L'espectacle de sortir al carrer!

Totes les mestres i educadores sabem que sortir al carrer es converteix en un xou. I això augmenta si ho fas amb un grup d'infants d'edats diferents, acompanyada d'un vagonet de color groc i amb una gran bossa a mode de Mary Poppins.

L'espectacle comença ja a la sortida. Cal que tothom triï el seu lloc. Els qui encara no caminen (o tot just comencen) van asseguts al vagó, els altres poden triar entre agafar-se a la corda, al lateral del vagó o a la mà dels adults. Aquest procés comporta uns minuts davant la porta de l'escoleta. Per a uns és una tria molt fàcil, però per altres no ho és tant...

Arrenca la marxa i si el camí ja el coneixem comença la cantarella de cançons populars infantils: cargol treu banya, sol solet, el bolet, la tortuga, en Jan petit quan balla, l'esquirol...  Si el camí que recorrem es nou, no calen les cantarelles, ens embadalim amb l'entorn. Les botigues noves, els gossos que anem trobant, la gent que ens va saludant...  El camí fins al nostre destí es converteix en una estona relaxada, divertida i molt entretinguda! fins i tot tenim temps d'aturar-nos per beure aigua, per aixafar bassals de la pluja, per observar alguns aparadors o per recollir les boles dels plataners.

Cal dir que quan ho fas tres cops per setmana tothom agafa pràctica, adults i infants!

Ara bé, no tot són flors i violes... hi ha dies en que no tenim l'humor de sempre, en que estem més susceptibles, més cansats... . Si som adults, normalment, podem gestionar-ho amb bastanta dignitat, i més si som al carrer. Si som infants la cosa se'ns complica... . Els més menuts no poden explicar-nos amb gaire claredat tot el que els passa, però ens donen senyals de que alguna cosa no va bé.

Aquesta setmana vaig rebre una d'aquestes senyals: Aturada en sec al mig del carrer acompanyada amb llàgrimes i braços ben aixecats. Jo la vaig interpretar com: NO VULL CAMINAR.
Fantàstic! Murphy ens regala aquests moments els dies que disposes de menys personal... doncs amb Il·lusió! El fet és que aquell dia no podíem regalar-li els braços perquè si ho fèiem o bé el vagó rodava sol, o bé el final de la corda s'embolicava amb els peus dels petits... Vaig decidir dedicar-li el temps que fos necessari, de vegades ens cal aturar-nos i donar prioritats i sens dubte aquella era una prioritat per a mi.

Es fantàstic negociar amb els petits, veure com entenen el que els estàs dient però no volen resignar-se i persisteixen en els seus deitjos. Però tot el que té de fantàstic ho té de desesperant quan trobes pel carrer tot de gent que creu que té prou aturoritat per dir-te com ho estàs fent de malament (suposo que totes les mares que han viscut algun moment desesperant al carrer m'entenen...) i que distorsionen tota la feina que estàs fent amb aquell infant.

Sense que els comentaris de les senyores m'afectessin gaire, vam aconseguir tornar caminant fins a l'escoleta.
Va ser un matí cansat, vàrem estar 1hora i mitja al carrer caminant 10 minuts i aturant-nos 10 minuts més per tornar a negociar. Agafant-se de diferents mans dels companys que s'oferien per ajudar, agafant-se de la corda, no agafant-se a res ningú, assegudes a les portes del carrer intentant relaxar i consolar les llàgrimes...
Va ser dur, molt dur, però va ser emocionant arribar i adonar-nos que sense l'ajuda i la paciència dels altres infants no ho haguéssim aconseguit!!

Ah! espero que quan celebri la meva entrada a la tercera edat no adquireixi aquesta nova capacitat d'alliçonar a ningú... de debó que ho espero!