La substituta

Ja fa dos cursos que treballo com a mestra. Dos cursos en els que he fet substitucions de reduccions de jornada i de maternitat i he de dir que han estat de les millors experiències que he viscut i de vegades de les més complexes. 

En aquests dos cursos he estat treballant amb equips de mestres molt diferents, uns més grans i altres més petits, en una escola súper gran i en una altra força petita, amb infants de 5 anys i amb infants de 3... 

Realment han estat dos cursos i dues escoles molt diferents, també dues maneres molt deiferents d'entendre l'educació i això ha estat el que m'ha fet enriquir els meus coneixements i m'ha fet viure experiències molt diverses. 

M'he trobat, massa vegades, amb companys i companyes  que tendeixen a dir: Com es nota que fa poc que vas acabar la carrera, aquestes ganes i aquesta il·lusió són les del principi...

Cada vegada que ho sento només em venen ganes de resar-li a no sé qui i a no sé què perquè no sigui així!! Pèrquè la il·lusió, les ganes d'aprendre, l'alegria, l'entusiasme, les preguntes... no siguin només al principi, si no que hi siguin tota la vida!!!

He trobat lluitadors i lluitadores que m'han ajudat a enfrontar-me a les meves primeres frustacions perquè ells fa temps que tenen la batalla de l'educació a mitja partida. Són aquests els qui m'emporto, no són pas els altres que per molt que xerrin fa massa anys que no s'han plantejat fer un sol canvi en la seva manera de treballar. 

Són els qui proposen coses noves, els qui conviden a noves situacions, els qui es questionen la seva feina cada dia, els qui marxen pensant en el que ha passat a l'aula, els qui somriuen quan entren a l'escola i els qui paren a saludar a tots els infants que entren a l'aula... aquests són els meus herois de guerra!

També he trobat prejudicis sobre les substitutes, aquelles qui representa que hem de veure ,fer i callar. Les que, en principi, no podem fer canvis, les que no cal que diguem l'opinió, les que tenim poca experiència... 

És que hi ha gent que no recorda els seus inicis?! És que hi ha algú que hagi oblidat que ser mestre és també 

una manera de viure, de creure, de sentir?

He sentit pena per companys docents que creuen que no han vingut aquí a canviar el món, que creuen que la seva feina es redueix  a vuit hores. Però també he de dir que ells m'encoratgen a pensar que malgrat em quedin força anys de substituta espero seguir gaudint de la meva vocació tota la vida! Espero no deixar mai de lluitar  per allò en que crec, i espero trobar molts aliats amb qui poder fer front a la gran batalla de l'educació, perquè jo, la substituta, vull canviar el món.