La frustració d'un crit

Diumenge entre uns quants amics i amigues valoràvem positivament i negativament alguns aspectes de les escoles que coneixíem. Sovint passa que quan sortim de l'escola de tota la vida i podem posar-hi distància ens adonem de moltes coses que fins aquell moment havien estat invisibles als nostres ulls.

Doncs bé, entre aquests amics i amigues n'hi ha 3 amb qui comparteixo vocació i professió. Això vol dir que qualsevol conversa en relació amb l'educació esdevé un diàleg apasionant on ens evoquem i on ens sentim lliures de dir allò que ens passa pel cap. En aquest cas discutíem de "com fer les coses"!!

Tinc la sort que sóc jove i que em miro el futur amb una perspectiva d'aprenentatge i de canvi que m'ajuda a seguir endavant amb les meves idees i a suportar la pressió que, encara avui, exerceix l'educació tradicional. Però tot hi així, hi ha dies que em sento frustrada perquè no en sé prou, perquè m'agradaria haver adquirit totes les estratègies per poder dur a terme una pedagogia en la que crec i no saltar-me les bases ni un sol segon... però com a mestra també crec en l'error i com a ésser humà que sóc, m'equivoco!

Doncs els explicava a les meves amigues i companyes que cada vegada que a l'aula faig un crit (se m'escapa un crit) surto amb el cap com un timbal i feta una coca! Estic donant voltes al cap per saber quin ha estat el meu error, en quin moment he sentit que havia de fer un crit i perquè m'ha passat. I sobretot penso en com ho puc solucionar, què és el que no ha funcionat i com puc canviar d'estratègia... en diem autoavaluació d'aquest exercici i tots l'hauríem de practicar més sovint.

Sóc de les qui pensa que perdem credibilitat quan demanem silenci cridant, penso que el crit és violent i espanta i que l'aula és un espai d''intercanvi on cal poder escoltar tot el que passa, però a a la vegada hi ha dies que no sé com fer-ho perquè les taules i cadires de l'aula deixin de ballar la samba a l'hora de la sortida i després d'haver intentat tres tècniques diferents per fer silenci...

Fins ara no se m'havia acudit compartir aquesta petita-gran frustració, però en el moment en que ho dius en veu alta t'adones que una frustració o un problema exterioritzat és molt més fàcil de solucionar o de millorar... I fer-lo conscient ja és tot un què! És maco voler millorar una mica cada dia i pensar com fer-ho...


i compartides les penes semblen més petites!