendre amb tan sols dos dies de convivència.
He tingut la sort de marxar només amb 6 infants de l'aula de P3 i ha estat tot un honor i un plaer gaudir d'un grup tan petit! Al ser poquets han fet una pinya increible i no hem tingut cap problema per gaudir de les activitats i, a la vegada, complir amb les responsabilitats de cadascú.
Al moment de posar-se el pijama, o al moment de vestir-se i despullar-se, tot ho han fet sols i sense aquella pressa que se't posa al cos quan veus 24 marrecs jugant a estirar-se els pijames i a perseguir-se pel lavabo!
Hem pogut dinar plegats, a la mateixa taula i xerrant placidament sense haver de córrer perquè només tenim una hora! I de tant relaxats que estàvem, hem trigat molt menys que quan anem a contrarellotge!
Poder jugar a la natura ha fet que tots ells tornin amb rascades, cops, blaus i el cap ple de sorra, però tots ells han gaudit de baixar per tobogans de sorra naturals, han pogut reconèixer esparregueres, han collit flors i les han regalat a qui han volgut, han pogut buscar tresors i s'han trobat amb una fauna increíble, han donat de menjar als rucs amb aquella emoció que els enlluerna els ulls i sobretot han estat contents i feliços de gaudir d'un espai privilegiat que no és l'aula!
Els infants que acostumen a no estar-se quiets a l'aula, han estat els més feliços del planeta! no ha calgut cap ordre ni han fet res que no poguéssin fer, només hem gaudit de la natura i de la llibertat que aquesta ens proporciona! Ha estat un autèntic plaer!
diumenge, 26 de maig del 2013
De perdre la paciència...
Confesso que m'adono que des que sóc mestra faig un exercici de gestió de impulsos i d'emocions que mai m'hauria imaginat. Jo em considero una persona pacient, però reconec que hi ha moments en que he de comptar fins a deu, o fins a quinze, o...
Al principi em frustrava perdre la paciència o veure que havia de fer un crit per tractar d'aturar la festa boja de l'aula, no vull dir que ara no em frustri però m'ho prenc diferent. M'ho prenc diferent perquè no en sé més i perquè estic segura que amb els anys aniré adquirint noves tècniques per tal d'oferir un ambient a l'aula on el límit de la paciència no s'esgoti.
Ara que sóc sincera, també diré que atribueixo part d'aquesta sensació al sistema convencional d'educació, no vull que sembli que culpo als altres de les meves limitacions, però no és fàcil afrontar algunes situacions a l'aula que es gestionen segons el temps i no segons les necessitats dels infants.
Imaginem que estem al mig d'una activitat que teníem preparada (o no) i que els infants estan molt motivats, molt a gust i que hi ha un ambient a l'aula fabulós on cada menut està cercant respostes... i TAXAN!! Són les 16:15 i toca fer racoooons!!!! Cooorrre perquè en menys de 20 segons tindràs uns 14 infants de la resta d'aules esperant a que tu preparis el material per poder gaudir de l'estona! I mentre et miren, tu encara has de fer els grups i els petits recullen el material un pèl histèrics en veure la cara de boja que t'ha quedat en adonar-te que el temps t'ha caigut a sobre i que no has pogut tancar l'activitat com t'hauria agradat!
O bé, l'hora de marxar a casa... resulta que expliquem un conte per acabar la jornada amb una activitat més relaxada i per activar aquest cervell que tant hem de cuidar, però... es posa a ploure, això vol dir que obren les portes 5 minuts abans! Has de corre amb el conte sense poder entretenir-te gaire amb els detalls i les ganyotes que tenies preparades, a més, haurem de posar-nos les 24 jaquetes i les capelines que alguns porten a la motxilla. Encara no hem repartit les agendes ni hem tret la planta al pati perquè gaudieixi de les gotes de pluja... i mentre tota l'aula es transforma en un caos i ningú seu al seu lloc i tothom crida i s'obren tots els paraigües, sents que comencen a cridar als infants i mentre els atures perquè els vols cordar fins dalt t'adones que si, que Laura, avui has perdut la paciència...
I bé, ningú es perfecte, però m'agrada saber que poc a poc en sabré una mica mès! Segur!
Al principi em frustrava perdre la paciència o veure que havia de fer un crit per tractar d'aturar la festa boja de l'aula, no vull dir que ara no em frustri però m'ho prenc diferent. M'ho prenc diferent perquè no en sé més i perquè estic segura que amb els anys aniré adquirint noves tècniques per tal d'oferir un ambient a l'aula on el límit de la paciència no s'esgoti.
Ara que sóc sincera, també diré que atribueixo part d'aquesta sensació al sistema convencional d'educació, no vull que sembli que culpo als altres de les meves limitacions, però no és fàcil afrontar algunes situacions a l'aula que es gestionen segons el temps i no segons les necessitats dels infants.
Imaginem que estem al mig d'una activitat que teníem preparada (o no) i que els infants estan molt motivats, molt a gust i que hi ha un ambient a l'aula fabulós on cada menut està cercant respostes... i TAXAN!! Són les 16:15 i toca fer racoooons!!!! Cooorrre perquè en menys de 20 segons tindràs uns 14 infants de la resta d'aules esperant a que tu preparis el material per poder gaudir de l'estona! I mentre et miren, tu encara has de fer els grups i els petits recullen el material un pèl histèrics en veure la cara de boja que t'ha quedat en adonar-te que el temps t'ha caigut a sobre i que no has pogut tancar l'activitat com t'hauria agradat!
O bé, l'hora de marxar a casa... resulta que expliquem un conte per acabar la jornada amb una activitat més relaxada i per activar aquest cervell que tant hem de cuidar, però... es posa a ploure, això vol dir que obren les portes 5 minuts abans! Has de corre amb el conte sense poder entretenir-te gaire amb els detalls i les ganyotes que tenies preparades, a més, haurem de posar-nos les 24 jaquetes i les capelines que alguns porten a la motxilla. Encara no hem repartit les agendes ni hem tret la planta al pati perquè gaudieixi de les gotes de pluja... i mentre tota l'aula es transforma en un caos i ningú seu al seu lloc i tothom crida i s'obren tots els paraigües, sents que comencen a cridar als infants i mentre els atures perquè els vols cordar fins dalt t'adones que si, que Laura, avui has perdut la paciència...
I bé, ningú es perfecte, però m'agrada saber que poc a poc en sabré una mica mès! Segur!
diumenge, 19 de maig del 2013
La neurociència, un gran descobriment!!!
Fa una setmana vaig tenir el plaer de poder formar part d'una taula rodona on parlàvem de la neurociència i la importància d'aquesta en el desenvolupament dels infants.
De la neurociència no en sentim a parlar tan sovint com m'agradaria i és ben estrany per què en la societat que vivim moltes vegades només creiem en allò que veiem i en allò que sentim que diuen que "ha estat demostrat per la ciència".
Doncs sembla que la neurociència demostra que la retenció de coneixements i la descoberta de nous coneixements està condicionada per la interacció que tenim amb l'exterior. Això vol dir que tots naixem amb el mateix nombre de neurones i aquestes formen xarxes que després ens faran ser etiquetats com a "més o menys intel·ligents", aquestes xarxes es formen segons el nostre entorn.
Tan bon punt sentir això vaig entendre perquè no en sentim a parlar, i és que no els interessa! Els nostres caps d'estat, els nostres controladors mundials que s'amaguen en cimeres i en grans empreses també ens volen controlar el cervell (pot ser a molts ja ens ho semblava, però sembla que el sentit de la frase és literal!)
Les aules estan preparades (en la majoria dels casos) perquè se'ns atrofii la imaginació, perquè ens quedem quiets al nostre lloc i perquè no ens sortim dels marges dels fulls (segur que tots vosaltres heu comptat quadrets molts anys...).
Al meu parer les aules, i parlo de les aules perquè és el meu espai de treball, han de ser "ambients preparats". Així és com les anomenen a les escoles Montessori, i a banda d'estar més o menys d'acord amb la pedagogia, no em negareu que aquestes dues paraules ja demostren que hi ha hagut uns especialistes al darrere que han pensat en els menuts a l'hora de dissenyar aquestes aules on passem la major part de la nostra vida.
Les aules han d'estar preparades per ajudar als infants a ser crítics, responsables amb si mateixos, amb els altres i amb l'entorn, han d'estar preparades per crear un ambient idoni que ens convidi a pensar, a crear, a imaginar, a cercar respostes... I quan sentim això i ens sembla impossible d'aconseguir és perquè els nostres cervells hi va haver un dia que van decidir deixar de lluitar a contracorrent.
Som molts els que lluitem cada dia per intentar fer petits canvis en el món en que vivim i tot indica que poc a poc anem trobant aliats. A mi m'ha encantat sentir a parlar de la neurociència i entendre una mica més com funciona el nostre cervell i com creem xarxes de coneixement, us asseguro que indagaré més en el tema i us animo a fer-ho!!
I per acabar, com molts ja s'ensumaven, l'afecte és el major condicionant per la retenció de coneixements!!! Amb això ja ho he dit tot!
Al meu parer les aules, i parlo de les aules perquè és el meu espai de treball, han de ser "ambients preparats". Així és com les anomenen a les escoles Montessori, i a banda d'estar més o menys d'acord amb la pedagogia, no em negareu que aquestes dues paraules ja demostren que hi ha hagut uns especialistes al darrere que han pensat en els menuts a l'hora de dissenyar aquestes aules on passem la major part de la nostra vida.
Les aules han d'estar preparades per ajudar als infants a ser crítics, responsables amb si mateixos, amb els altres i amb l'entorn, han d'estar preparades per crear un ambient idoni que ens convidi a pensar, a crear, a imaginar, a cercar respostes... I quan sentim això i ens sembla impossible d'aconseguir és perquè els nostres cervells hi va haver un dia que van decidir deixar de lluitar a contracorrent.
Som molts els que lluitem cada dia per intentar fer petits canvis en el món en que vivim i tot indica que poc a poc anem trobant aliats. A mi m'ha encantat sentir a parlar de la neurociència i entendre una mica més com funciona el nostre cervell i com creem xarxes de coneixement, us asseguro que indagaré més en el tema i us animo a fer-ho!!
I per acabar, com molts ja s'ensumaven, l'afecte és el major condicionant per la retenció de coneixements!!! Amb això ja ho he dit tot!
divendres, 10 de maig del 2013
La vocació i el respecte
A casa sempre m'han dit que he volgut ser mestra tota la vida, tothom ho tenia tant clar que el meu pas per triar la carrera del meu futur o per triar la facultat es va dur a terme amb una fluidesa i una alegria que agraeixo quan veig adolescents angoixats per no saber a què es dedicaran la resta dels seus dies.
Sóc una privilegiada doncs, perquè adoro la meva feina i perquè la faig cada dia sense haver-me de convèncer de res, gairebé em sento mestra de naixement. I sovint al nostre mateix sector trobem gent que no ha tingut aquesta sort o que fa de mestre o de professor com una mera etapa de la seva vida, tenint clar que no s'hi dedicarà sempre. Inclús veig gent que no gaudeix de la feina que fa...
Potser vaig errada, però per ser mestre, tant d'infants com de joves, penso que és bàsic estimar la nostra feina i que tinguem molt clar que els alumnes a qui estem acompanyant són el futur de la societat. I qui no l'estimi que es dediqui a una altra cosa, hi ha milions de professions, segur que tothom en té una on es troba ple. Us encoratjo a que no deixeu de cercar-la mai pel vostre benestar i pel dels que us envolten!
Sóc conscient que la societat catalana no passa per un dels millors moments econòmics i que voler experimentar amb els llocs de feina no deu ser de les prioritats dels ciutadans, però a la societat necessita un canvi real! Els mestres que no estiguin contents amb la feina que fan i només pensin en el que cobraran a final de mes no ens ajudaran a canviar el model educatiu actual. Els Educadors socials que no creguin en la reincerció i en la diversitat de la societat, no ajudaran a canviar la mirada de la societat vers els col·lectius desfavorits. Els metges que no sentin la humanitat dels pacients i les famílies, no podran col·laborar en el bon funcionament de la sanitat pública...
Jo sento que les persones amb les qui tractem cada dia alguns professionals es mereixen tot el nostre respecte i aquest es demostra respectant i estimant la nostra feina. I dec ser egoísta, però em molesten tots els professionals que es dediquen a fer hores sense pensar en res més veient la iniciativa i les ganes de treballar de moltes persones que estan l'atur... Segur que ells s'han guanyat la plaça o potser un dia hi van lluitar i tot, però no demostrar passió per una feina on molts estaríem més que encantats de fer-la, em sembla una manca de respecte...
dijous, 2 de maig del 2013
Diagnòstics precipitats!
A la universitat ens parlaven de les etiquetes i ens feien recordar aquelles experiències negatives que havíem tingut amb aquestes. Realment no em vaig adonar del problema de les etiquetes fins que no vaig entrar a les escoles com a mestra, sobretot de les etiquetes mèdiques. M'explico.
Ara quan entres a qualsevol aula ja és segur que hi hagi uns quants infants o joves Súperdiagnosticats amb alguna d'aquestes noves malalties que ens han creat o bé amb alguna necessitat especial que a molts els encanta dir-la pel nom complert, que queda millor.
Com pot ser que en una aula de 25 alumnes n'hi hagi 3 o 4 de diagnosticats amb TDHA??? O com pot ser que als infants de tres o quatre anyets que veiem que surten del estereotips ja els vulguem diagnosticar una mica d'altes capacitats, una mica de dèficit d'atenció... El cas és que sembla que ara s'ha posat de moda diagnosticar als infants abans que donar-los una atenció indvidualitzada sense tenir en compte l'etiqueta que porten escrita al front.
Recordo haver mantingut converses amb companyes de feina on explicàvem la fredor d'omplir els informes de traspàs d'alumnes. Això vol dir que el mestre o la mestra de l'any que ve ja farà els seus prejudicis abans de conèixer a l'infant. I perdoneu però em sembla patètic.
De fet, imaginem-nos que nosaltres els adults abans de qualsevol entrevista labora, el nostre cap anterior lliurés un informe on hi digués: La Laura, sovint s'aixeca de la cadira, és una mica tafanera i li agrada cantar quan no toca i, per cert! Va a fer pipí massa sovint...
Penso que els mestres exercim una feina que requereix atenció en tot moment i no només en les alertes que ens puguin mostrar els infants sobre possibles probles a casa o sobre circumstàncies personals (que també), hem d'estar alerta en tot moment i donar-los confiança perquè puguin trobar el seu lloc dins les aules, en la seva vida i ajudar-los a desenvolupar pensaments i opinions que després hauran de saber expressar per al seu propi benestar. I tot això ho hem de fer sense propiciar la medicació tan violenta que últimament ronda a les escoles com rondaven abans els "Tazos"!
Podem fer que a les aules, la vida dels infants i joves, també sigui una mica millor si intentem comprendre'ls a tots com el que són, éssers individuals amb gustos, idees, inquietuds, comportaments i personalitats diferents... no els tractem com diagnòstics (inventats o no) en potencia que a banda de ser denigrant és molt poc humà per part dels qui tractem amb persones cada dia.
dimecres, 24 d’abril del 2013
A l'atac!
Sóc de la opinió que escoltar als altres ens enriqueix i ens ajuda a entendre altres punts de vista, als infants de l'escola els acompanyo en aquest llarg descobriment d'escoltar als demés.
Tot i així, si torno al món dels adults he de reconèixer que ja en tinc prou dels quatre pòtols que no paren de despotricar del sistema d'immersió lingüística i que cada dia intenten que es desmunti un sistema que ha costat dècades construir.
A la meva escola de tota la vida vaig compatir aula amb la majoria de mestres i professors castellanoparlants i que impartien classes en castellà tot i tenint alguns llibres en català. Com que és una escola concertada es permetien el luxe de fer-nos arribar alguns llibres en castellà i mai vaig sentir ningú queixar-se, tret dels quatre hippies que de tant en tant volíem canviar el sistema. Per sort, molts dels professors i mestres de català sentien passió per la llengua i a més d'un se'ns va encomanar. La conseqüència d'aquest fet és que a molts dels meus companys mai els vaig sentir deixar anar una paraula en català i durant l'adolescència em feia ràbia. Ara, em fa pena...
A l'escola on treballo un 90% dels infants de l'aula són castellanoparlants o inlús tenen altres idiomes materns. Les primeres setmanes em vaig convertir en mestra bilingüe perquè era conscient que la majoria dels petits no havien tingut mai contacte amb el català ja que molts no havien estat en Llars d'Infants i calia que, com a mínim, la llengua els fos coneguda.
Passades les setmanes ja no em va caldre més! Tots m'entenen perfectament, ja no fan cara de pomes agres quan els pregunto alguna cosa, al contrari, alguns ja intenten respondre'm en català sense que els ho demani!!! A l'aula dels petits, l'eina d'immersió lingüística som els mestres i les mestres, i ens ha de suposar una aventura i un repte que els infants aprenguin a expressar-se en català, perquè la majoria d'ells, a casa seva i en la seva vida, ja ho fa en castellà. Hem de saber mostrar-los que el català no només és una llengua, és un tarannà, una cultura, un país i tot allò que vulguem que sigui.
Per tant quan sento que algú no dóna importància al maltractament que està rebent el català per part del Govern Central, o que comenten que de més verdes en maduren, no puc deixar de sentir pena per la poca estima que demostren a la cultura i a la riquesa del món en general...
Sortosament, hi ha moltíssima gent que treballa rere les cortines perquè aquest model no defalleixi.
Així que com diu sovint en Màrius Serra, català a l'atac!!!
Tot i així, si torno al món dels adults he de reconèixer que ja en tinc prou dels quatre pòtols que no paren de despotricar del sistema d'immersió lingüística i que cada dia intenten que es desmunti un sistema que ha costat dècades construir.
A la meva escola de tota la vida vaig compatir aula amb la majoria de mestres i professors castellanoparlants i que impartien classes en castellà tot i tenint alguns llibres en català. Com que és una escola concertada es permetien el luxe de fer-nos arribar alguns llibres en castellà i mai vaig sentir ningú queixar-se, tret dels quatre hippies que de tant en tant volíem canviar el sistema. Per sort, molts dels professors i mestres de català sentien passió per la llengua i a més d'un se'ns va encomanar. La conseqüència d'aquest fet és que a molts dels meus companys mai els vaig sentir deixar anar una paraula en català i durant l'adolescència em feia ràbia. Ara, em fa pena...
A l'escola on treballo un 90% dels infants de l'aula són castellanoparlants o inlús tenen altres idiomes materns. Les primeres setmanes em vaig convertir en mestra bilingüe perquè era conscient que la majoria dels petits no havien tingut mai contacte amb el català ja que molts no havien estat en Llars d'Infants i calia que, com a mínim, la llengua els fos coneguda.
Passades les setmanes ja no em va caldre més! Tots m'entenen perfectament, ja no fan cara de pomes agres quan els pregunto alguna cosa, al contrari, alguns ja intenten respondre'm en català sense que els ho demani!!! A l'aula dels petits, l'eina d'immersió lingüística som els mestres i les mestres, i ens ha de suposar una aventura i un repte que els infants aprenguin a expressar-se en català, perquè la majoria d'ells, a casa seva i en la seva vida, ja ho fa en castellà. Hem de saber mostrar-los que el català no només és una llengua, és un tarannà, una cultura, un país i tot allò que vulguem que sigui.
Per tant quan sento que algú no dóna importància al maltractament que està rebent el català per part del Govern Central, o que comenten que de més verdes en maduren, no puc deixar de sentir pena per la poca estima que demostren a la cultura i a la riquesa del món en general...
Sortosament, hi ha moltíssima gent que treballa rere les cortines perquè aquest model no defalleixi.
Així que com diu sovint en Màrius Serra, català a l'atac!!!
dilluns, 15 d’abril del 2013
No vull pintar més!!
L'altre dia, amb la Marta, l'especialista del parvulari, observàvem com molts dels infants han fet un retrocés important a l'hora de pintar i dibuixar. Ho vàrem descobrir mentre observàvem els dibuixos del concurs dels Jocs Florals de Sant Jordi.
No ens va sorprendre. Ja fa 7 mesos que no paren de pintar fitxes, repassar línies rectes, corbes, circulars i diagonals... i tot això amb el mateix format el DIN-A4!!
Si, a més fan altres coses i de tant en tant (i ajustant-nos al pressupost) poden gaudir de nous materials i noves tècniques plàstiques... però són la minoria...
Tots els adults quan hem hagut de fer feines o activitats monòtones hem acabat desquiciats, avorrits i frustrats... doncs els menuts més encara! I el pitjor de tot és que els esperen un parell d'anys (com a mínim) iguals o pitjors. Perquè conforme ens fem grans anem sentint barbaritats com:
-Tu saps fer-ho molt millor, aquest dibuix és de nen petit...
I si ens aturéssim a mirar la cara dels infants veuríem que l'únic que els agradaria és estripar el full i cridar-nos QUE NO HO VEUS QUE NO VULL PINTAR ARA!!! QUE ESTIC CANSAT I TINC GANES DE FER UNA ALTRA COSA!!!! (A partir de certa edat també incorporarien alguna paraulota)
Doncs amics i amigues... no em sorprèn quan veig que aquells que la primera setmana de curs em deixaven bocabadada amb els detalls del dibuix o amb la destresa de no passar els límits ara fan qualsevol cosa perque saben que quan acabin podran triar entre llegir contes, fer plastelina o encaixos, dibuixar lliurement o qualsevol altra activitat que els atregui més i que els aporti un aprenentatge molt més significatiu que el sol fet de resseguir puntets...
I he d'admetre que és dur i que comporta un gran exercici mental descobrir activitats fora d'aquestes quatre parets que és l'Escola Ordinària perque jo també he fet fitxes fins a esgotar-me, però cada vegada que descobreixo una nova manera de treballar conceptes, sóc feliç de saber que bé ens ho passarem duent-la a terme! I el que ens queda companys i companyes...
No ens va sorprendre. Ja fa 7 mesos que no paren de pintar fitxes, repassar línies rectes, corbes, circulars i diagonals... i tot això amb el mateix format el DIN-A4!!
Si, a més fan altres coses i de tant en tant (i ajustant-nos al pressupost) poden gaudir de nous materials i noves tècniques plàstiques... però són la minoria...
Tots els adults quan hem hagut de fer feines o activitats monòtones hem acabat desquiciats, avorrits i frustrats... doncs els menuts més encara! I el pitjor de tot és que els esperen un parell d'anys (com a mínim) iguals o pitjors. Perquè conforme ens fem grans anem sentint barbaritats com:
-Tu saps fer-ho molt millor, aquest dibuix és de nen petit...
I si ens aturéssim a mirar la cara dels infants veuríem que l'únic que els agradaria és estripar el full i cridar-nos QUE NO HO VEUS QUE NO VULL PINTAR ARA!!! QUE ESTIC CANSAT I TINC GANES DE FER UNA ALTRA COSA!!!! (A partir de certa edat també incorporarien alguna paraulota)
Doncs amics i amigues... no em sorprèn quan veig que aquells que la primera setmana de curs em deixaven bocabadada amb els detalls del dibuix o amb la destresa de no passar els límits ara fan qualsevol cosa perque saben que quan acabin podran triar entre llegir contes, fer plastelina o encaixos, dibuixar lliurement o qualsevol altra activitat que els atregui més i que els aporti un aprenentatge molt més significatiu que el sol fet de resseguir puntets...
I he d'admetre que és dur i que comporta un gran exercici mental descobrir activitats fora d'aquestes quatre parets que és l'Escola Ordinària perque jo també he fet fitxes fins a esgotar-me, però cada vegada que descobreixo una nova manera de treballar conceptes, sóc feliç de saber que bé ens ho passarem duent-la a terme! I el que ens queda companys i companyes...
dimarts, 9 d’abril del 2013
La frustració d'un crit
Diumenge entre uns quants amics i amigues valoràvem positivament i negativament alguns aspectes de les escoles que coneixíem. Sovint passa que quan sortim de l'escola de tota la vida i podem posar-hi distància ens adonem de moltes coses que fins aquell moment havien estat invisibles als nostres ulls.
Doncs bé, entre aquests amics i amigues n'hi ha 3 amb qui comparteixo vocació i professió. Això vol dir que qualsevol conversa en relació amb l'educació esdevé un diàleg apasionant on ens evoquem i on ens sentim lliures de dir allò que ens passa pel cap. En aquest cas discutíem de "com fer les coses"!!
Tinc la sort que sóc jove i que em miro el futur amb una perspectiva d'aprenentatge i de canvi que m'ajuda a seguir endavant amb les meves idees i a suportar la pressió que, encara avui, exerceix l'educació tradicional. Però tot hi així, hi ha dies que em sento frustrada perquè no en sé prou, perquè m'agradaria haver adquirit totes les estratègies per poder dur a terme una pedagogia en la que crec i no saltar-me les bases ni un sol segon... però com a mestra també crec en l'error i com a ésser humà que sóc, m'equivoco!
Doncs els explicava a les meves amigues i companyes que cada vegada que a l'aula faig un crit (se m'escapa un crit) surto amb el cap com un timbal i feta una coca! Estic donant voltes al cap per saber quin ha estat el meu error, en quin moment he sentit que havia de fer un crit i perquè m'ha passat. I sobretot penso en com ho puc solucionar, què és el que no ha funcionat i com puc canviar d'estratègia... en diem autoavaluació d'aquest exercici i tots l'hauríem de practicar més sovint.
Sóc de les qui pensa que perdem credibilitat quan demanem silenci cridant, penso que el crit és violent i espanta i que l'aula és un espai d''intercanvi on cal poder escoltar tot el que passa, però a a la vegada hi ha dies que no sé com fer-ho perquè les taules i cadires de l'aula deixin de ballar la samba a l'hora de la sortida i després d'haver intentat tres tècniques diferents per fer silenci...
Fins ara no se m'havia acudit compartir aquesta petita-gran frustració, però en el moment en que ho dius en veu alta t'adones que una frustració o un problema exterioritzat és molt més fàcil de solucionar o de millorar... I fer-lo conscient ja és tot un què! És maco voler millorar una mica cada dia i pensar com fer-ho...
i compartides les penes semblen més petites!
Doncs bé, entre aquests amics i amigues n'hi ha 3 amb qui comparteixo vocació i professió. Això vol dir que qualsevol conversa en relació amb l'educació esdevé un diàleg apasionant on ens evoquem i on ens sentim lliures de dir allò que ens passa pel cap. En aquest cas discutíem de "com fer les coses"!!
Tinc la sort que sóc jove i que em miro el futur amb una perspectiva d'aprenentatge i de canvi que m'ajuda a seguir endavant amb les meves idees i a suportar la pressió que, encara avui, exerceix l'educació tradicional. Però tot hi així, hi ha dies que em sento frustrada perquè no en sé prou, perquè m'agradaria haver adquirit totes les estratègies per poder dur a terme una pedagogia en la que crec i no saltar-me les bases ni un sol segon... però com a mestra també crec en l'error i com a ésser humà que sóc, m'equivoco!
Doncs els explicava a les meves amigues i companyes que cada vegada que a l'aula faig un crit (se m'escapa un crit) surto amb el cap com un timbal i feta una coca! Estic donant voltes al cap per saber quin ha estat el meu error, en quin moment he sentit que havia de fer un crit i perquè m'ha passat. I sobretot penso en com ho puc solucionar, què és el que no ha funcionat i com puc canviar d'estratègia... en diem autoavaluació d'aquest exercici i tots l'hauríem de practicar més sovint.
Sóc de les qui pensa que perdem credibilitat quan demanem silenci cridant, penso que el crit és violent i espanta i que l'aula és un espai d''intercanvi on cal poder escoltar tot el que passa, però a a la vegada hi ha dies que no sé com fer-ho perquè les taules i cadires de l'aula deixin de ballar la samba a l'hora de la sortida i després d'haver intentat tres tècniques diferents per fer silenci...
Fins ara no se m'havia acudit compartir aquesta petita-gran frustració, però en el moment en que ho dius en veu alta t'adones que una frustració o un problema exterioritzat és molt més fàcil de solucionar o de millorar... I fer-lo conscient ja és tot un què! És maco voler millorar una mica cada dia i pensar com fer-ho...
i compartides les penes semblen més petites!
dimecres, 3 d’abril del 2013
feu-me petons!!!
A qui no li agrada que li facin petons??
Els infants necessiten afecte en grans quantitats per forjar la seva personalitat, per sentir-se segurs i protegits, per no sentir-se sols i per sobreviure a la pèrdua de innocència que els provoquem els adults. L'afecte té grans poders!!
Quan tenim un infant petit al davant sovint li fem petons, li fem petarrufes a la panxa o als peus, l'abracem, li demostrem afecte a tort i a dret per la fragilitat que ens suposa veure'ls tan petits i desprotegits.
Però sembla que a mesura que ens fem grans només demostrem aquest afecte en moments crítics...Quan un infant plora, l'abracem, l'acollim als nostres braços i l'intentem calmar acariciant-lo, però i si no ploren? vol dir que no necessiten afecte? Ben al contrari!
Sembla que ara tots els mestres i docents ens hem conscienciat de la importància de tractar les emocions a l'aula. Ens han explicat la importància de que els infants puguin verbalitzar allò que els passa i hem pogut corroborar els efectes positius d'aquesta pràctica.
Tot i així, no podem donar per tractat el tema afectiu a l'aula si després no tenim temps de fer un petó a cada infant per despedir-nos d'ells, o no els podem fer carícies per demostrar-los que els escoltem, o simplement no els saludem un per un quan entren a l'aula...
A l'aula ens hi passem un munt d'hores! Sóm els mateixos tot l'any i ens passen coses molt emocionants! A l'aula plorem, riem, ens enfadem, mengem, ens adormim, ens barallem... passen tantes coses o més que a casa!! I ens podem imaginar entrar a casa nostra i no fer un petó a la parella o als nostres pares??
A l'aula són 24 infants de 3 i 4 anys. Cadascun d'ells amb unes necessitats ben diferents, però us ben asseguro que tots i cadascún d'ells necessiten la seva dosi de petons i jo ho aprofito!!! M'agrada veure com es fan petons entre ells per despedir-se i com em venen a buscar per despedir-se de mi!
Personalment, em fa pena entrar a qualsevol aula de primària i veure que aquest afecte es va esfumant al llarg dels dies....
dissabte, 23 de març del 2013
Marxem de vacances!!!
Ahir ens vàrem despedir de manera molt natural, sense donar gaire importància al fet que estaríem uns quants dies sense veure'ns i celebrant amb molta alegria que podríem gaudir molts dies de les famílies!
Per als infants ahir va ser un dia força normal però amb una connotació especial pel fet de saber que marxen de vacances. Uns minuts abans de marxar, ens vam reunir tots a la rotllana, vam explicar un conte per calmar l'excitació de la tarda i després els qui van voler van explicar els plans que tenien per aquestes vacances curtetes:
-Anirem a la neu!!!
-Anirem a Port Aventura!!
- Estaré a casa amb la mama i el papa!!
-Ens quedarem cuidant a l'Aaron!!(Germanet petit)
-Anirem al tren!!
...
Per als més menuts, el temps no té mesura, i no té mesura perquè no té una rutina marcada. Així doncs les vacances es converteixen en un buit temporal on no saben ben bé què hi passarà ni amb qui el passaran... Amb una mica de sort tenen clar alguna acció o algun fer rellevant que els fa estar al cas.
Els dies com ahir també es converteixen en un neguit per a moltes famílies. Algunes no tenen clar què faran tans dies a casa... només esperen que el temps els acompanyi per poder passejar i anar amunt i avall a gaudir de la primavera, altres viuen aquests dies amb nervis perquè marxen de viatge i han d'omplir el doble de maletes amb jocs i joguines "antiavorriment", altres simplement tenen ganes de gaudir de la companyia dels petits i alguns ja compten els dies que falten per tornar a la rutina de l'escola...
Si això ho acompanyem dels àlbums del 2n trimestre, la manualitat de la primavera o la pasqua i l'informe de notes... ja tenim el divendres perfecte!
Per començar, les famílies tenen ganes de veure com va el seu fill a l'escola, és a dir, els fulls d'informe. Aquests fulls on hi posa clarament si el seu fill o filla està content a l'escola, si ha entès les seqüenciacions de temps (ho treballem amb un parell de fitxes d'editorial... no importa si sap que després de dinar anem al pati perquè l'important està a les fitxes....), si sap els símbols treballats (els de l'editorial... perquè tampoc comptem amb el fet de relacionar la tortuga taronja amb una taula concreta... massa fàcil) , si reconeix la lletra "i" i la lletra "u"(les altres no ens importen un rave perquè estem al segon trimestre de P3...). I si algun d'aquests ítems està marcat amb una EP (En Procés) o amb un NA(No assolit) agafem-nos fort... farem patir a la família, concertarem entrevistes la primera setmana del 3r trimestre i amb una mica de sort alguns infants es passaran 10 díes assajant números i lletres a casa seva per anivellar-se amb els altres i que les mestres s'adonin de tooot el que ha treballat durant les vacances!
Després de la lectura acurada de l'informe els espera una tarda tranquil·la per gaudir de cada "feina" de l'àlbum...(ens encanta parlar de "feines" així encara els fem créixer una miqueta més ràpid...). La majoria de fitxes molt semblants les unes a les altres.. però si més no, als petits els fa molta il·lusió poder gauidir amb el pare, la mare, els avis o els tiets. d'allò que ha fet a l'aula.
Des d'aquí m'agradaria enviar un missatge de tranquil·litat als pares i a les mares... Els informes no ho son tot! De fet, són el menys important... Fixeu-vos en com us ensenya els dibuixos que ha fet a l'aula, com us parla de com ha pintat l'ou de pasqua, fixeu-vos amb l'alegria que li suposa entrar i sortir de l'escola... Recordeu-vos de com va entrar el primer dia a l'aula de les tortugues i com entra ara, escolteu com ha afegit un munt de paraules al seu vocabulari i compteu amb els dits de les mans la quantitat d'amics que té a l'escola!!! De informes en tindreu cada trimestre... però aquestes vacances no es tornaran a repetir!
Gauidu-les!
 |
dilluns, 18 de març del 2013
Em faig pipí!
Sabeu què? A l'escola també tenim estipulat en quins moments hem de fer pipí i quin és el protocol que hem de seguir... M'explico:
A les aules d'Educació infantil hi acostuma a haver un bany ben comunicat amb aquestes per poder ajudar als infants si ho necessiten o per poder accedir-hi amb facilitat. Inclús, en el meu cas, tinc un bany a la mateixa aula!!
Avui no entraré en la poca accessibilitat que tenen molts d'aquests banys i la poca autonomia que fomenta que un infant no pugui pujar a la taça del vàter o no pugui obrir l'aigua de l'aixeta sol... És un altre tema.
El fet de tenir un vàter i una pica a la meva aula dóna prou autonomia als infants per que puguin anar-hi sols i jo els vegi des de l'altra punta de l'aula. Tot hi així em sorprèn que amb els infants més petits, que estan tancant el procés de control d'esfínters, també es pretengui que adquireixin hàbits com: Si estem explicant una fitxa no podem anar a fer pipí, si estem esmorzant no podem fer pipí, si estem a l'aula de psicomotricitat no podem fer pipí, si estem al menjador no podem fer pipí...
Amb totes aquestes indicacions l'únic que aconseguim és que si als infants se'ls escapa el pipí, segurament la culpa serà nostra... i a més, encara ho rematarem dient alguna barbaritat com: Els nens grans ja no es fan pipí, ara t'esperes a que et canvii....
Sabem que en la majoria dels casos un nen o una nena no es fan pipí intencionadament, així que no cal que li recordem que ho ha de fer al vàter perquè ja ho sap... a casa li han repetit 25.000 vegades i a l'escola unes altres mil vegades més...
De fet a casa ja reben prou imputs negatius pel que fa aquest tema... els petits ho expliquen tot! I a la majoria dels pares no els agrada que l'infant s'hagi fet pipí o caca a l'aula o a casa...
Però acceptem-ho! Són coses que passen!! Són nens que estan aprenent a controlar el seu cos, i aquest control no s'adquireix amb un més o amb una setmana... aquest control és diferent a tots els altres, i si ho tractem amb normalitat, amb naturalitat i sense pressions ni càstigs el procés serà molt més agradable!
I ara si! Feu la prova! imagineu que a la feina, que al vostre lloc de treball, haguéssiu de demanar permís per anar a fer pipí, o que no poguéssiu anar-hi quan en tinguéssiu ganes... Imagineu que el vàter fos dues vegades més gran i que el cul us caigués avall... i a més, imagineu que un dia se us escapa el pipí... la vergonya que us faria és totalment proporcional a la vergonya que li fa a qualsevol nen... perquè la societat ens ensenya que això no es fa, que és lleig i que és de nens petits (com si els nens de 3 anys no ho fossin de petits). I per acabar, imagineu que se us escapa el pipí i que heu d'estar una estona molls perquè la persona que us ha d'ajudar us vol alliçonar i no us canviarà fins que ella vulgui... oi que com a adults no ho permetríem?
A les aules d'Educació infantil hi acostuma a haver un bany ben comunicat amb aquestes per poder ajudar als infants si ho necessiten o per poder accedir-hi amb facilitat. Inclús, en el meu cas, tinc un bany a la mateixa aula!!
Avui no entraré en la poca accessibilitat que tenen molts d'aquests banys i la poca autonomia que fomenta que un infant no pugui pujar a la taça del vàter o no pugui obrir l'aigua de l'aixeta sol... És un altre tema.
El fet de tenir un vàter i una pica a la meva aula dóna prou autonomia als infants per que puguin anar-hi sols i jo els vegi des de l'altra punta de l'aula. Tot hi així em sorprèn que amb els infants més petits, que estan tancant el procés de control d'esfínters, també es pretengui que adquireixin hàbits com: Si estem explicant una fitxa no podem anar a fer pipí, si estem esmorzant no podem fer pipí, si estem a l'aula de psicomotricitat no podem fer pipí, si estem al menjador no podem fer pipí...
Amb totes aquestes indicacions l'únic que aconseguim és que si als infants se'ls escapa el pipí, segurament la culpa serà nostra... i a més, encara ho rematarem dient alguna barbaritat com: Els nens grans ja no es fan pipí, ara t'esperes a que et canvii....
Sabem que en la majoria dels casos un nen o una nena no es fan pipí intencionadament, així que no cal que li recordem que ho ha de fer al vàter perquè ja ho sap... a casa li han repetit 25.000 vegades i a l'escola unes altres mil vegades més...
De fet a casa ja reben prou imputs negatius pel que fa aquest tema... els petits ho expliquen tot! I a la majoria dels pares no els agrada que l'infant s'hagi fet pipí o caca a l'aula o a casa...
Però acceptem-ho! Són coses que passen!! Són nens que estan aprenent a controlar el seu cos, i aquest control no s'adquireix amb un més o amb una setmana... aquest control és diferent a tots els altres, i si ho tractem amb normalitat, amb naturalitat i sense pressions ni càstigs el procés serà molt més agradable!
I ara si! Feu la prova! imagineu que a la feina, que al vostre lloc de treball, haguéssiu de demanar permís per anar a fer pipí, o que no poguéssiu anar-hi quan en tinguéssiu ganes... Imagineu que el vàter fos dues vegades més gran i que el cul us caigués avall... i a més, imagineu que un dia se us escapa el pipí... la vergonya que us faria és totalment proporcional a la vergonya que li fa a qualsevol nen... perquè la societat ens ensenya que això no es fa, que és lleig i que és de nens petits (com si els nens de 3 anys no ho fossin de petits). I per acabar, imagineu que se us escapa el pipí i que heu d'estar una estona molls perquè la persona que us ha d'ajudar us vol alliçonar i no us canviarà fins que ella vulgui... oi que com a adults no ho permetríem?
divendres, 15 de març del 2013
Hi havia una vegada....
Els contes i les històries són un recurs fantàstic per a mestres i famílies, un recurs fantàstic però poc aprofitat moltes vegades....
Sovint ens limitem a explicar un conte que ja sabem, o només expliquem aquells contes que tenim a l'aula físicament, o fins i tot expliquem contes sense esperar la participació dels menuts.
A l'aula tenim un parell moments establerts per a explicar contes, a part dels que ens sorgeixen d'imprevist. Expliquem el conte sense el suport del llibre, com a molt amb una titella o algun joc de mans perquè els infants centrin tota la seva atenció en la veu del conte, en les mans que expliquen el conte o en les intervencions que fan els companys sobre el conte. Tampoc utilitzem suport perquè, jo, necessito gaudir del moment igual com ells.
No acostumo a anunciar l'hora del conte, m'agrada que els agafi per sorpresa i que de cop es faci un silenci etern entre les tauletes de les tortugues quan senten... hi havia una vegada...
Adoro explicar el conte i fixar la mirada durant uns instants a cada infant per veure l'expressió dels seus ulls, o com obren la boca quan fas un salt de veu, com arroncen les selles quan alguna cosa no va bé al conte o com somriuen quan els fas ganyotes i canvies la veu.... Són moments que resumeixo com a màgics.
Mentre avança el conte alguns dels infants s'animen a fer hipòtesis sobre el què passarà, altres que ja coneixen el conte ens expliquen la seva versió dels fets i alguns agafen la postura més còmoda per seguir gaudint de la màgia.
Són aquests els moments que com a mestres hem de saber aprofitar. Sovint aquells infants més tímids fan alguna aportació al conte que hem de poder valorar, o potser podem explicar un conte que escenifiqui alguna situació difícil que hem viscut a l'aula, o podem començar un conte i deixar que els infants el vagin allargant amb les seves aoprtacions, o deixar triar quin conte vol senir l'infant que aquell dia fa anys, explicar les emocions mitjançant fets reals de l'aula.... Tenim tantes possibilitats!!!!
I perquè no admetre que, si no arribo a ser mestra, hagués enyorat tant els contes i la fantasia....
Sovint ens limitem a explicar un conte que ja sabem, o només expliquem aquells contes que tenim a l'aula físicament, o fins i tot expliquem contes sense esperar la participació dels menuts.
A l'aula tenim un parell moments establerts per a explicar contes, a part dels que ens sorgeixen d'imprevist. Expliquem el conte sense el suport del llibre, com a molt amb una titella o algun joc de mans perquè els infants centrin tota la seva atenció en la veu del conte, en les mans que expliquen el conte o en les intervencions que fan els companys sobre el conte. Tampoc utilitzem suport perquè, jo, necessito gaudir del moment igual com ells.
No acostumo a anunciar l'hora del conte, m'agrada que els agafi per sorpresa i que de cop es faci un silenci etern entre les tauletes de les tortugues quan senten... hi havia una vegada...
Adoro explicar el conte i fixar la mirada durant uns instants a cada infant per veure l'expressió dels seus ulls, o com obren la boca quan fas un salt de veu, com arroncen les selles quan alguna cosa no va bé al conte o com somriuen quan els fas ganyotes i canvies la veu.... Són moments que resumeixo com a màgics.
Mentre avança el conte alguns dels infants s'animen a fer hipòtesis sobre el què passarà, altres que ja coneixen el conte ens expliquen la seva versió dels fets i alguns agafen la postura més còmoda per seguir gaudint de la màgia.
Són aquests els moments que com a mestres hem de saber aprofitar. Sovint aquells infants més tímids fan alguna aportació al conte que hem de poder valorar, o potser podem explicar un conte que escenifiqui alguna situació difícil que hem viscut a l'aula, o podem començar un conte i deixar que els infants el vagin allargant amb les seves aoprtacions, o deixar triar quin conte vol senir l'infant que aquell dia fa anys, explicar les emocions mitjançant fets reals de l'aula.... Tenim tantes possibilitats!!!!
I perquè no admetre que, si no arribo a ser mestra, hagués enyorat tant els contes i la fantasia....
dimarts, 12 de març del 2013
Maleïdes comparacions!!
Sabem que la Comparació és el primer procés bàsic per a qualsevol aprenetatge, és a dir, que interioritzem els conceptes a partir de comparar-los amb altres.. això és gran perquè al costat n'hi ha un que és més petit, això és llarg perquè al costat n'hi ha un que és més curt... És una manera natural que tenim per entendre el conceptes que ens anem trobant al llarg de la vida...
Quan creixem, però, aquest procés tan senzill i que ens ajuda tant a poder seguir observant el nostre entorn i poder seguir aprenent, es transforma en un malson per als nostres alumnes o per als vostres fills. M'explico... qui no ha sentit mai: - És que el fill de la meva amiga ja parla pels descosits i el meu no diu ni una paraula... O bé: És que aquest nen es mou molt i el de ma germana és tan quietet...
Tendim a pensar que ens han fet a mida, que tots hem de saber parlar un mínim de 300 paraules amb 3 anys, que als 6 mesos ja no hem de prendre pit i que amb 4 anys hem de saber escriure les vocals i els números 1, 2 i 3!!!!
I si tot això no passa al temps que ens han establert, ens comencem a posar histèrics, comencem a comparar, comencem a pensar que potser aquell nen té alguna dificultat, o pot ser és un exemple de TDAH.... Els estem tornant bojos!
Perquè practiquem amb els infants tot allò que no ens agrada que practiquin amb nosaltres, els adults???
A mi, no m'agrada que em comparin. Jo tinc unes habilitats, unes facultats, també tinc defectes que intento millorar... tinc uns gustos específics, no m'agraden els estofats i sempre m'ha costat saltar el plínton...
I quan el professor d'educació física em posava un 4 no volia dir res més que tots aquells que em superaven en nombre eren molt millors que jo... i no! ni m'agradava quan tenia 12 anys, ni m'agrada ara!
Comencem a entendre, que som únics, que no n'hi ha cap altre igual que nosaltres, que cada infant és diferent i que cadascú necessita un ritme d'aprenentatge singular... i si ens costa entendre-ho posem-nos a la seva pell... Segur que ens recordem d'alguna mala experiència...
Quan creixem, però, aquest procés tan senzill i que ens ajuda tant a poder seguir observant el nostre entorn i poder seguir aprenent, es transforma en un malson per als nostres alumnes o per als vostres fills. M'explico... qui no ha sentit mai: - És que el fill de la meva amiga ja parla pels descosits i el meu no diu ni una paraula... O bé: És que aquest nen es mou molt i el de ma germana és tan quietet...
Tendim a pensar que ens han fet a mida, que tots hem de saber parlar un mínim de 300 paraules amb 3 anys, que als 6 mesos ja no hem de prendre pit i que amb 4 anys hem de saber escriure les vocals i els números 1, 2 i 3!!!!
I si tot això no passa al temps que ens han establert, ens comencem a posar histèrics, comencem a comparar, comencem a pensar que potser aquell nen té alguna dificultat, o pot ser és un exemple de TDAH.... Els estem tornant bojos!
Perquè practiquem amb els infants tot allò que no ens agrada que practiquin amb nosaltres, els adults???
A mi, no m'agrada que em comparin. Jo tinc unes habilitats, unes facultats, també tinc defectes que intento millorar... tinc uns gustos específics, no m'agraden els estofats i sempre m'ha costat saltar el plínton...
I quan el professor d'educació física em posava un 4 no volia dir res més que tots aquells que em superaven en nombre eren molt millors que jo... i no! ni m'agradava quan tenia 12 anys, ni m'agrada ara!
Comencem a entendre, que som únics, que no n'hi ha cap altre igual que nosaltres, que cada infant és diferent i que cadascú necessita un ritme d'aprenentatge singular... i si ens costa entendre-ho posem-nos a la seva pell... Segur que ens recordem d'alguna mala experiència...
dijous, 7 de març del 2013
La importància del silenci...
A l'aula estem acostumant-nos a escoltar el silenci, és agradable durant 2 o 3 minuts mentre ens preparem per l'estona de relaxació, veure com els petits van arribant, es van traient les jaquetes i es van col·locant a les seves cadires recolzant el cap a la taula i esperant que els comenci a cantar la cançó de bressol que senten cada tarda mentre els acaricio l'esquena i el cap...
Amb el temps hem descobert com n'és d'important aquesta estona, com ajuda a que els infants i jo mateixa, comencem la tarda amb calma, amb tranquil·litat i amb moltes ganes de fer un munt de coses!!!!
Com nosaltres els adults, els més menuts també necessiten aturar-se un moment, una estona. Parar i relaxar-se. Desaccelerar el temps per uns minuts és fantàstic i ens dóna salut! I a la vegada també necessiten que els dediquem una estona individualment i no hi ha millor manera que acariciant-los l'esquena i trobant-los alguna pessigolla que els converteixi en únics!
Amb el temps hem descobert com n'és d'important aquesta estona, com ajuda a que els infants i jo mateixa, comencem la tarda amb calma, amb tranquil·litat i amb moltes ganes de fer un munt de coses!!!!
Com nosaltres els adults, els més menuts també necessiten aturar-se un moment, una estona. Parar i relaxar-se. Desaccelerar el temps per uns minuts és fantàstic i ens dóna salut! I a la vegada també necessiten que els dediquem una estona individualment i no hi ha millor manera que acariciant-los l'esquena i trobant-los alguna pessigolla que els converteixi en únics!
dilluns, 4 de març del 2013
El naixement
Aquesta setmana a l'aula hem pogut gaudir de a visita de la família d'una nena que acaba de tenir un germanet!
Abans de l'esdeveniment no t'imagines quina serà la imprevisible reacció de l'infant de 3 anys davant d'aquest esdeveniment!
Així que com a mestra, amb més distàcia que la família, t'ho mires amb aquella curiositat i a la vegada amb aquelles ganes que arribi el gran moment perquè saps que et plouran oportunitats a l'aula per parlar-ne i per tractar una quantitat de temes infinits que no tens ni idea de com endreçar al teu pensament!!!
Sabem que els infants amb 3 anys ja necessiten que els responguem les seves preguntes de manera que ells puguin entendre i amb la veritat per davant, necessiten que els escoltem i que parlem amb ells perquè cada vegada aprenguin a posar més noms a aquells sentiments que els són poc coneguts.
A l'aula hem estat una setmana parlant de com anaven els primers dies amb el nadó a casa! Com a germana gran, ens ha explicat, de manera clara, un munt de coses que les Tortugues han trobat molt interessats i que ens han permès poder xerrar força estona. Ens hem adonat que ara no pot jugar amb el bebè i ens ha costat una mica entendre què podia fer amb ell... Però en el moment en que ens ha pogut explicar que quan plora és ella qui li posa el xumet hem vist clarament que el procés d'assimilar el nou membre de la família va molt i molt bé!
Hauríeu d'haver vist la cara amb que ho va dir!! És aquesta petita responsabilitat la que li cal per sentir-se part del projecte de família que tenen a les mans! Quan parla del seu petit (perquè és seu!!) ho fa amb delicadesa, realment com ho fa una germana gran!
A ella no li ha fet falta descobrir la paraula GELOSIA. Tot i que sabem que és totalment natural sentir-se gelós d'aquells que de vegades ens prenen el protagonisme, també penso que no sentir-los al principi és una molt bona senyal de com s'ha enfocat el procés a casa.
De totes maneres, si veiem que la Gelosia ens comença a venir a veure, intentarem donar-li forma i desengoixar als menuts explicant-los que als adults, de vegades, també ens passa... Sense amagar-ho, sense tractar-ho com una cosa dolenta perquè no deixa de ser un sentiment comú entre les persones que, com els altres sentiments, hem d'aprendre a gestionar de la millor manera possible.
Abans de l'esdeveniment no t'imagines quina serà la imprevisible reacció de l'infant de 3 anys davant d'aquest esdeveniment!
Així que com a mestra, amb més distàcia que la família, t'ho mires amb aquella curiositat i a la vegada amb aquelles ganes que arribi el gran moment perquè saps que et plouran oportunitats a l'aula per parlar-ne i per tractar una quantitat de temes infinits que no tens ni idea de com endreçar al teu pensament!!!
Sabem que els infants amb 3 anys ja necessiten que els responguem les seves preguntes de manera que ells puguin entendre i amb la veritat per davant, necessiten que els escoltem i que parlem amb ells perquè cada vegada aprenguin a posar més noms a aquells sentiments que els són poc coneguts.
A l'aula hem estat una setmana parlant de com anaven els primers dies amb el nadó a casa! Com a germana gran, ens ha explicat, de manera clara, un munt de coses que les Tortugues han trobat molt interessats i que ens han permès poder xerrar força estona. Ens hem adonat que ara no pot jugar amb el bebè i ens ha costat una mica entendre què podia fer amb ell... Però en el moment en que ens ha pogut explicar que quan plora és ella qui li posa el xumet hem vist clarament que el procés d'assimilar el nou membre de la família va molt i molt bé!
Hauríeu d'haver vist la cara amb que ho va dir!! És aquesta petita responsabilitat la que li cal per sentir-se part del projecte de família que tenen a les mans! Quan parla del seu petit (perquè és seu!!) ho fa amb delicadesa, realment com ho fa una germana gran!
A ella no li ha fet falta descobrir la paraula GELOSIA. Tot i que sabem que és totalment natural sentir-se gelós d'aquells que de vegades ens prenen el protagonisme, també penso que no sentir-los al principi és una molt bona senyal de com s'ha enfocat el procés a casa.
De totes maneres, si veiem que la Gelosia ens comença a venir a veure, intentarem donar-li forma i desengoixar als menuts explicant-los que als adults, de vegades, també ens passa... Sense amagar-ho, sense tractar-ho com una cosa dolenta perquè no deixa de ser un sentiment comú entre les persones que, com els altres sentiments, hem d'aprendre a gestionar de la millor manera possible.
dimecres, 27 de febrer del 2013
Jornades de portes obertes
M'agrada quan arriben les Jornades de portes obertes, m'agrada perquè no perdo la curiositat de voler veure escoles que funcionen de manera diferent.
Quan començo a veure els cartells i els anuncis a la web de les escoles em comencen a passar pel cap tots els dubtes i curiositats sobre aquelles escoles. Em pregunto com deuen funcionar, qui les deu impulsar, quins docents empenyen el projecte, quines instal·lacions hi deuen haver, quins projectes s'hi deuen generar...
Com a mestra, com a ciutadana i com a dona puc gaudir de tantes jornades de portes obertes com vulgui. I m'agrada!
Tots hauríem de veure escoles, hauríem de saber que hi ha maneres molt diferents de tractar el mateix currículum i no hauríem de deixar escapar mai la curiositat d'aprendre més, de descobrir més maneres de fer!
Sóc mestra i malgrat la meva feina estigui dedicada a una comunitat educativa, a una escola i a una aula no em vull cansar mai de conèixer noves experiències, de saber-ne més i d'aprendre noves maneres de tractar els continguts curriculars per posar-los en pràctica amb el grup d'infants als quals estic dedicada.
Quan començo a veure els cartells i els anuncis a la web de les escoles em comencen a passar pel cap tots els dubtes i curiositats sobre aquelles escoles. Em pregunto com deuen funcionar, qui les deu impulsar, quins docents empenyen el projecte, quines instal·lacions hi deuen haver, quins projectes s'hi deuen generar...
Com a mestra, com a ciutadana i com a dona puc gaudir de tantes jornades de portes obertes com vulgui. I m'agrada!
Tots hauríem de veure escoles, hauríem de saber que hi ha maneres molt diferents de tractar el mateix currículum i no hauríem de deixar escapar mai la curiositat d'aprendre més, de descobrir més maneres de fer!
Sóc mestra i malgrat la meva feina estigui dedicada a una comunitat educativa, a una escola i a una aula no em vull cansar mai de conèixer noves experiències, de saber-ne més i d'aprendre noves maneres de tractar els continguts curriculars per posar-los en pràctica amb el grup d'infants als quals estic dedicada.
dijous, 21 de febrer del 2013
Un caos organitzat
Segur que tots recordem quan ens cridaven l'atenció a casa per tenir l'habitació feta un desastre i ens crèiem que veritablement allò era un caos organitzat... Doncs amb el temps em vaig adonar que no ho era, només era una fal·làcia per sentir-me millor i poder-me excusar amb fonaments.
Ara però, m'adono que existeix aquest caos organitzat i que em produeix una barreja de plaer i bones vibracions poder observar-lo de tant en tant des de l'alçada dels adults.
Un dijous a l'aula: Avui teniem programada una tarda de taller de lletres abans de la sessió de racons de joc simbòlic. Després de relaxar-nos una estona i de comentar allò que volíem, ens hem posat en marxa tots junts, formant un gran equip de tortugues!! Sense haver de donar massa explicacions ens hem convertit en un equip coordinat i entusiasta amb allò que fèiem.
Com que a l'escola passa que, de tant en tant, ens sorgeixen imprevistos...Avui, havíem de fer taller de lletres a la vegada que enganxavem boletes de paper de seda en un paó que lluirà a l'entrada del parvulari. El més fascinant de tot és que l'aula s'ha convertit en un espai d'aprenentatges simultanis i molt ben coordinats gràcies a l'energia dels menuts.
Una taula amb fulls de colors i retoladors escampats, l'altra amb pius intentant fer forma de U, en una altra peces de lego jugant a encabir-se entre elles i formant vocals, la taula verda plena de plastelina prenent forma de lletra "i" entre els ditets dels infants i a la vegada una taula plena a vessar de boletes de paper de seda de 5 o 6 colors diferents.
I no us ho perdeu! Hem anat rotant perquè tothom pogués enganxar boletes de paper de seda!!
Vist des de fora, devíem semblar mig bojos; Des de dins, ha estat fantàstic poder aixecar-me de la taula de les construccions i veure com tot rutllava tranquil·lament, com tothom gaudia del que feia i com tots estavem encaixats perfectament dins d'aquell caos organitzat...
Vist des de fora, devíem semblar mig bojos; Des de dins, ha estat fantàstic poder aixecar-me de la taula de les construccions i veure com tot rutllava tranquil·lament, com tothom gaudia del que feia i com tots estavem encaixats perfectament dins d'aquell caos organitzat...
(…) Y si uno se fija bien, se da cuenta de que los niños son bajitos, eventualmente bajitos, pero bajitos. Y están locos… viva con ellos y sabrá lo maravillosamente locos que están los niños. Lo que pasa -pobrecicos- es que caen en manos de los adultos. Y los adultos les recortan estas alas mágicas con las que los niños vienen de fábrica y los convierten en algo a su imagen y semejanza, con el evidente deterioro de la especie que uno encuentra andando por la calle…
Joan Manuel Serrat
dimarts, 19 de febrer del 2013
Embrutem-nos!
Dissabte llegia al diari Ara un molt bon article anomenat: Pintura a les mans, l'art ens fa creatius.
Aquest article ens parla de com els infants necessiten expressar-se a través de les arts plàstiques per fomentar la seva creativitat.
Feu la prova, proposeu a qualsevol persona adulta una sèrie de materials plàstics: pintures, fils de colors, plastelina... i deixeu-li via lliure. Al costat proposeu-li a un infant de 2-3 anys.
Veureu la diferència.
Amb 2 anys és un plaer que ens proposin materials per poder crear sense estereotips, sense models, sense instruccions... només amb l'acompanyament de l'adult. En canvi, per a un adult pot arribar a ser un mal de cap haver de crear alguna cosa.
Amb els anys perdem la practica pel que fa la creativitat. De seguida ens expliquen com hem de fer les coses, com hem de dibuixar les cases, com hem de dibuixar les cares, com ho hem de dibuixar tot. Fins i tot ens expliquen de quin color cal pintar cada cosa, un gos no pot ser blau, els elefants no són de color rosa i els núvols mai són verds... Així que amb el temps la nostra creativitat es veu tapada per tot d'estereotips fixats a l'escola i a la societat.
La pintura, l'escultura, el dibuix... són fonamentals per al desenvolupament emocional, intel·lectual i físic de l'infant, però s'han de plantejar sense traves ni limitacions. La funció de l'adult és pensar quin material és més adient per a la creació d'una situació que ens interessi treballar o bé quin material és l'adient segons l'espai i l'edat dels infants. Tot i així, no vol dir que el procés de creació hagi de ser totalment dirigit. Si donem el mínim de consignes veurem que el treball és molt més harmoniós i agradable als ulls dels infants i als nostres.
Tiguem clar, però, que actualment, la majoria dels infants no tenen gaires oportunitats de crear tal com ells voldrien. Per això no és estrany que els menuts de 3 anys ja es trobin col·lapsats quan els deixes total llibretat per expressar-se.
Ens cal temps... paciència i llibertat.
Aquest article ens parla de com els infants necessiten expressar-se a través de les arts plàstiques per fomentar la seva creativitat.
Feu la prova, proposeu a qualsevol persona adulta una sèrie de materials plàstics: pintures, fils de colors, plastelina... i deixeu-li via lliure. Al costat proposeu-li a un infant de 2-3 anys.
Veureu la diferència.
Amb 2 anys és un plaer que ens proposin materials per poder crear sense estereotips, sense models, sense instruccions... només amb l'acompanyament de l'adult. En canvi, per a un adult pot arribar a ser un mal de cap haver de crear alguna cosa.
Amb els anys perdem la practica pel que fa la creativitat. De seguida ens expliquen com hem de fer les coses, com hem de dibuixar les cases, com hem de dibuixar les cares, com ho hem de dibuixar tot. Fins i tot ens expliquen de quin color cal pintar cada cosa, un gos no pot ser blau, els elefants no són de color rosa i els núvols mai són verds... Així que amb el temps la nostra creativitat es veu tapada per tot d'estereotips fixats a l'escola i a la societat.
La pintura, l'escultura, el dibuix... són fonamentals per al desenvolupament emocional, intel·lectual i físic de l'infant, però s'han de plantejar sense traves ni limitacions. La funció de l'adult és pensar quin material és més adient per a la creació d'una situació que ens interessi treballar o bé quin material és l'adient segons l'espai i l'edat dels infants. Tot i així, no vol dir que el procés de creació hagi de ser totalment dirigit. Si donem el mínim de consignes veurem que el treball és molt més harmoniós i agradable als ulls dels infants i als nostres.
Tiguem clar, però, que actualment, la majoria dels infants no tenen gaires oportunitats de crear tal com ells voldrien. Per això no és estrany que els menuts de 3 anys ja es trobin col·lapsats quan els deixes total llibretat per expressar-se.
Ens cal temps... paciència i llibertat.
dijous, 14 de febrer del 2013
L'escola Montessori
Avui dedico l'entrada a la White Bear Montessori School, una escola de Minneapolis, Estats Units on segueixen la filosofia de Maria Montessori de la millor manera possible.
El Mètode Montessori respecta la singularitat de cada infant i adapta l'experiència educativa a les necessitats i al progrés del desenvolupament de cada infant. Per als més menuts (fins als 6 anys), es presenten activitats de desenvolupament d'habilitats, respectant el propi ritme d'aprenentatge de l'infant.
Les aules montessori acullen infants de diferents edats entre els 3 i els 6 anys, de manera que la combinació de col·laboració i afecte entre els infants ajuda a formar una comunitat en la qual els infants aprenen a interactuar respectuosament amb els altres. La qualitat exel·lent de llibertat entre les aules fomenta l'automotivació de l'infant per treballar allò que més li agrada, i l'acompanyament dels mestres els ajuda a establir continuitat entre aquests aprenentatges.
Del Metode Montessori se'n pot parlar sense parar, això només és una pinzellada. Tot i així penso que amb el video enllaçat ens en podem fer una idea molt més clara.
Gaudiu-lo!!!
White Bear Montessori School
El Mètode Montessori respecta la singularitat de cada infant i adapta l'experiència educativa a les necessitats i al progrés del desenvolupament de cada infant. Per als més menuts (fins als 6 anys), es presenten activitats de desenvolupament d'habilitats, respectant el propi ritme d'aprenentatge de l'infant.
Les aules montessori acullen infants de diferents edats entre els 3 i els 6 anys, de manera que la combinació de col·laboració i afecte entre els infants ajuda a formar una comunitat en la qual els infants aprenen a interactuar respectuosament amb els altres. La qualitat exel·lent de llibertat entre les aules fomenta l'automotivació de l'infant per treballar allò que més li agrada, i l'acompanyament dels mestres els ajuda a establir continuitat entre aquests aprenentatges.
Del Metode Montessori se'n pot parlar sense parar, això només és una pinzellada. Tot i així penso que amb el video enllaçat ens en podem fer una idea molt més clara.
Gaudiu-lo!!!
White Bear Montessori School
dissabte, 9 de febrer del 2013
Al menjador i passen coses...
Com pot ser que tinguem tan menystinguda l'hora del dinar a les escoles?
Estem acostumats a encolomar als infants a una empresa externa de monitors (dels quals mai ningú en parla ni en valora la seva tasca) i a creure'ns que gaudim de dues hores per "desconnectar" com a mestres.
Fins que no tenim la sort de gaudir de l'hora del menjador no comencem a veure'n les possibilitats d'aprenentatge i de convivència que ens dóna aquesta estona. A la vegada ens adonem de tot allò que hauríem de canviar per possibilitar que l'aprenentatge dels infants en aquest moment fos molt més constructiu i lliure.
No entenc la funció de les safates d'alumini: no les tenim a casa, ni ens permeten utilitzar bé els ganivets, tampoc tenen un tacte agradable... No seria més fàcil que poguéssim utilitzar plats de debó, plats com els de casa nostra per poder ser cada vegada més autònoms i per aprendre a cuidar allò del que disposem?
Tampoc entenc que haguem de dinar cada dia en una taula amb 30 persones més. Quan som adults podem triar amb qui dinem i com ho fem i potser seria bo que els infants comencessin a disposar d'aquesta autonomia per decidir si volen dinar amb tota la colla, o per decidir si volen dinar amb un amic seu perquè tenen coses que explicar-se, o si prefereixen fer-ho sols perquè en tenen ganes... Penso que cap adult triaria dinar cada dia com ho fan els infants als menjadors.
Els amarguem les hores a aquells que no mengen gaire, perquè són menuts, o perquè tenen un estómac petit, o simplement perquè hi ha dies que tots tenim menys gana que altres...
Els humans tenim la sort de poder atipar-nos i ser-ne conscients. El mateix passa amb les nostres criatures.
Així doncs, penso que demostraríem més respecte cap als nostres infants si abans de servir-los el dinar els demanéssim si tenen molta gana, o menys o si els agrada o no el que tenim per dinar...
D'aquesta manera també aprenem a conèixer-los, a entendre'ls i a negociar amb ells donan-los les explicacions pertinents.
Entenc que no puguin triar què volen menjar cada dia, però com a casa i com els adults, ens agrada més tenir dues propostes que una. No podem triar entre si preferim menjar mongeta i patata o carxofa i patata? Potser hi ha infants que no els agraden les salses, i no poden triar entre pollastre amb salseta o pollastre a la planxa?
No comparteixo la pressió per acabar de dinar ràpidament i sense poder deixar anar la forquilla... Perquè el millor que trobem al menjador són les converses que es generen entre els infants, i per que apareguin cal tranquil·litat - I bons aliments.
Penso que ens ajudaria a ser més flexibles, més coherents... m'agrada pensar que seria un petit canvi molt poderós! I m'agrada poder ser una mestra privilegiada que gaudeix d'aquesta estona!
diumenge, 3 de febrer del 2013
Fora de l'aula...
A l'aula dels infants de p3, no arriba el senyor Wert, gràcies a Déu. Tampoc no hi arriba Irene Rigau. Ni molt menys hi arriben els Presidents de govern...Tot i així, estan capficats en voler ser els protagonistes de les aules.
Hi ha dies que tinc ganes d'explicar als infants que uns senyors amb pinta de Gargamel intenten destruir l'escola. Estic segura que ells reaccionarien abans que els adults. Com si ho veiés: Agafaríem les nostres peces de construccions i en faríem espases làser, ens pintaríem els ulls amb ceres com en Jack Sparrow, construiríem catapultes com les dels Angry Birds i sortiríem cantant a ritme d'En Bob Esponja per convèncer ràpidament als Gargamels que si volen fer lleis, les facin amb seny!
I si de seny no en tenen, que no pateixin, que hi ha molts docents que estaríem disposats (voluntàriament i sense cobrar un duro per no afavorir la crisi!) a donar un cop de mà als pobres ministres i concellers que sembla que no tenen ni la formació ni la idea de fer la seva feina.
De totes maneres, podem estar tranquils, els mentres i les mestres, des de l'aula, diàriament lluitem contra la proposta de la nova llei de reforma educativa, contra les retallades, contra les modificacions diàries que fan al nostre sistema educatiu... I lluitem per intentar que els ineptes que estan al front no ens facin perdre l'esperança.
De totes maneres, ja us dic jo que si seguim així... al final, els qui sortiran amb el ganivet de la cuineta, seran els més petits!
Enceto el blog amb el programa Singulars de fa unes setmanes. Una bona manera d'entendre que a Espanya els encanta dictar lleis cada minut i mig i que, amb el temps, aquestes són més patètiques...
Sembla que enlloc d'avançar, s'han proposat que retrocedim...
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)