I ara que arriba el 2015...

Fa una hora que estic asseguda a l’ordinador intentant complir amb un encàrrec i m’és impossible. El meu cervellet està de vacances!

El que si que em permet és escriure els meus propòsits per aquest any que comença. Escric els propòsits com a mestra, com a Laura en tinc algun que potser més endavant compartiré.

Em vull donar més vegades permís. Em vull donar permís per sentir sense sentir-me malament. Per reconèixer que tinc dies millors i dies pitjors i que això sigui un fet que m’ajudi a millorar i no a torturar-me.

Si un dia no tinc massa paciència vull poder dir que no en tinc massa, vull poder demanar ajuda i no sentir-me mala mestra.

Si un dia tinc mal d’esquena vull poder delegar tasques i quedar-me aixoplugada entre els coixins de l’aula amb els infants a prop sense sentir que m’auto-jutjo massa.

Si tinc ganes de plorar vull poder plorar tranquil·la, vull poder explicar que els adults també plorem sense sentir-me una bleda.

Si vull dedicar-me a un sol infant durant dues hores perquè ho sento així, vull donar-me permís per fer-ho i prou. Sense justificar-me a mi mateixa.

Si hem tingut un dia dels que vols oblidar vull poder dir-ho, abraçar-me a les companyes i permetre’m pensar que això no em fa pitjor.

Vull permetre’m provar i intentar, i si no funciona acceptar-ho.

Vull interrompre menys.  Seguir observant els moments de joc, ni intervenir ni dirigir el joc.  Oferir menys materials i més espais perquè triïn amb quin material el poden complementar. 

Vull poder flexibilitzar més les rutines del grup per no trencar ni interrompre el joc.

Vull intervenir menys en els conflictes. Vull deixar de repetir que recollim i  recollir amb prou temps per respectar els tancaments del joc de cadascú.  

I vull poder treballar per aconseguir-ho. Em fa feliç saber que he de millorar i que ho puc fer perquè m’he auto-valorat, perquè he tingut temps de mirar-me i d’escoltar-me.

Al 2016 espero poder fer-ne balanç!

Us desitjo una molt bona entrada d’any!

Ferides de guerra i altres senyals evidents...

Aquesta setmana m’he fet el blau més gran de la meva vida de la manera més ridícula del món… I això ha estat fantàstic (ho dic ara que ja no em fa mal quan bufa el vent) perquè m’ha fet pensar en les ferides de Guerra  I les senyals evidents amb les que caminem mestres i educadores per la vida.

Els blaus són els líders per excel·lència. Si mireu a quina alçada de les nostres cames comencen els blaus podreu endevinar l’edat dels infants que tenim a l’escola. 

Passarà el mateix amb els nostres ditets, si us hi acosteu podreu comptar els talls que ens hem fet amb els fulls i les cartolines.

També detectareu alguna ungla maltallada que s’ha convertit en la nostra aliada per desfer nusos increïbles de nivell superScout i fins i tot  trobarem crostetes que no s’acaben de curar que ens hem fet obrint i tancant les tanques dels parcs a prova de bombes!

De totes maneres no tot és mal físic, sortosament! Gaudim d’altres senyals que ens ajuden a autodetectar-nos entre nosaltres. Us n’explico algunes que tinc adquirides:

- Si em trobeu al metro i fa 10 minuts que intento treure petroli d’entre les meves ungles és perquè avui he jugat amb plastilina a l’escola... no és que no em dutxi ni em renti les mans.

- Si em veieu amb malles negres tacades de diferents colors de pintura amb formes de minimanetes, no és la última moda (tot i que potser ens ho hauríem de començar a plantejar), és que avui hem gaudit fent pintura, jo la primera!

- Si em trobeu banyada en purpurina un dia qualsevol, sense adonar-me que tothom em mira i camino amb la mirada perduda... és que avui hem fet guarniments per l’aula i estic fent repàs mentalment del moment del dia en que podré tallar els guarnits.

- Si em trobeu amb una flor pintada a la galta i el nas de color blau, me n’havia oblidat... fa hores que no em miro al mirall i amb els nens passo desapercebuda.

- Si esteu a punt de creuar en un pas de vianants mentre el semàfor està vermell i una desconeguda us agafa el braç, disculpeu-me. És un tic.

- Si veniu a conviure amb mi un parell de dies i de tant en tant us sorprenc amb un crit musicat d’una cançó que feia més de 20 anys que no sentíeu... em sap greu, ja no ho puc controlar. Amor... ets un sant, sé que en alguns moments és insuportable!

- Si em trobeu entre setmana tornant de la feina amb unes sabates que fan pena... són les guerrilleres, les d’anar al parc, les que em deixo trepitjar, les que em poso i trec sense descordar i en temps rècord! Prometo que ne tinc de més decents a casa i que els caps de setmana les faig servir.

- Si em trobeu en un dia ben assolellat i vaig amb botes d’aigua.. si! En Tomàs Molina m’ha pres el pèl i jo anava preparada per endinsar-me als tolls amb els marrecs de l’escola!

El millor de tot això és que si pel carrer ens creuem amb algú amb qui compartim alguna d’aquestes senyals ens creuem una mirada de complicitat que ens fa recordar que hem de caminar amb dignitat perquè tenim la feina més bonica del món!!!!!  

He caigut a terra!

Totes les persones que estem en contacte amb infants menuts sabem que la quantitat de vegades que cauen durant els tres primers anys de vida, sobretot, és brutal! Si nosaltres els adults aciguessim tantes vegades estariam plens d'esgarrinxades i embolicats amb tiretes per tot el cos. 

El cas és que ells cauen, i molt! Quan comencen a poder posar-se en peus poden estar 10 minuts intentant agafar-se amb seguretat a qualsevol moble baixet, trobar la posició idònea, aconseguir posar-se de peu i caure de cul a l'instant, però ho tornaran a intentar. 

Després d'aquests moments, vindrà un moment on potser ens posarem nerviosos perquè els infants comencen a caminar per tot arreu, sense control, a voler marxar lluny i tornar, a córrer... en aquest moment els petits estaran connectant amb el seu entorn, estaran mesurant l'espai i mentre fan això cauran! 

Cauran i veurem con hi haurà gent que els aixecarà amb un gest espontani del terra com si per un moment la gravetat deixés d'existir! Els analitzarà amb lupa, tornarà a comptar els 10 dits de la mà per assegurar-se que no n'han perdut cap, els obriran la boca i faran recompte de les dents de llet que ja tenen,  estiraran la llengua per veure si les papil·les segueixen al seu lloc i per acabar deixaran al menut mig despullat per fer valració de les pelades de les extremitats.  En el moment en que l'infant ha estat elevat de terra sense explicació potser ja ha començat a plorar, potser per l'ensurt que això suposa. Veurem que hi haurà nens i nenes que ploraran després de la sacsejada per valorar els danys. 

I sovint l'analista farà tot això sense dir ni una paraula amb la gota de suor i les palpitacions accelerades pensant en les desagradables conseqüències de la caiguda. 

Descaricaturitzant aquesta situació, és normal que quan cau un infant, o un adult, o una perona gran, vulguem socórre'l ràpidament, però hem de replantejar-nos com ho fem. La millor manera que he trobat  jo és empatitzant. La propera vegada que vegueu caure un adult o que vosaltres mateixos caigueu intenteu imaginar què hagués passat si hagués estat un infant. Com us haguéssiu sentit si us arriben a agafar de cop i us alcen mig metro de terra, us analitzen sense dir-vos paraula i després us deixen anar "- au va, no ploris que no t'has fet ni una rascada". Segurament plorarieu per la invassió que heu patit en aquell moment, ja potser no us enrecordarieu ni de on us heu donat el cop!

Quan cau algú, el més normal és que ens hi acostem, que li demanem si s'ha fet mal i si necessita ajuda per aixecar-se. Quan estigui dret o assegut podem explicar que anem a mirar si s'ha fet alguna rascada allà on diu que li fa mal i si hi ha rascada li explicarem el que farem. Anirem a buscar aigua i netejarem la ferida, o posarem una gassa al llavi perquè deixi de sortir sang, o posarem una mica de gel en aquest bony que t'ha sortit.  Amb el plor desconsolat de l'ensurt o del mal també hem de poder posar-hi paraules, explicar-los que estem al seu costat, que aviat es trobaran millor i que els podem ajudar. Igual com faríem amb els adults, amb els nostres iguals. 

Obviament, hi haurà vegades que ens trobarem amb una ferida que requereix actuar ràpid, un tall al llavi, un peu torçat... sense oblidar-nos que estem atenent a una persona, a un infant, actuarem amb més rapidesa però amb el mateix respecte. 

I per descomptat aprenem a classificar caigudes, i n'hi ha moltíssimes que són d'aquelles que si fas veure que no les has vist ningú es queixarà, en canvi si veuen que el teu ull esquerre fa el mínim esforç per fer d'espectador de la situació trobarem un mar de llàgrimes del que haurem de sortir amb tot l'amor i la paciència que ens han concedit. 

És important veure com actuem davant les caigudes perquè d’això en dependrà com aprendran els nens i nenes a aixecar-se. I com n’és d’important a la vida saber aixecar-se!!!