Totes les persones que estem en contacte amb infants menuts sabem que la quantitat de vegades que cauen durant els tres primers anys de vida, sobretot, és brutal! Si nosaltres els adults aciguessim tantes vegades estariam plens d'esgarrinxades i embolicats amb tiretes per tot el cos.
El cas és que ells cauen, i molt! Quan comencen a poder posar-se en peus poden estar 10 minuts intentant agafar-se amb seguretat a qualsevol moble baixet, trobar la posició idònea, aconseguir posar-se de peu i caure de cul a l'instant, però ho tornaran a intentar.
Després d'aquests moments, vindrà un moment on potser ens posarem nerviosos perquè els infants comencen a caminar per tot arreu, sense control, a voler marxar lluny i tornar, a córrer... en aquest moment els petits estaran connectant amb el seu entorn, estaran mesurant l'espai i mentre fan això cauran!
Cauran i veurem con hi haurà gent que els aixecarà amb un gest espontani del terra com si per un moment la gravetat deixés d'existir! Els analitzarà amb lupa, tornarà a comptar els 10 dits de la mà per assegurar-se que no n'han perdut cap, els obriran la boca i faran recompte de les dents de llet que ja tenen, estiraran la llengua per veure si les papil·les segueixen al seu lloc i per acabar deixaran al menut mig despullat per fer valració de les pelades de les extremitats. En el moment en que l'infant ha estat elevat de terra sense explicació potser ja ha començat a plorar, potser per l'ensurt que això suposa. Veurem que hi haurà nens i nenes que ploraran després de la sacsejada per valorar els danys.
I sovint l'analista farà tot això sense dir ni una paraula amb la gota de suor i les palpitacions accelerades pensant en les desagradables conseqüències de la caiguda.
Descaricaturitzant aquesta situació, és normal que quan cau un infant, o un adult, o una perona gran, vulguem socórre'l ràpidament, però hem de replantejar-nos com ho fem. La millor manera que he trobat jo és empatitzant. La propera vegada que vegueu caure un adult o que vosaltres mateixos caigueu intenteu imaginar què hagués passat si hagués estat un infant. Com us haguéssiu sentit si us arriben a agafar de cop i us alcen mig metro de terra, us analitzen sense dir-vos paraula i després us deixen anar "- au va, no ploris que no t'has fet ni una rascada". Segurament plorarieu per la invassió que heu patit en aquell moment, ja potser no us enrecordarieu ni de on us heu donat el cop!
Quan cau algú, el més normal és que ens hi acostem, que li demanem si s'ha fet mal i si necessita ajuda per aixecar-se. Quan estigui dret o assegut podem explicar que anem a mirar si s'ha fet alguna rascada allà on diu que li fa mal i si hi ha rascada li explicarem el que farem. Anirem a buscar aigua i netejarem la ferida, o posarem una gassa al llavi perquè deixi de sortir sang, o posarem una mica de gel en aquest bony que t'ha sortit. Amb el plor desconsolat de l'ensurt o del mal també hem de poder posar-hi paraules, explicar-los que estem al seu costat, que aviat es trobaran millor i que els podem ajudar. Igual com faríem amb els adults, amb els nostres iguals.
Obviament, hi haurà vegades que ens trobarem amb una ferida que requereix actuar ràpid, un tall al llavi, un peu torçat... sense oblidar-nos que estem atenent a una persona, a un infant, actuarem amb més rapidesa però amb el mateix respecte.
I per descomptat aprenem a classificar caigudes, i n'hi ha moltíssimes que són d'aquelles que si fas veure que no les has vist ningú es queixarà, en canvi si veuen que el teu ull esquerre fa el mínim esforç per fer d'espectador de la situació trobarem un mar de llàgrimes del que haurem de sortir amb tot l'amor i la paciència que ens han concedit.
És important veure com actuem davant les caigudes perquè d’això en dependrà com aprendran els nens i nenes a aixecar-se. I com n’és d’important a la vida saber aixecar-se!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada