Diagnòstics precipitats!

A la universitat ens parlaven de les etiquetes i ens feien  recordar aquelles experiències negatives que havíem tingut amb aquestes. Realment no em vaig adonar del problema de les etiquetes fins que no vaig entrar a les escoles com a mestra, sobretot de les etiquetes mèdiques. M'explico. 

Ara quan entres a qualsevol aula ja és segur que hi hagi uns quants infants o joves Súperdiagnosticats amb alguna d'aquestes noves malalties que ens han creat o bé amb alguna necessitat especial que a molts els encanta dir-la pel nom complert, que queda millor. 

Com pot ser que en una aula de 25 alumnes n'hi hagi 3 o 4 de diagnosticats amb TDHA??? O com pot ser que als infants de tres o quatre anyets que veiem que surten del estereotips ja els vulguem diagnosticar una mica d'altes capacitats, una mica de dèficit d'atenció...  El cas és que sembla que ara s'ha posat de moda diagnosticar als infants abans que donar-los una atenció indvidualitzada sense tenir en compte l'etiqueta que porten escrita al front. 

Recordo haver mantingut converses amb companyes de feina on explicàvem la fredor d'omplir els informes de traspàs d'alumnes. Això vol dir que el mestre o la mestra de l'any que ve ja farà els seus prejudicis abans de conèixer a l'infant. I perdoneu però em sembla patètic. 

De fet, imaginem-nos que nosaltres els adults abans de qualsevol entrevista labora, el nostre cap anterior lliurés un informe on hi digués: La Laura, sovint s'aixeca de la cadira, és una mica tafanera i li agrada cantar quan no toca i, per cert! Va a fer pipí massa sovint... 

Penso que els mestres exercim una feina que requereix atenció en tot moment i no només en les alertes que ens puguin mostrar els infants sobre possibles probles a casa o sobre circumstàncies personals (que també), hem d'estar alerta en tot moment i donar-los confiança perquè puguin trobar el seu lloc dins les aules, en la seva vida i ajudar-los a desenvolupar pensaments i opinions que després hauran de saber expressar per al seu propi benestar. I tot això ho hem de fer sense propiciar la medicació tan violenta que últimament ronda a les escoles com rondaven abans els "Tazos"!

Podem fer que a les aules, la vida dels infants i joves, també sigui una mica millor si intentem comprendre'ls a tots com el que són, éssers individuals amb gustos, idees, inquietuds, comportaments i personalitats diferents... no els tractem com diagnòstics (inventats o no) en potencia que a banda de ser denigrant és molt poc humà per part dels qui tractem amb persones cada dia.