Trista ment atrofiada...

Dedico l'entrada a les mares, a la meva per començar. 

A les que fa poc que ho són, Maria.

A les que acabeu de començar, Silvia.

I a les que ho sereu molt aviat, Andrea.

Continueu imaginant, amb els vostres tresors!

Després d'un mes de descans els mestres i les mestres, els educadors i educadores tornem a estar actius des de fa uns dies. 

Aprofitant aquest inici m'agradaria compartir amb vosaltres el meu estat mental de fa un parell de setmanes...

Des que vaig saber que començava a treballar en una espai tan diferent al que estava acostumada però tan familiar en la meva imaginació, vaig començar a fer recerca sobre els autors amb els quals més simpatitzem, amb les pedagogies més noves i obertes, amb les experiències més innovadores i a la vegada més antigues...

és a dir que he estat tot l'agost mamant coneixements i conceptes amb els quals he establert connexió i complicitat i amb altres on he pogut aprofundir en la nostra relació. 

A finals d'agost, però, m'embarcava en l'aventura de fer rodar un grup d'infants amb els meus coneixements,  idees i  propostes basades en ELLS. En ells com a individus que necessiten propostes segons els seus interessos, segons les seves necessitats, segons les seves inquietuds, ells com a protagonistes. 

I de vegades, la teoria és fantàstica i ja sabem què passa amb la pràctica... que tot es complica!

Per unes hores em vaig sentir que tenia el cervell atrofiat!!

Com pot ser? Des que tinc consciència he desitjat ser mestra en una escola on els ritmes flueixin i on les fitxes serveixin per fer paper reciclat, on famílies, infants i mestres ens retroalimentem, on els infants juguin i aprenguin amb el nostre suport i no amb la nostra doctrina... i ara que la tinc no tenia ni idea de com podia començar!!!!

Reconec que durant uns dies m'he plantat davant la llibreta en blanc esperant que de cop, per gràcia de no sé qui, la meva mà comences a escriure tot d'idees i propostes fantàstiques... però no!

Després d'un parell de dies d'angoixa interior m'he adonat que jo encara hi sóc a temps! Que malgrat fins ara la meva imaginació s'hagi centrat en recostruir palets i capses de vi a casa i en propostes didàctiques alternatives a les editorials de les escoles, ara sóc a temps de tornar a engegar motors i de tornar a exercitar la meva imaginació!

Fa una setmana que m'hi he posat i ja en tinc alguns resultats a l'escola, així que quan estigui ben encarada, no podré parar! N'estic segura!!! I he de dir que arribar a la conclusió que fa 24 anys que m'han anat tallant la imaginació i ara n'he d'aprendre m'ha posat trista...

A partir d'ara us ben asseguro que, per deixar el món una mica millor del que l'he trobat, escoltaré i potenciaré la imaginació dels infants del meu grup. Ells seran els qui m'ajudaran a trobar la meva i jo els podré acompanyar en les seves aventures!

Una escola diferent?

Darrerament m'he plantejat un munt de vegades quines són les paraules exactes per explicar a algú que no està immers en el món de l'educació què entenc jo per una escola diferent. 

Doncs donant-hi voltes i provant de fer-ho amb qui tinc més a prop hem pensat que la millor manera d'explicar-ho és posant exemples. 

Si més no és la que millor em funciona, de moment. Intentem-ho!

Una escola diferent és aquella que no atabala, on es respecta el ritme d'aprenentatge dels infants.

Una escola diferent és aquella on l'aula sempre resta oberta i tothom hi és benvingut.

Una escola diferent és aquella que acompanya a les famílies, també, en el seu procés d'adaptació.

Una escola diferent és aquella que respecta els vincles dels infants amb la família.

Una escola diferent és aquella on el mestre o l'educador observa més que parla.

Una escola diferent és aquella on tothom té clar per quin projecte es treballa.

Una escola diferent és aquella que cuida els espais i els materials.

Una escola diferent és aquella on els progressos dels menuts no els titlla un nombre ni un informe.

Una escola diferent és aquella que vessa de vida, de moviment, d'alegria.

Una escola diferent és aquella on les fitxes banals no hi tenen cabuda.

Una escola diferent és aquella que permet que els infants s'embrutin, toquin, olorin, mirin...

Una escola diferent és aquella on la comunicació flueix i on les agendes queden obsoletes.

Una escola diferent és aquella que escolta totes les propostes i aportacions.

Una escola diferent és aquella que engresca a les famílies i als educadors i educadores a aprendre més.

Veien aquest llistat, sembla que la lògica i la raó mouen totes i cadascuna d'aquestes afirmacions. No entenc, doncs, com hem deixat que quedin en l'oblit la gran majoria d'aquestes. 

Potser si ens ho plantegem, el nostre futur i el dels nostres menuts correrà més bones aventures...

De moment, jo començo una nova etapa entusiasmada i amb unes ganes increibles d'aprendre i de seguir formant-me en una d'aquestes "escoles diferents" =). 

Aniré compartint els meus descobriments amb vosaltres!!!

La gran trobada amb l'Escola Bressol.... al Juliol!!??

Durant dues setmanetes i escaig he estat fent una substitució en una escola bressol, la meva primera experiència en escola bressol!

De vegades pensem que entre els 0 i els 3 anys, els infants són tan petits que no ha de costar gaire poder coordinar un grup d'aquests. Ens equivoquem!

Entre els 0 i els 3 anys s'aprenen algunes de les coses que farem tota de la vida! Actituds, valors, rutines i hàbits que mai oblidem i que ens quedaran marcats per sempre!!

Intentaré fer una breu descripció de qualsevol dia del mes de juliol en una aula amb 12 infants entre 2 i 3 anys: 

Per començar, les famílies entren a l'aula amb els seus menuts per despedir-se com cal, per ajudar-los a guardar la seva roba i a posar-se el banyador i les xancletes. O potser simplement entren a l'aula i juguen uns minuts amb ells. Això permet que els infants, la majoria de vegades, no es quedin plorant a l'aula i amb aquell gustet agredolç.

Quan han marxar les famílies ens donem la benvinguda amb el Bon dia i expliquem què farem aquell dia. L'ordre temporal és vital per als infants tan menuts, no entenen les hores ni els segons, si saben quina activitat va després de la primera els és més fàcil d'esbrinar quant falta per marxar a casa. 

Aquests dies ens hem preparat ràpidament per poder sortir al pati amb banyador i xancletes i gaudir de les diferents propostes de jocs d'aigua: pintura amb el cos, aigua amb sabó, glaçons de colors, ampolles congelades, objectes que suren i s'enfonsen... 

Seguit d'aquesta activitat, cal que tots ells es canviin i es posin la roba de carrer. Als qui encara porten bolquers se'ls ha de canviar i als qui han jugat massa amb la sorra se'ls ha de dutxar per no trobar granets de sorra perduts pel cos durant tota la setmana. 

Acabem i mengem una galeta per agafar forces i seguir jugant una mica més, alguns al pati amb els cubells i els rasclets, altres van a regar l'hort, algun grup fa joc heurístic, uns quants escolten música i ballen... sense oblidar que darrera d'aquestes propostes hi ha una feina incalculable de la mestra!

I de seguida, a dinar!!!

L'hora de dinar és pausada, calmada i pacient. Cadascú amb el seu plat, el seu got i els seus coberts, quan s'acaba la gana no hi ha ningú que intenti encabir una cullerada més a la boca d'algun despistat, i s'agraeix!

No ens podem oblidar de fer pipí o canviar el bolquer i rentar-nos les mans i la cara per poder anar a dormir com cal. 

Migdiada en una sala fresqueta i fosca, on tothom gaudeix de les carícies de les mestres i els metsres. He hagut de desenvolupar tècniques brutals per no adormir-me mentre 25 infants ronquen de plaer al meu costat durant les dues hores de la migdiada!!!

Quan ens despertem anem a les aules i  aquets dies sortim a l'ombra del pati a jugar, a les aules fa massa calor! Després berenem una mica de fruita, o galetes, o, iogurts, o entrepans... acabem de berenar i hem de tornar al ritual dels pipís, els bolquers, rentar-nos les mans i la cara i aprofitar els últims minuts per fer una activitat relaxada mentre esperem que les famílies vagin arribant a l'aula a comentar com ha anat el dia!

Aquests menuts, aprenen a parlar, a caminar, a menjar, a compartir... és fantàstic que gaudeixin d'un espai preparat i de mestres i educadores i educadors entregats als infants. Tot hi així, us diré que al Juliol cap escola o escoleta hauria de romandre oberta... la calor, les vacances, el cansament i altres factors fan que el recurs de l'escola bressol es converteixi en un abús, i això no és gens bo!

Gràcies a l'equip per haver-me ajudat i acompanyat en aquest gran aprenentatge en tant poquets dies!

La substituta

Ja fa dos cursos que treballo com a mestra. Dos cursos en els que he fet substitucions de reduccions de jornada i de maternitat i he de dir que han estat de les millors experiències que he viscut i de vegades de les més complexes. 

En aquests dos cursos he estat treballant amb equips de mestres molt diferents, uns més grans i altres més petits, en una escola súper gran i en una altra força petita, amb infants de 5 anys i amb infants de 3... 

Realment han estat dos cursos i dues escoles molt diferents, també dues maneres molt deiferents d'entendre l'educació i això ha estat el que m'ha fet enriquir els meus coneixements i m'ha fet viure experiències molt diverses. 

M'he trobat, massa vegades, amb companys i companyes  que tendeixen a dir: Com es nota que fa poc que vas acabar la carrera, aquestes ganes i aquesta il·lusió són les del principi...

Cada vegada que ho sento només em venen ganes de resar-li a no sé qui i a no sé què perquè no sigui així!! Pèrquè la il·lusió, les ganes d'aprendre, l'alegria, l'entusiasme, les preguntes... no siguin només al principi, si no que hi siguin tota la vida!!!

He trobat lluitadors i lluitadores que m'han ajudat a enfrontar-me a les meves primeres frustacions perquè ells fa temps que tenen la batalla de l'educació a mitja partida. Són aquests els qui m'emporto, no són pas els altres que per molt que xerrin fa massa anys que no s'han plantejat fer un sol canvi en la seva manera de treballar. 

Són els qui proposen coses noves, els qui conviden a noves situacions, els qui es questionen la seva feina cada dia, els qui marxen pensant en el que ha passat a l'aula, els qui somriuen quan entren a l'escola i els qui paren a saludar a tots els infants que entren a l'aula... aquests són els meus herois de guerra!

També he trobat prejudicis sobre les substitutes, aquelles qui representa que hem de veure ,fer i callar. Les que, en principi, no podem fer canvis, les que no cal que diguem l'opinió, les que tenim poca experiència... 

És que hi ha gent que no recorda els seus inicis?! És que hi ha algú que hagi oblidat que ser mestre és també 

una manera de viure, de creure, de sentir?

He sentit pena per companys docents que creuen que no han vingut aquí a canviar el món, que creuen que la seva feina es redueix  a vuit hores. Però també he de dir que ells m'encoratgen a pensar que malgrat em quedin força anys de substituta espero seguir gaudint de la meva vocació tota la vida! Espero no deixar mai de lluitar  per allò en que crec, i espero trobar molts aliats amb qui poder fer front a la gran batalla de l'educació, perquè jo, la substituta, vull canviar el món.

Parlem del futur i ... acné!

Situem-nos a segon de batxillerat, o fins i tot quart de l'ESO. Entre hormones i acné els adults del teu voltant ja fa temps que et pregunten què vols fer amb el teu futur. I tots ens creiem amb prou autoritat o amb prou maduresa per fer-te les recomanacions que nosaltres creiem oportunes.
A tu que potser et costa decidir en quin camp et vols dedicar la resta de la teva vida, o tu que potser penses que els adults ens obsessionem massa per la feina...
I davant d'un munt d'ulls d'experiència potser et manquen forces per dir que ens aturem! Que no saps que vols i que necessites temps per pensar i per triar... temps... Aquest maleït factor que amb l'edat s'accelera frenèticament, però que a tu encara no t'ha contaminat i penses que encara en tens molt, de temps.

Potser caldria que de vegades ens aturessis, als qui et donem consells imparablement, consells que no ens agradaven a nosaltres, que ens saturaven...

Potser ens hauríem d'aturar i pensar en aquests adolescents. Ells (i noslatres que ja ho hem fet) que fa dotze anys que estudien assignatures repetitives, als qui ningú els ha preguntat mai què és el que els agrada fer en el seu temps lliure? o què els agradaria aprendre a fer?
Són estudiants que sovint els costa definir-se o que poques vegades s'han plantejat quin és el seu objectiu amb el món que els envolta, no perquè no hagin volgut, sinó perquè ningú els ho ha preguntat i ningú els ha permés temps per pensar-ho...
Han trobat pocs mestres o professors al seu camí que els hagin ajudat a potenciar allò que més els agrada fer o aquelles habilitats que tenen més desenvolupades. I sovint se'ls ha valorat només per la mitjana trimestral.

De vegades ho fem a la família. Preguntem com t'ha anat l'examen enlloc de preguntar com estàs.

Potser som aquests adults els qui hem de començar a pensar perquè no els concedim temps per pensar. És que esperem que facin allò que a nosaltres ens agradaria? Volem que vagin a la Universitat a fer qualsevol carrera per tenir el temps ocupat, o volem que gaudeixin de la feina que faran la resta de la seva vida?
Si la segona opció és la que més ens crida, els haurem de deixar d'inflar el cap i dir-los que quan ells vulguin nosaltres els ajudarem i els aconsellarem, però només quan ells vulguin.

I sobretot donem-los suport, perquè la vida és equivocar-se i caure, i aixecar-se amb l'ajuda dels qui tenim al costat que sabem que ens ajudaran a curar ferides i ens les ensucraran quan calgui.

Un post dedicat als meus dos adolescents preferits i a qui m'ha ajudat a reflexionar! A ells, que estic segura que els espera un futur feliç fent el que ells vulguin fer! I petits, disculpeu si de vegades he caigut en el parany dels consells inútils...

De maig a juny, tot un repte!

Ja tenim el bon temps aquí, i em sembla que no hi ha ningú que no pensi en la platja, la muntanya o la piscina... Doncs si els adults ja comptem enrere, els més menuts ja fa dies que ens deixen clar que estan una mica farts!

Posem-nos a la seva pell, fa 9 mesos que cada dia venen a la mateixa aula, fa 9 mesos que juguen amb les mateixes joguines, 9 mesos que fan les mateixes fitxes, 9 mesos que segueixen el mateix horari, 9 mesos que tenen els mateixos companys i les mateixes mestres... si a tot això li sumem que el bon temps i el sol solet s'apodera de les aules... tenim una barreja explosiva!!!

Aquestes últimes setmanes els equips docents acostumen a anar amb el coet al cul per acabar àlbums, informes i notes, per fer els últims assajos del festival... Així doncs els mestres i les mestres ja arribem amb el rictus tens a primera hora perquè el nostre cervell té més força que la nostra ànima i no para d'enviar-nos alarmes de tasques pendents, que per molt que respirem o comptem fins a deu és molt difícil d'apartar aquestes llumetes vermelles del nostre cap.

Tots aquests factors socieals que ens fan estar a punt de petar afecten de manera molt visible als infants de l'aula. No és cap noticia dir que si els adults estem nerviosos a l'aula é smolt difícil que els infants no ho estiguin, les diferències entre els uns i els altres, també són fora visibles.
Quan els adults ens posem nerviosos, estem més irritables, acostumem a estar a la defensiva, alcem la veu més del compte... però com que ja ens hi hem acostumat ho trobem més normal que no pas les reaccions dels infants.

Quan els infants de 3-4 anys es posen nerviosos, sovint no troben les paraules per verbalitzar-ho, per explicar-nos perquè ho estan i de la mateixa manera ells també estan més irritables i més a la defensiva.
A final de curs és normal que hi hagin "retrocessos" en el comportament, és a dir, que tornin a fer coses que havien deixat de fer quan ja s'havien adaptat a l'escola: mossegades, pessics, estirades de cabell, plors desesperats...

Estimats, és més normal del que ens pensem, només els hem d'entendre una mica, intentar que estiguem tots el més a gust possible, proporcionar  més moments de calma i tranquil·litat  i aprofitar aquestes tensions per reflexionar sobre el que ens ha passat. No està de més recordar-los que queden poquets dies per acabar  i aprofitar aquestes converses de fila de curs per recordar-los els canvis que han fet al llarg del curs.

Potser que ens passi això any rere any ens hauria de fer plantejar algun canvi important en el funcionament del sistema educatiu actual, si més no, potser caldria pensar-hi... no?

De colònies!!!!

M'apassiona el Lleure educatiu així que quan a l'escola sorgeixen propostes semblats a l'educació no formal em torno boja d'emoció!

El curs passat ja vaig poder gaudir d'unes colònies de dues nits amb infants de P5, enguany he marxat de colònies amb infants de P3, P4 i P5 i he tornat fascinada!
 Les colònies amb infants tant petits com els de P3 són tot un món! No m'imaginava la de coses que podria aprendre amb tan sols dos dies de convivència.

He tingut la sort de marxar només amb 6 infants de l'aula de P3 i ha estat tot un honor i un plaer gaudir d'un grup tan petit!  Al ser poquets han fet una pinya increible i no hem tingut cap problema per gaudir de les activitats i, a la vegada, complir amb les responsabilitats de cadascú.
Al moment de posar-se el pijama, o al moment de vestir-se i despullar-se, tot ho han fet sols i sense aquella pressa que se't posa al cos quan veus 24 marrecs jugant a estirar-se els pijames i a perseguir-se pel lavabo!
Hem pogut dinar plegats, a la mateixa taula  i xerrant placidament sense haver de córrer perquè només tenim una hora! I de tant relaxats que estàvem, hem trigat molt menys que quan anem a contrarellotge!

Poder jugar a la natura ha fet que tots ells tornin amb rascades, cops, blaus i el cap ple de sorra, però tots ells han gaudit de baixar per tobogans de sorra naturals, han pogut reconèixer esparregueres, han collit flors i les han regalat a qui han volgut, han pogut buscar tresors i s'han trobat amb una fauna increíble, han donat de menjar als rucs amb aquella emoció que els enlluerna els ulls i sobretot han estat contents i feliços de gaudir d'un espai privilegiat que no és l'aula!

Els infants que acostumen a no estar-se quiets a l'aula, han estat els més feliços del planeta! no ha calgut cap ordre ni han fet res que no poguéssin fer, només hem gaudit de la natura i de la llibertat que aquesta ens proporciona! Ha estat un autèntic plaer!