Lloança als pits

Avui és un dissabte de clam al respecte, al suport i a la lluita contra el càncer de mama. Així doncs aprofito la data per reflexionar sobre els pits i la lactància.
Fa poc repassava el bloc de l'Alba Padró (http://criatures.ara.cat/somlallet/) i vaig veure la resposta a un aricle d'opinió polèmic que es va publicar en un diari no fa massa. L'articulista reclamava que les mares lactants donessin el pit en espais reservats i íntims per preservar la intimitat de l'acte i perquè la resta de gent se sentís més còmoda. La resposta va ser prou contundent.

El fet és que em va fer reflexionar sobre aquest pensament, encara massa estès entre la nostra societat.

Entenc que hi hagi mares que els faci vergonya treure el pit en qualsevol lloc, també entenc que vulguin un espai de calma i sense interrupcions, entenc tots i cadascun dels arguments que qualsevol mare pot donar sobre aquest tema i jo hi puc estar més o menys d'acord, però és la seva decisió.

El que no entenc és com molts homes es prenen la llibertat de intentar restringir l'acte d'alletar. El més dur de tot és que sovint condicionen a les seves parelles a treure's, o no, el pit mentre són en un lloc públic.

Senyors, permetin-me que els expliqui que som mamífers. Que com qualsevol mamífer necessitem alletar a les nostres cries quan aquestes tenen gana, estem a casa o al mercat. Que les dones tenim pits no amb l'objectiu de sortir a les portades de l'Interviu, sinó d'alletar. Que els pits no són la joguina de ningú, que els pits els tenim tots i totes. I que la imatge d'una mare alletant no provoca sobre els altres una estampa eròtica, sinó de tendresa!
I no s'imaginen la mà de dones que donarien la vida per poder alletar als seus fills i no ho han pogut fer... els demano que reflexionin.

Avui moltes dones amb quimioteràpies, reconstruccions, sense pits o amb data d'operació prevista segueixen lluitant per combatre aquesta malaltia, tot el meu coratge i el meu suport a elles i per a les seves famílies.

Sshhhht!

Divendres, mentre esperava que em visités l'infermera del CAP (ja he rebut la patacada dels primers virus del curs ,però en parlarem un altre dia), vaig sentir com una dona deixava anar un Sshht!  a dos menuts que jugaven amb cotxes al terra mentre la mare feia cara de necessitar entrar a la consulta amb certa urgència. 

Aquest Sshht! ens va fer saltar de la cadir a més d'un de la sala. I em va fer recordar... 

Fins fa ben poc, estava acostumada a etzibar aquesta onomatopeia més sovint del que m'hagués agradat. És una onomatopeia-recurs que molts docents tenim incorporada al nostre vocabulari diari. 

Recordo que el primer any com a mestra utilitzava aquesta tècnica acompanyada d'un parell de colps per intentar fer silenci a l'aula, sense gaires resultats... i acabava dient SILENCI!!! amb un to de veu pujadet (ja veieu quina incongruència...). Uns dies més tard vaig veure com una mestra aconseguia el mateix resultat cantant una cançó, i com que era més eficaç, vaig adoptar la tècnica com a pròpia. La veritat és que em va deixar molt més tranquil:la!! 

A l'escola ordinària, on el mestre o la mestra som el centre de tots els moviments, hi ha moments en que necessites calmar l'ambient, i amb 25 boques parlant a la vegada és un pèl complicat... Així que les cançons són un molt bon recurs abans de posar cara de bruixa!

Aquest curs, però, no m'ha calgut ni cantar cançons, ni fer colps ni deixar anar Sshhhts! amb cara de desesperada. No m'ha calgut perquè  hi ha 11 infants al grup, perquè he après a crear ambients calmats i perquè he deixat de ser el centre de tots els moviments del grup. I és fantàstic!!!!! 

De fet he substituit aquests Shhhts! per Sssss (suaus) quan passem pel costat dels infants que dormen. Acompanyar aquest Ssss en un lloc on hi ha una llum càlida i suau és fantàstic i gens violent, tot un descobriment per a mi!!

El silenci és meravellós i l'esgarrem amb tanta facilitat...

A partir d'ara m'he proposat fer servir la fantàstica onomatopeia del Sshhht! només quan tingui veïns al cinema que no sàpiguen menjar les crispetes amb la boca tancada!

Ens estem coneixent...

Ara ja fa gairebé dues setmanes senceres des que ens vam conèixer.

El primer contacte va ser un pèl desconcertant, no teníem confiança, només ens havíem vist uns minuts un parell de dies abans, no sabíem on estàvem... Només teníem clar els nostres noms i jo dominava el tema de l'edat.

El primers dies vam voltar molt sense tenir clar on anàvem, vam estar provant-nos, acostant-nos, tocant-nos... Ens hem vist gairebé cada dia així que amb dues setmanes la relació ha millorat molt!!!
Ens tenim més de confiança, ens busquem quan ens cal, ens agrada trobar-nos al matí i ens agrada despedir-nos a la tarda.
Ara ja som capaços de començar a entendre'ns sense paraules, ja sabem els gustos de l'esmorzar i els moments en que necessitem relaxar-nos. Sabem fins hi tot algunes "manies" sobre les nostres hores de son, fixeu-vos si la nostra relació comença a ser íntima!

Aquests dies també ens hem hagut de consolar i ens hem trobat en diferents moments per cercar aquella pau i tranquil·litat que fins ara només sentíem amb poques persones.

De debó! Ho estem aconseguint! i és molt emocionant!!

Ens estem enamorant els uns dels altres a poc a poc. Parlo d'aquell enamorament que admira, cuida, protegeix i sap què necessites en cada moment... Aquell enamorament que només pots sentir quan passes la teva jornada laboral envoltada de menuts i menudes que tot just descobreixen aquest món.
Parlo de l'enamorament basat en la confiança sabent que les teves mans i les seves faran molta força i necessitaran molt contacte. Aquell enamorament a ullsclucs que les famílies dipositen en mestres i educadores...

Aquell amor que fa que comencem a ser una pinya, un grup! Aquell amor que s'anirà construint amb els minuts que aniran passant i que al final ens haurà fet créixer una mica més.

Trista ment atrofiada...

Dedico l'entrada a les mares, a la meva per començar. 

A les que fa poc que ho són, Maria.

A les que acabeu de començar, Silvia.

I a les que ho sereu molt aviat, Andrea.

Continueu imaginant, amb els vostres tresors!

Després d'un mes de descans els mestres i les mestres, els educadors i educadores tornem a estar actius des de fa uns dies. 

Aprofitant aquest inici m'agradaria compartir amb vosaltres el meu estat mental de fa un parell de setmanes...

Des que vaig saber que començava a treballar en una espai tan diferent al que estava acostumada però tan familiar en la meva imaginació, vaig començar a fer recerca sobre els autors amb els quals més simpatitzem, amb les pedagogies més noves i obertes, amb les experiències més innovadores i a la vegada més antigues...

és a dir que he estat tot l'agost mamant coneixements i conceptes amb els quals he establert connexió i complicitat i amb altres on he pogut aprofundir en la nostra relació. 

A finals d'agost, però, m'embarcava en l'aventura de fer rodar un grup d'infants amb els meus coneixements,  idees i  propostes basades en ELLS. En ells com a individus que necessiten propostes segons els seus interessos, segons les seves necessitats, segons les seves inquietuds, ells com a protagonistes. 

I de vegades, la teoria és fantàstica i ja sabem què passa amb la pràctica... que tot es complica!

Per unes hores em vaig sentir que tenia el cervell atrofiat!!

Com pot ser? Des que tinc consciència he desitjat ser mestra en una escola on els ritmes flueixin i on les fitxes serveixin per fer paper reciclat, on famílies, infants i mestres ens retroalimentem, on els infants juguin i aprenguin amb el nostre suport i no amb la nostra doctrina... i ara que la tinc no tenia ni idea de com podia començar!!!!

Reconec que durant uns dies m'he plantat davant la llibreta en blanc esperant que de cop, per gràcia de no sé qui, la meva mà comences a escriure tot d'idees i propostes fantàstiques... però no!

Després d'un parell de dies d'angoixa interior m'he adonat que jo encara hi sóc a temps! Que malgrat fins ara la meva imaginació s'hagi centrat en recostruir palets i capses de vi a casa i en propostes didàctiques alternatives a les editorials de les escoles, ara sóc a temps de tornar a engegar motors i de tornar a exercitar la meva imaginació!

Fa una setmana que m'hi he posat i ja en tinc alguns resultats a l'escola, així que quan estigui ben encarada, no podré parar! N'estic segura!!! I he de dir que arribar a la conclusió que fa 24 anys que m'han anat tallant la imaginació i ara n'he d'aprendre m'ha posat trista...

A partir d'ara us ben asseguro que, per deixar el món una mica millor del que l'he trobat, escoltaré i potenciaré la imaginació dels infants del meu grup. Ells seran els qui m'ajudaran a trobar la meva i jo els podré acompanyar en les seves aventures!

Una escola diferent?

Darrerament m'he plantejat un munt de vegades quines són les paraules exactes per explicar a algú que no està immers en el món de l'educació què entenc jo per una escola diferent. 

Doncs donant-hi voltes i provant de fer-ho amb qui tinc més a prop hem pensat que la millor manera d'explicar-ho és posant exemples. 

Si més no és la que millor em funciona, de moment. Intentem-ho!

Una escola diferent és aquella que no atabala, on es respecta el ritme d'aprenentatge dels infants.

Una escola diferent és aquella on l'aula sempre resta oberta i tothom hi és benvingut.

Una escola diferent és aquella que acompanya a les famílies, també, en el seu procés d'adaptació.

Una escola diferent és aquella que respecta els vincles dels infants amb la família.

Una escola diferent és aquella on el mestre o l'educador observa més que parla.

Una escola diferent és aquella on tothom té clar per quin projecte es treballa.

Una escola diferent és aquella que cuida els espais i els materials.

Una escola diferent és aquella on els progressos dels menuts no els titlla un nombre ni un informe.

Una escola diferent és aquella que vessa de vida, de moviment, d'alegria.

Una escola diferent és aquella on les fitxes banals no hi tenen cabuda.

Una escola diferent és aquella que permet que els infants s'embrutin, toquin, olorin, mirin...

Una escola diferent és aquella on la comunicació flueix i on les agendes queden obsoletes.

Una escola diferent és aquella que escolta totes les propostes i aportacions.

Una escola diferent és aquella que engresca a les famílies i als educadors i educadores a aprendre més.

Veien aquest llistat, sembla que la lògica i la raó mouen totes i cadascuna d'aquestes afirmacions. No entenc, doncs, com hem deixat que quedin en l'oblit la gran majoria d'aquestes. 

Potser si ens ho plantegem, el nostre futur i el dels nostres menuts correrà més bones aventures...

De moment, jo començo una nova etapa entusiasmada i amb unes ganes increibles d'aprendre i de seguir formant-me en una d'aquestes "escoles diferents" =). 

Aniré compartint els meus descobriments amb vosaltres!!!

La gran trobada amb l'Escola Bressol.... al Juliol!!??

Durant dues setmanetes i escaig he estat fent una substitució en una escola bressol, la meva primera experiència en escola bressol!

De vegades pensem que entre els 0 i els 3 anys, els infants són tan petits que no ha de costar gaire poder coordinar un grup d'aquests. Ens equivoquem!

Entre els 0 i els 3 anys s'aprenen algunes de les coses que farem tota de la vida! Actituds, valors, rutines i hàbits que mai oblidem i que ens quedaran marcats per sempre!!

Intentaré fer una breu descripció de qualsevol dia del mes de juliol en una aula amb 12 infants entre 2 i 3 anys: 

Per començar, les famílies entren a l'aula amb els seus menuts per despedir-se com cal, per ajudar-los a guardar la seva roba i a posar-se el banyador i les xancletes. O potser simplement entren a l'aula i juguen uns minuts amb ells. Això permet que els infants, la majoria de vegades, no es quedin plorant a l'aula i amb aquell gustet agredolç.

Quan han marxar les famílies ens donem la benvinguda amb el Bon dia i expliquem què farem aquell dia. L'ordre temporal és vital per als infants tan menuts, no entenen les hores ni els segons, si saben quina activitat va després de la primera els és més fàcil d'esbrinar quant falta per marxar a casa. 

Aquests dies ens hem preparat ràpidament per poder sortir al pati amb banyador i xancletes i gaudir de les diferents propostes de jocs d'aigua: pintura amb el cos, aigua amb sabó, glaçons de colors, ampolles congelades, objectes que suren i s'enfonsen... 

Seguit d'aquesta activitat, cal que tots ells es canviin i es posin la roba de carrer. Als qui encara porten bolquers se'ls ha de canviar i als qui han jugat massa amb la sorra se'ls ha de dutxar per no trobar granets de sorra perduts pel cos durant tota la setmana. 

Acabem i mengem una galeta per agafar forces i seguir jugant una mica més, alguns al pati amb els cubells i els rasclets, altres van a regar l'hort, algun grup fa joc heurístic, uns quants escolten música i ballen... sense oblidar que darrera d'aquestes propostes hi ha una feina incalculable de la mestra!

I de seguida, a dinar!!!

L'hora de dinar és pausada, calmada i pacient. Cadascú amb el seu plat, el seu got i els seus coberts, quan s'acaba la gana no hi ha ningú que intenti encabir una cullerada més a la boca d'algun despistat, i s'agraeix!

No ens podem oblidar de fer pipí o canviar el bolquer i rentar-nos les mans i la cara per poder anar a dormir com cal. 

Migdiada en una sala fresqueta i fosca, on tothom gaudeix de les carícies de les mestres i els metsres. He hagut de desenvolupar tècniques brutals per no adormir-me mentre 25 infants ronquen de plaer al meu costat durant les dues hores de la migdiada!!!

Quan ens despertem anem a les aules i  aquets dies sortim a l'ombra del pati a jugar, a les aules fa massa calor! Després berenem una mica de fruita, o galetes, o, iogurts, o entrepans... acabem de berenar i hem de tornar al ritual dels pipís, els bolquers, rentar-nos les mans i la cara i aprofitar els últims minuts per fer una activitat relaxada mentre esperem que les famílies vagin arribant a l'aula a comentar com ha anat el dia!

Aquests menuts, aprenen a parlar, a caminar, a menjar, a compartir... és fantàstic que gaudeixin d'un espai preparat i de mestres i educadores i educadors entregats als infants. Tot hi així, us diré que al Juliol cap escola o escoleta hauria de romandre oberta... la calor, les vacances, el cansament i altres factors fan que el recurs de l'escola bressol es converteixi en un abús, i això no és gens bo!

Gràcies a l'equip per haver-me ajudat i acompanyat en aquest gran aprenentatge en tant poquets dies!

La substituta

Ja fa dos cursos que treballo com a mestra. Dos cursos en els que he fet substitucions de reduccions de jornada i de maternitat i he de dir que han estat de les millors experiències que he viscut i de vegades de les més complexes. 

En aquests dos cursos he estat treballant amb equips de mestres molt diferents, uns més grans i altres més petits, en una escola súper gran i en una altra força petita, amb infants de 5 anys i amb infants de 3... 

Realment han estat dos cursos i dues escoles molt diferents, també dues maneres molt deiferents d'entendre l'educació i això ha estat el que m'ha fet enriquir els meus coneixements i m'ha fet viure experiències molt diverses. 

M'he trobat, massa vegades, amb companys i companyes  que tendeixen a dir: Com es nota que fa poc que vas acabar la carrera, aquestes ganes i aquesta il·lusió són les del principi...

Cada vegada que ho sento només em venen ganes de resar-li a no sé qui i a no sé què perquè no sigui així!! Pèrquè la il·lusió, les ganes d'aprendre, l'alegria, l'entusiasme, les preguntes... no siguin només al principi, si no que hi siguin tota la vida!!!

He trobat lluitadors i lluitadores que m'han ajudat a enfrontar-me a les meves primeres frustacions perquè ells fa temps que tenen la batalla de l'educació a mitja partida. Són aquests els qui m'emporto, no són pas els altres que per molt que xerrin fa massa anys que no s'han plantejat fer un sol canvi en la seva manera de treballar. 

Són els qui proposen coses noves, els qui conviden a noves situacions, els qui es questionen la seva feina cada dia, els qui marxen pensant en el que ha passat a l'aula, els qui somriuen quan entren a l'escola i els qui paren a saludar a tots els infants que entren a l'aula... aquests són els meus herois de guerra!

També he trobat prejudicis sobre les substitutes, aquelles qui representa que hem de veure ,fer i callar. Les que, en principi, no podem fer canvis, les que no cal que diguem l'opinió, les que tenim poca experiència... 

És que hi ha gent que no recorda els seus inicis?! És que hi ha algú que hagi oblidat que ser mestre és també 

una manera de viure, de creure, de sentir?

He sentit pena per companys docents que creuen que no han vingut aquí a canviar el món, que creuen que la seva feina es redueix  a vuit hores. Però també he de dir que ells m'encoratgen a pensar que malgrat em quedin força anys de substituta espero seguir gaudint de la meva vocació tota la vida! Espero no deixar mai de lluitar  per allò en que crec, i espero trobar molts aliats amb qui poder fer front a la gran batalla de l'educació, perquè jo, la substituta, vull canviar el món.