Jornades de portes obertes

M'agrada quan arriben les Jornades de portes obertes, m'agrada perquè no perdo la curiositat de voler veure escoles que funcionen de manera diferent.
Quan començo a veure els cartells i els anuncis a la web de les escoles em comencen a passar pel cap tots els dubtes i curiositats sobre aquelles escoles. Em pregunto com deuen funcionar, qui les deu impulsar, quins docents empenyen el projecte, quines instal·lacions hi deuen haver, quins projectes s'hi deuen generar...

Com a mestra, com a ciutadana i com a dona puc gaudir de tantes jornades de portes obertes com vulgui. I m'agrada!

Tots hauríem de veure escoles, hauríem de saber que hi ha maneres molt diferents de tractar el mateix currículum i no hauríem de deixar escapar mai la curiositat d'aprendre més, de descobrir més maneres de fer!
Sóc mestra i malgrat la meva feina estigui dedicada a una comunitat educativa, a una escola i a una aula no em vull cansar mai de conèixer noves experiències, de saber-ne més i d'aprendre noves maneres de tractar els continguts curriculars per posar-los en pràctica amb el grup d'infants als quals estic dedicada.

Un caos organitzat

Segur que tots recordem quan ens cridaven l'atenció a casa per tenir l'habitació feta un desastre i ens crèiem que veritablement allò era un caos organitzat... Doncs amb el temps em vaig adonar que no ho era, només era una fal·làcia per sentir-me millor i poder-me excusar amb fonaments.

Ara però, m'adono que existeix aquest caos organitzat i que em produeix una barreja de plaer i bones vibracions poder observar-lo de tant en tant des de l'alçada dels adults.  

Un dijous a l'aula: Avui teniem programada una tarda de taller de lletres abans de la sessió de racons de joc simbòlic. Després de relaxar-nos una estona i de comentar allò que volíem, ens hem posat en marxa tots junts, formant un gran equip de tortugues!! Sense haver de donar massa explicacions ens hem convertit en un equip coordinat i entusiasta amb allò que fèiem. 

Com que a l'escola passa que, de tant en tant, ens sorgeixen imprevistos...Avui, havíem de fer taller de lletres a la vegada que enganxavem boletes de paper de seda en un paó que lluirà a l'entrada del parvulari. El més fascinant de tot és que l'aula s'ha convertit en un espai d'aprenentatges simultanis i molt ben coordinats gràcies a l'energia dels menuts. 

Una taula amb fulls de colors i retoladors escampats, l'altra amb pius intentant fer forma de U, en una altra peces de lego jugant a encabir-se entre elles i formant vocals, la taula verda plena de plastelina prenent forma de lletra "i" entre els ditets dels infants i a la vegada una taula plena a vessar de boletes de paper de seda de 5 o 6 colors diferents. 

I no us ho perdeu! Hem anat rotant perquè tothom pogués enganxar boletes de paper de seda!!

Vist des de fora, devíem semblar mig bojos; Des de dins, ha estat fantàstic poder aixecar-me de la taula de les construccions i veure com tot rutllava tranquil·lament, com tothom gaudia del que feia i com tots estavem encaixats perfectament dins d'aquell caos organitzat...

(…) Y si uno se fija bien, se da cuenta de que los niños son bajitos, eventualmente bajitos, pero bajitos. Y están locos… viva con ellos y sabrá lo maravillosamente locos que están los niños. Lo que pasa -pobrecicos- es que caen en manos de los adultos. Y los adultos les recortan estas alas mágicas con las que los niños vienen de fábrica y los convierten en algo a su imagen y semejanza, con el evidente deterioro de la especie que uno encuentra andando por la calle…

Joan Manuel Serrat

Embrutem-nos!

Dissabte llegia al diari Ara un molt bon article anomenat: Pintura a les mans, l'art ens fa creatius.
Aquest article ens parla de com els infants necessiten expressar-se a través de les arts plàstiques per fomentar la seva creativitat.

Feu la prova, proposeu a qualsevol persona adulta una sèrie de materials plàstics: pintures, fils de colors, plastelina...  i deixeu-li via lliure. Al costat proposeu-li a un infant de 2-3 anys.
Veureu la diferència.

Amb 2 anys és un plaer que ens proposin materials per poder crear sense estereotips, sense models, sense instruccions... només amb l'acompanyament de l'adult.  En canvi, per a un adult pot arribar a ser un mal de cap haver de crear alguna cosa.

Amb els anys perdem la practica pel que fa la creativitat. De seguida ens expliquen com hem de fer les coses, com hem de dibuixar les cases, com hem de dibuixar les cares, com ho hem de dibuixar tot. Fins i tot ens expliquen de quin color cal pintar cada cosa, un gos no pot ser blau, els elefants no són de color rosa i els núvols mai són verds... Així que amb el temps la nostra creativitat es veu tapada per tot d'estereotips fixats a l'escola i a la societat.

La pintura, l'escultura, el dibuix... són fonamentals per al desenvolupament emocional, intel·lectual i físic de l'infant, però s'han de plantejar sense traves ni limitacions.  La funció de l'adult és pensar quin material és més adient per a la creació d'una situació que ens interessi treballar o bé quin material és l'adient segons l'espai i l'edat dels infants. Tot i així, no vol dir que el procés de creació hagi de ser totalment dirigit. Si donem el mínim de consignes veurem que el treball és molt més harmoniós i agradable als ulls dels infants i als nostres.

Tiguem clar, però, que actualment, la majoria dels infants no tenen gaires oportunitats de crear tal com ells voldrien. Per això no és estrany que els menuts de 3 anys ja es trobin col·lapsats quan els deixes total llibretat per expressar-se.

Ens cal temps... paciència i llibertat.

L'escola Montessori

Avui dedico l'entrada a la White Bear Montessori School, una escola de Minneapolis, Estats Units on segueixen la filosofia de Maria Montessori  de la millor manera possible.

El Mètode Montessori respecta la singularitat de cada infant i adapta l'experiència educativa a les necessitats i al progrés del desenvolupament de cada infant. Per als més menuts (fins als 6 anys), es presenten activitats de desenvolupament d'habilitats, respectant el propi ritme d'aprenentatge de l'infant.

Les aules montessori acullen infants de diferents edats entre els 3 i els 6 anys, de manera que la combinació de col·laboració i afecte entre els infants ajuda a formar una comunitat en la qual els infants aprenen a interactuar respectuosament amb els altres. La qualitat exel·lent de llibertat entre les aules fomenta l'automotivació de l'infant per treballar allò que més li agrada, i l'acompanyament dels mestres els ajuda a establir continuitat entre aquests aprenentatges.

Del Metode Montessori se'n pot parlar sense parar, això només és una pinzellada. Tot i així penso que amb el video enllaçat ens en podem fer una idea molt més clara.

Gaudiu-lo!!!

White Bear Montessori School

Al menjador i passen coses...

Com pot ser que tinguem tan menystinguda l'hora del dinar a les escoles? 

Estem acostumats a encolomar als infants a una empresa externa de monitors (dels quals mai ningú en parla ni en valora la seva tasca) i a creure'ns que gaudim de dues hores per "desconnectar" com a mestres.

Fins que no tenim la sort de gaudir de l'hora del menjador no comencem a veure'n les possibilitats d'aprenentatge i de convivència que ens dóna aquesta estona.  A la vegada ens adonem de tot allò que hauríem de canviar per possibilitar que l'aprenentatge dels infants en aquest moment fos molt més constructiu i lliure. 

No entenc la funció de les safates d'alumini: no les tenim a casa, ni ens permeten utilitzar bé els ganivets, tampoc tenen un tacte agradable... No seria més fàcil que poguéssim utilitzar plats de debó, plats com els de casa nostra per poder ser cada vegada més autònoms  i per aprendre a cuidar allò del que disposem? 

Tampoc entenc que haguem de dinar cada dia en una taula amb 30 persones més. Quan som adults podem triar amb qui dinem i com ho fem i potser seria bo que els infants comencessin a disposar d'aquesta autonomia per decidir si volen dinar amb tota la colla, o  per decidir si volen dinar amb un amic seu perquè tenen coses que explicar-se, o si prefereixen fer-ho sols perquè en tenen ganes... Penso que cap adult triaria dinar cada dia com ho fan els infants als menjadors. 

Els amarguem les hores a aquells que no mengen gaire, perquè són menuts, o perquè tenen un estómac petit, o simplement perquè hi ha dies que tots tenim menys gana que altres...

Els humans tenim la sort de poder atipar-nos i ser-ne conscients. El mateix passa amb les nostres criatures. 

Així doncs, penso que demostraríem més respecte cap als nostres infants si abans de servir-los el dinar els demanéssim si tenen molta gana, o menys o si els agrada o no el que tenim per dinar...

D'aquesta manera també aprenem a conèixer-los, a entendre'ls i a negociar amb ells donan-los les explicacions pertinents.

Entenc que no puguin triar què volen menjar cada dia, però com a casa i com els adults, ens agrada més tenir dues propostes que una. No podem triar entre si preferim menjar mongeta i patata o carxofa i patata? Potser hi ha infants que no els agraden les salses, i no poden triar entre pollastre amb salseta o pollastre a la planxa?  

No comparteixo la pressió per acabar de dinar ràpidament i sense poder deixar anar la forquilla... Perquè el millor que trobem al menjador són les converses que es generen entre els infants, i per que apareguin cal tranquil·litat - I bons aliments.

Penso que ens ajudaria a ser més flexibles, més coherents... m'agrada pensar que seria un petit canvi molt poderós! I m'agrada poder ser una mestra privilegiada que gaudeix d'aquesta estona!

Fora de l'aula...

A l'aula dels infants de p3, no arriba el senyor Wert, gràcies a Déu. Tampoc no hi arriba Irene Rigau. Ni molt menys hi arriben els Presidents de govern...Tot i així, estan capficats en voler ser els protagonistes de les aules.

Hi ha dies que tinc ganes d'explicar als infants que uns senyors amb pinta de Gargamel intenten destruir l'escola. Estic segura que ells reaccionarien abans que els adults. Com si ho veiés: Agafaríem les nostres peces de construccions i en faríem espases làser, ens pintaríem els ulls amb ceres com en Jack Sparrow, construiríem catapultes com les dels Angry Birds i sortiríem cantant a ritme d'En Bob Esponja per convèncer ràpidament als Gargamels que si volen fer lleis, les facin amb seny!

I si de seny no en tenen, que no pateixin, que hi ha molts docents que estaríem disposats (voluntàriament i sense cobrar un duro per no afavorir la crisi!) a donar un cop de mà als pobres ministres i concellers que sembla que no tenen ni la formació ni la idea de fer la seva feina.

De totes maneres, podem estar tranquils, els mentres i les mestres, des de l'aula, diàriament lluitem contra la proposta de la nova llei de reforma educativa, contra les retallades, contra les modificacions diàries que fan al nostre sistema educatiu...  I lluitem per intentar que els ineptes que estan al front no ens facin perdre l'esperança.

De totes maneres, ja us dic jo que si seguim així... al final, els qui sortiran amb el ganivet de la cuineta, seran els més petits!

Enceto el blog amb el programa Singulars de fa unes setmanes. Una bona manera d'entendre que a Espanya els encanta dictar lleis cada minut i mig i que, amb el temps, aquestes són més patètiques...

Sembla que enlloc d'avançar, s'han proposat que retrocedim...

Xavier Melgarejo: Millorar l'educacio per millorar la societat