Parlem del futur i ... acné!

Situem-nos a segon de batxillerat, o fins i tot quart de l'ESO. Entre hormones i acné els adults del teu voltant ja fa temps que et pregunten què vols fer amb el teu futur. I tots ens creiem amb prou autoritat o amb prou maduresa per fer-te les recomanacions que nosaltres creiem oportunes.
A tu que potser et costa decidir en quin camp et vols dedicar la resta de la teva vida, o tu que potser penses que els adults ens obsessionem massa per la feina...
I davant d'un munt d'ulls d'experiència potser et manquen forces per dir que ens aturem! Que no saps que vols i que necessites temps per pensar i per triar... temps... Aquest maleït factor que amb l'edat s'accelera frenèticament, però que a tu encara no t'ha contaminat i penses que encara en tens molt, de temps.

Potser caldria que de vegades ens aturessis, als qui et donem consells imparablement, consells que no ens agradaven a nosaltres, que ens saturaven...

Potser ens hauríem d'aturar i pensar en aquests adolescents. Ells (i noslatres que ja ho hem fet) que fa dotze anys que estudien assignatures repetitives, als qui ningú els ha preguntat mai què és el que els agrada fer en el seu temps lliure? o què els agradaria aprendre a fer?
Són estudiants que sovint els costa definir-se o que poques vegades s'han plantejat quin és el seu objectiu amb el món que els envolta, no perquè no hagin volgut, sinó perquè ningú els ho ha preguntat i ningú els ha permés temps per pensar-ho...
Han trobat pocs mestres o professors al seu camí que els hagin ajudat a potenciar allò que més els agrada fer o aquelles habilitats que tenen més desenvolupades. I sovint se'ls ha valorat només per la mitjana trimestral.

De vegades ho fem a la família. Preguntem com t'ha anat l'examen enlloc de preguntar com estàs.

Potser som aquests adults els qui hem de començar a pensar perquè no els concedim temps per pensar. És que esperem que facin allò que a nosaltres ens agradaria? Volem que vagin a la Universitat a fer qualsevol carrera per tenir el temps ocupat, o volem que gaudeixin de la feina que faran la resta de la seva vida?
Si la segona opció és la que més ens crida, els haurem de deixar d'inflar el cap i dir-los que quan ells vulguin nosaltres els ajudarem i els aconsellarem, però només quan ells vulguin.

I sobretot donem-los suport, perquè la vida és equivocar-se i caure, i aixecar-se amb l'ajuda dels qui tenim al costat que sabem que ens ajudaran a curar ferides i ens les ensucraran quan calgui.

Un post dedicat als meus dos adolescents preferits i a qui m'ha ajudat a reflexionar! A ells, que estic segura que els espera un futur feliç fent el que ells vulguin fer! I petits, disculpeu si de vegades he caigut en el parany dels consells inútils...