Espectacles de restaurant

Ja em perdonareu, avui faré una crítica important a un conjunt de famílies, que per sort no són la majoria, que em tenen embadalida durant força estona quan coincideixo amb elles en alguns espais públics. 

Faré un breu resum de l'escena perquè us en feu un dibuix menal. Dissabte estàvem en un restaurant d'aquests que serveixen hamburgueses, aletes de pollastre, costelles de porc i amanides cèsar. Hi vàrem anar amb la família. Ocupàvem una taula de 7.  Al darrera s'hi va asseure una família de 4; el pare, la mare el nen d'uns 9 anys i la nena d'aproximadament un any i mig-dos.  Quan encara no havien fet la comanda del seu dinar, van demanar al cambrer que els escalfés un deliciós potito. Al cap de tres minuts ja estava escalfat i a punt per ser engolit per la petitona de la taula. Mentre esperaven les seves hamburgueses i els seus natxos, la nena es va acabar el seu dinar. De seguida es van afanyar a posar-li al davant un telèfon amb un vídeo  d'en Pocoyó. La nena va estar absent durant tota l'estona que vàrem coincidir. Ningú li va dirigir la paraula, no va muntar cap ciri i es va portar estupendament mentre la seva família gaudia d'un dinar relaxat. 

Amb la família vam analitzar la situació, perquè de vegades tinc la sensació que aquestes escenes només m'inquieten a mi. Vaig descobrir que no, que tots els de la taula sentíem la mateixa pena per aquesta taula. 

Del tema dels potitos en dedicaré una altra entrada més a fons, de moment només diré, que una nena de la seva edat, amb dentetes fantàstiques i expectants per començar a mossegar podria haver gaudit del mateix àpat que els seus pares i el seu germà. Amb menys quantitat, cuidant què li estem donant, però de ben segur s'hagués pogut menjar un troç de pa i d'hamburguesa com ells. Potser així l'haguessin pogut fer partícep d'aquest moment d'oci pensat per a tots quatre. 

Menjar a part, el que em va amoïnar més va ser el fet de tenir la nena endollada durant una hora a una pantalleta en un restaurant. Sóc defensora de les noves tecnologies i del bon ús que en podem fer., però en aquest cas em venien ganes de posar el mòbil al got de cervesa que bebia la mare. 

Desitjo de tot cor que aquesta no sigui la conducta normal en aquesta família cada vegada que dinen fora de casa, ho desitjo de debó. Però si ho és, no trigaran a veure'n les conseqüències desastroses que pot tenir seguir aquest tipus de patrons. 

Potser un dia s'oblidaran el mòbil, o es quedaran sense bateria, i la petita no podrà entendre perquè aquell dia no pot mirar el seu vídeo del Pocoyó. Potser aquell dia la menuda es frustrarà i muntarà un escàndol de campionat conegut popularment com una rabieta. Aquesta rabieta serà producte del seu pare i la seva mare. Seran ells qui l'hauran provocat i segurament no ho sabran veure i pensaran que aquesta nena és una malcriada. Es plantejaran que no pot passar  més i s'asseguraran de carregar els mòbils abans de sortir. Amb una mica de sort demanaran un ipad als Reis i tindran el tema solucionat fins que un dia s'adonin que la seva filla no els explica res del que li passa, que no vol sortir amb ells els caps de setmana i que no té ganes de passar una bona estona amb la seva família. 

Adoro els dinars, sopars, esmorzars i berenars en família. Els adoro perquè els comparteixo amb ells, perquè xerrem o només ens mirem, perquè ens expliquem coses o perquè ens les guardem per un altre moment. Els adoro perquè els àpats en família acompanyen la sobretaula en família, aquesta que de vegades s'allarga fins al berenar  o que acaba aviat perquè tots tenim pressa. Els adoro perquè al voltant de la taula s'han donat les millors i les pitjors notícies, perquè hem compartit plors i hem compartit picades d'ull, perquè ens hem anat fent grans a la taula i perquè hem après a menjar amb gust i a compartir les nostres vides. 

Tinc tan clar que el fet que jo estimi aquests moments és fruit del que he viscut a casa des que vaig néixer que em fa mal i em fa pena pensar que hi haurà gent que no ho podrà gaudir tant com nosaltres...

Fora farinetes i triturats!!!!

Fa una setmana vaig poder gaudir d'un taller de formació fantàstic sobre l'alimentació complementària (Baby Led Weaning) i vull compartir amb tothom algunes de les reflexions que he pogut extreure'n. 

Per començar m'adono de la pressió que pateixen moltes mares i pares quan entren a les consultes dels pediatres. Sobretot quan els bebès compleixen els 6 mesos. A partir de llavors comença un viacrucis per a moltes famílies ja que surten amb un calendari on queda molt clar el tipus d'aliment que s'ha d'introduir, el moment en que l'hem d'introduir i la quantitat que li han de donar.

En aquest moment comencen les Farinetes i els aliments triturats. Tot molt ben triturat perquè l'infant no s'ennuegui i perquè l'adult pugui controlar la situació i coordinar molt bé aquest moviment tant fantàstic d'atac cap a la boca dels petits. 

Resulta que si pensem uns instants en fa molts anys.. quan no hi havia màquines per triturar els aliments... com s'ho devien fer les criatures per alimentar-se?? Fàcil! Començaven a menjar sòlids directament. Passaven de la teta al sòlid de manera progressiva i sense cap pressa. 

Doncs el Baby Led Weaning consisteix en això, en tornar a confiar amb l'organisme dels infants i a acompanyar-los en aquest gran descobriment que és l'alimentació saludable i variada. 

La idea és que fins als 6 mesos els infants s'alimentin exclusivament de llet materna, com recomana l'OMS. La llet materna és un aliment superior als demés, és l'aliment que necessita perquè conté tots els nutrients, proteïnes i greixos necessaris per al bebè.  

A partir dels 6 mesos, si deixem de donar llet materna de cop als bebès i només els donem cereals, fruita i verdura estem posant als infants a règim sense ser-ne conscients perquè deixem de aportar de cop tots aquests greixos i aquestes proteïnes que fins ara el feien créixer i estar fort. 

L'important doncs, és que a partir dels 6 mesos i fins als 12 (mínim) la llet materna o de fórmula segueixi sent l'aliment essencial i principal i comencem oferir sòlids als bebès. OFERIR i no INTRODUIR (el concepte és força diferent).  No podem oblidar que els infants en aquesta edat necessiten tocar, olorar, tastar i observar per aprendre el que està passant, per això al principi quan els oferim el menjar hi jugaran més que cap altra cosa.  Hem d'estar tranquils perquè és bona senyal! S'està interessant pel que li estem oferint!

I és en aquest moment quan els adults ens posem nerviosos i nervioses. Amb 6 mesos encara són molt petits però en aquesta edat comencen a desenvolupar unes habilitats molt importants a les que hem d'estar atents: Comencen a mossegar encara que no tinguin dents, es queden asseguts amb l'esquena recta, agafen objectes amb tot el puny, són capaços de portar-se els aliments a la part de darrera de la boca i disminueix el reflex d'extrusió.

Quan totes aquestes habilitats estan presents en el nostre bebè, podem començar amb l'alimentació complementària. 

El més important d'aquesta alimentació és que és un acompanyament al desenvolupament de l'infant. Això vol dir que nosaltres no posarem cap aliment a la boca de l'infant, que oferirem menjar a l’Infant quan nosaltres estem menjant, que garantirem la seguretat de l'infant fent que mantingui una bona postura i no deixant-lo sol, que ens deixarem de preocupar per la neteja de la seva roba i del terra perquè al principi tot anirà a parar a baix, que oferirem aliments que nosaltres també estem menjant, que tindrem en compte en quin moment evolutiu es troba per oferir-li aliments que no el frustrin (al principi no poden agafar trossets petits, ni aliments que rellisquin...), oferirem aliments en la seva forma natural perquè reconeguin i relacionin el gust amb aquell aliment i amb aquelles propietats. 

Per acabar, responc un dels dubtes més freqüents, quins aliments hem d'introduir primer? La gran majoria! No hem de seguir cap pauta. Podem oferir des d'una cuixa de pollastre, fins a un plàtan, podem oferir macarrons  o bròquil, pastanaga bullida o una poma sencera...  El que és important és que tinguem en compte alguns aliments que no estan recomanats, sobretot dels 6 als 12 mesos com els lactis, els sucs de fruita, la sal i el sucre, els peixos que estan al final de la cadena atròfica, el marisc, els desnatats, els fruits secs (o aliments amb pinyol o molt petits que tinguin un risc important d'ennuegament) i els espinacs. 

Això només són 4 pinzellades, la veritat és que és un món que animo a totes les mares i pares a descobrir perquè ens permetrà evitar-nos aquelles frases típiques: no menja fruita si no la trituro, aquesta nena no menja gents, és un gandul que només vol triturats... Les experiències són fantàstiques si seguim la nostra intuïció i el nostre sentit comú!

Als qui tingueu més dubtes, estaré encantada de respondre'ls! Malauradament l'entrada en un blog no dóna per gaire!

Recomano la lectura: Baby Led Weaning de Grill Rapley i Tracey Murkett.  

Us deixo un vídeo que espero que us agradi tant com a mi! Tot i que comencen un pèl aviat amb l'alimentació complementària és una passada veure l'evolució dels seus moviments i el gust amb que menja de tot!!

Per què necessitem vacances?

És un tòpic.
- Ah! ets mestra? Tens tres mesos de vacances doncs! Així qualsevol!

I davant d'aquesta fantàstica afirmació que fa la gent (amb un somriure d'orella a orella creient que t'han caçat...) em venen ganes de posar-los davant d'una aula, només un parell d'horetes... Au! potser llavors podrien adonar-se per ells mateixos si són necessaris aquests dos mesos de vacances...

També fa gràcia quan alguna d'aquestes persones que prèviament t'ha dit això després te la trobes amb un cotxet i amb ulleres de tres pams que et diuen que estan súper cansades, que al seu bebè no se li acaben les piles... sincerament... a mi em venen ganes de dir-li:
- Imagina't amb 25 a la vegada 6 hores al dia! (li diria sense cridar i amb el mateix somriure d'orella a orella que ell/a hauria fet en el seu moment.. i no li dic perquè en realitat em fa pena)

No us penseu que sóc rancuniosa, adoro la meva feina! Estimo treballar amb infants i sóc feliç de saber que gaudiexo de la meva feina, però també em fa ràbia haver de fer el mateix discurs cada vegada que tenim vacances...  perquè penso que les mereixem.

- Ser mestra vol dir que t'aixeques cada matí i abans d'esmorzar comprobes la teva gran motxilla, per assegurar-te que hi portes tot el que et cal per aquell dia. És aquella motxilla/bossa que si un extrany posa la mà pot treure-hi des d'un cartró de paper de vàter fins a un clip de la hello kitty. Però si perdem aquesta bossa no som ningú! S'ha convertit en una part de nosaltres, una part que carreguem cada dia d'anada i tornada.

- Ser mestra vol dir que mentre estàs al sofà relaxada  tens una idea fantàstica que necessites apuntar! (Per sort, quan t'ha passat 50 vegades, tens una llibreteta i un bolígraf al costat del sofà on ho apuntes TOT)

- Ser mestra vol dir que tens una mena de síndrome de Diògenes.. Guardes totes les safates de la carn per pintar, els potets dels iogurts per fer trasvassaments, els tubs dels paper de plata per fer joc heurístic, els trocets petits de plastidecor per reutilitzar... i intentes no sortir al carrer el dia dels trastos... no fos cas que la teva parella et faci fora de casa!

- Ser mestra vol dir que quan intueixes que t'estàs refredant comences el teu propi tractament i toooot el dia menges taronges i mandarines que porten vitamina C i així no et poses malalta! A més ens prendrem un ibuprofè abans d'anar a dormir per assegurar-nos que l'endemà estarem fresques com una rosa!

-Ser mestra vol dir que els dissabte si diumenges dediques força temps a preparar material, a redactar idees, a buscar formacions o a fer recerca d'informació sobre allò que et preocupa.

- Ser mestra  vol dir que surts amb els nens al carrer i portes la bossa amb tot el que puguis necessitar encara que pesi 10 kilos i després necessitis la crema del Trigre per sobreviure.

- Ser mestra vol dir que cada dia et trobes sota el punt de mira de les famílies.

- Ser mestra vol dir que cantes una cançó rere l'altra mentre estàs sola canviant bolquers, parant taula i buscant pitets que algú ha amagat!

- Ser mestra vol dir que més d'un dia les teves companyes no han estat a temps de recordar-te que avui us heu estat maquillant amb els nens i no t'has rentat la cara...


Ser mestra és el millor que podria desitjar! I si..  necessitem vacances, perquè durant aquestes vacances, a part d'estar amb la família, de fer-nos els anàlisis que fa tres mesos que ens havíem de fer però ens esperem a no perdre'ns cap dia d'escola, a part de sortir de festa alguna que altra nit... penseu que dedicarem un munt d'hores a planificar el trimestre que ve, a pensar propostes per als més menuts, a avaluar què hem fet bé aquest primer trimestre i què podem millorar... així que creieu-me! És necessari per a tota la societat que el sector de mestres i educadors tinguem vacances de tant en tant!

Aprofiteu vosaltres per conèixer una mica millor als vostres petits!

L'espectacle de sortir al carrer!

Totes les mestres i educadores sabem que sortir al carrer es converteix en un xou. I això augmenta si ho fas amb un grup d'infants d'edats diferents, acompanyada d'un vagonet de color groc i amb una gran bossa a mode de Mary Poppins.

L'espectacle comença ja a la sortida. Cal que tothom triï el seu lloc. Els qui encara no caminen (o tot just comencen) van asseguts al vagó, els altres poden triar entre agafar-se a la corda, al lateral del vagó o a la mà dels adults. Aquest procés comporta uns minuts davant la porta de l'escoleta. Per a uns és una tria molt fàcil, però per altres no ho és tant...

Arrenca la marxa i si el camí ja el coneixem comença la cantarella de cançons populars infantils: cargol treu banya, sol solet, el bolet, la tortuga, en Jan petit quan balla, l'esquirol...  Si el camí que recorrem es nou, no calen les cantarelles, ens embadalim amb l'entorn. Les botigues noves, els gossos que anem trobant, la gent que ens va saludant...  El camí fins al nostre destí es converteix en una estona relaxada, divertida i molt entretinguda! fins i tot tenim temps d'aturar-nos per beure aigua, per aixafar bassals de la pluja, per observar alguns aparadors o per recollir les boles dels plataners.

Cal dir que quan ho fas tres cops per setmana tothom agafa pràctica, adults i infants!

Ara bé, no tot són flors i violes... hi ha dies en que no tenim l'humor de sempre, en que estem més susceptibles, més cansats... . Si som adults, normalment, podem gestionar-ho amb bastanta dignitat, i més si som al carrer. Si som infants la cosa se'ns complica... . Els més menuts no poden explicar-nos amb gaire claredat tot el que els passa, però ens donen senyals de que alguna cosa no va bé.

Aquesta setmana vaig rebre una d'aquestes senyals: Aturada en sec al mig del carrer acompanyada amb llàgrimes i braços ben aixecats. Jo la vaig interpretar com: NO VULL CAMINAR.
Fantàstic! Murphy ens regala aquests moments els dies que disposes de menys personal... doncs amb Il·lusió! El fet és que aquell dia no podíem regalar-li els braços perquè si ho fèiem o bé el vagó rodava sol, o bé el final de la corda s'embolicava amb els peus dels petits... Vaig decidir dedicar-li el temps que fos necessari, de vegades ens cal aturar-nos i donar prioritats i sens dubte aquella era una prioritat per a mi.

Es fantàstic negociar amb els petits, veure com entenen el que els estàs dient però no volen resignar-se i persisteixen en els seus deitjos. Però tot el que té de fantàstic ho té de desesperant quan trobes pel carrer tot de gent que creu que té prou aturoritat per dir-te com ho estàs fent de malament (suposo que totes les mares que han viscut algun moment desesperant al carrer m'entenen...) i que distorsionen tota la feina que estàs fent amb aquell infant.

Sense que els comentaris de les senyores m'afectessin gaire, vam aconseguir tornar caminant fins a l'escoleta.
Va ser un matí cansat, vàrem estar 1hora i mitja al carrer caminant 10 minuts i aturant-nos 10 minuts més per tornar a negociar. Agafant-se de diferents mans dels companys que s'oferien per ajudar, agafant-se de la corda, no agafant-se a res ningú, assegudes a les portes del carrer intentant relaxar i consolar les llàgrimes...
Va ser dur, molt dur, però va ser emocionant arribar i adonar-nos que sense l'ajuda i la paciència dels altres infants no ho haguéssim aconseguit!!

Ah! espero que quan celebri la meva entrada a la tercera edat no adquireixi aquesta nova capacitat d'alliçonar a ningú... de debó que ho espero!

Lloança als pits

Avui és un dissabte de clam al respecte, al suport i a la lluita contra el càncer de mama. Així doncs aprofito la data per reflexionar sobre els pits i la lactància.
Fa poc repassava el bloc de l'Alba Padró (http://criatures.ara.cat/somlallet/) i vaig veure la resposta a un aricle d'opinió polèmic que es va publicar en un diari no fa massa. L'articulista reclamava que les mares lactants donessin el pit en espais reservats i íntims per preservar la intimitat de l'acte i perquè la resta de gent se sentís més còmoda. La resposta va ser prou contundent.

El fet és que em va fer reflexionar sobre aquest pensament, encara massa estès entre la nostra societat.

Entenc que hi hagi mares que els faci vergonya treure el pit en qualsevol lloc, també entenc que vulguin un espai de calma i sense interrupcions, entenc tots i cadascun dels arguments que qualsevol mare pot donar sobre aquest tema i jo hi puc estar més o menys d'acord, però és la seva decisió.

El que no entenc és com molts homes es prenen la llibertat de intentar restringir l'acte d'alletar. El més dur de tot és que sovint condicionen a les seves parelles a treure's, o no, el pit mentre són en un lloc públic.

Senyors, permetin-me que els expliqui que som mamífers. Que com qualsevol mamífer necessitem alletar a les nostres cries quan aquestes tenen gana, estem a casa o al mercat. Que les dones tenim pits no amb l'objectiu de sortir a les portades de l'Interviu, sinó d'alletar. Que els pits no són la joguina de ningú, que els pits els tenim tots i totes. I que la imatge d'una mare alletant no provoca sobre els altres una estampa eròtica, sinó de tendresa!
I no s'imaginen la mà de dones que donarien la vida per poder alletar als seus fills i no ho han pogut fer... els demano que reflexionin.

Avui moltes dones amb quimioteràpies, reconstruccions, sense pits o amb data d'operació prevista segueixen lluitant per combatre aquesta malaltia, tot el meu coratge i el meu suport a elles i per a les seves famílies.

Sshhhht!

Divendres, mentre esperava que em visités l'infermera del CAP (ja he rebut la patacada dels primers virus del curs ,però en parlarem un altre dia), vaig sentir com una dona deixava anar un Sshht!  a dos menuts que jugaven amb cotxes al terra mentre la mare feia cara de necessitar entrar a la consulta amb certa urgència. 

Aquest Sshht! ens va fer saltar de la cadir a més d'un de la sala. I em va fer recordar... 

Fins fa ben poc, estava acostumada a etzibar aquesta onomatopeia més sovint del que m'hagués agradat. És una onomatopeia-recurs que molts docents tenim incorporada al nostre vocabulari diari. 

Recordo que el primer any com a mestra utilitzava aquesta tècnica acompanyada d'un parell de colps per intentar fer silenci a l'aula, sense gaires resultats... i acabava dient SILENCI!!! amb un to de veu pujadet (ja veieu quina incongruència...). Uns dies més tard vaig veure com una mestra aconseguia el mateix resultat cantant una cançó, i com que era més eficaç, vaig adoptar la tècnica com a pròpia. La veritat és que em va deixar molt més tranquil:la!! 

A l'escola ordinària, on el mestre o la mestra som el centre de tots els moviments, hi ha moments en que necessites calmar l'ambient, i amb 25 boques parlant a la vegada és un pèl complicat... Així que les cançons són un molt bon recurs abans de posar cara de bruixa!

Aquest curs, però, no m'ha calgut ni cantar cançons, ni fer colps ni deixar anar Sshhhts! amb cara de desesperada. No m'ha calgut perquè  hi ha 11 infants al grup, perquè he après a crear ambients calmats i perquè he deixat de ser el centre de tots els moviments del grup. I és fantàstic!!!!! 

De fet he substituit aquests Shhhts! per Sssss (suaus) quan passem pel costat dels infants que dormen. Acompanyar aquest Ssss en un lloc on hi ha una llum càlida i suau és fantàstic i gens violent, tot un descobriment per a mi!!

El silenci és meravellós i l'esgarrem amb tanta facilitat...

A partir d'ara m'he proposat fer servir la fantàstica onomatopeia del Sshhht! només quan tingui veïns al cinema que no sàpiguen menjar les crispetes amb la boca tancada!

Ens estem coneixent...

Ara ja fa gairebé dues setmanes senceres des que ens vam conèixer.

El primer contacte va ser un pèl desconcertant, no teníem confiança, només ens havíem vist uns minuts un parell de dies abans, no sabíem on estàvem... Només teníem clar els nostres noms i jo dominava el tema de l'edat.

El primers dies vam voltar molt sense tenir clar on anàvem, vam estar provant-nos, acostant-nos, tocant-nos... Ens hem vist gairebé cada dia així que amb dues setmanes la relació ha millorat molt!!!
Ens tenim més de confiança, ens busquem quan ens cal, ens agrada trobar-nos al matí i ens agrada despedir-nos a la tarda.
Ara ja som capaços de començar a entendre'ns sense paraules, ja sabem els gustos de l'esmorzar i els moments en que necessitem relaxar-nos. Sabem fins hi tot algunes "manies" sobre les nostres hores de son, fixeu-vos si la nostra relació comença a ser íntima!

Aquests dies també ens hem hagut de consolar i ens hem trobat en diferents moments per cercar aquella pau i tranquil·litat que fins ara només sentíem amb poques persones.

De debó! Ho estem aconseguint! i és molt emocionant!!

Ens estem enamorant els uns dels altres a poc a poc. Parlo d'aquell enamorament que admira, cuida, protegeix i sap què necessites en cada moment... Aquell enamorament que només pots sentir quan passes la teva jornada laboral envoltada de menuts i menudes que tot just descobreixen aquest món.
Parlo de l'enamorament basat en la confiança sabent que les teves mans i les seves faran molta força i necessitaran molt contacte. Aquell enamorament a ullsclucs que les famílies dipositen en mestres i educadores...

Aquell amor que fa que comencem a ser una pinya, un grup! Aquell amor que s'anirà construint amb els minuts que aniran passant i que al final ens haurà fet créixer una mica més.