I ara que arriba el 2015...

Fa una hora que estic asseguda a l’ordinador intentant complir amb un encàrrec i m’és impossible. El meu cervellet està de vacances!

El que si que em permet és escriure els meus propòsits per aquest any que comença. Escric els propòsits com a mestra, com a Laura en tinc algun que potser més endavant compartiré.

Em vull donar més vegades permís. Em vull donar permís per sentir sense sentir-me malament. Per reconèixer que tinc dies millors i dies pitjors i que això sigui un fet que m’ajudi a millorar i no a torturar-me.

Si un dia no tinc massa paciència vull poder dir que no en tinc massa, vull poder demanar ajuda i no sentir-me mala mestra.

Si un dia tinc mal d’esquena vull poder delegar tasques i quedar-me aixoplugada entre els coixins de l’aula amb els infants a prop sense sentir que m’auto-jutjo massa.

Si tinc ganes de plorar vull poder plorar tranquil·la, vull poder explicar que els adults també plorem sense sentir-me una bleda.

Si vull dedicar-me a un sol infant durant dues hores perquè ho sento així, vull donar-me permís per fer-ho i prou. Sense justificar-me a mi mateixa.

Si hem tingut un dia dels que vols oblidar vull poder dir-ho, abraçar-me a les companyes i permetre’m pensar que això no em fa pitjor.

Vull permetre’m provar i intentar, i si no funciona acceptar-ho.

Vull interrompre menys.  Seguir observant els moments de joc, ni intervenir ni dirigir el joc.  Oferir menys materials i més espais perquè triïn amb quin material el poden complementar. 

Vull poder flexibilitzar més les rutines del grup per no trencar ni interrompre el joc.

Vull intervenir menys en els conflictes. Vull deixar de repetir que recollim i  recollir amb prou temps per respectar els tancaments del joc de cadascú.  

I vull poder treballar per aconseguir-ho. Em fa feliç saber que he de millorar i que ho puc fer perquè m’he auto-valorat, perquè he tingut temps de mirar-me i d’escoltar-me.

Al 2016 espero poder fer-ne balanç!

Us desitjo una molt bona entrada d’any!

Ferides de guerra i altres senyals evidents...

Aquesta setmana m’he fet el blau més gran de la meva vida de la manera més ridícula del món… I això ha estat fantàstic (ho dic ara que ja no em fa mal quan bufa el vent) perquè m’ha fet pensar en les ferides de Guerra  I les senyals evidents amb les que caminem mestres i educadores per la vida.

Els blaus són els líders per excel·lència. Si mireu a quina alçada de les nostres cames comencen els blaus podreu endevinar l’edat dels infants que tenim a l’escola. 

Passarà el mateix amb els nostres ditets, si us hi acosteu podreu comptar els talls que ens hem fet amb els fulls i les cartolines.

També detectareu alguna ungla maltallada que s’ha convertit en la nostra aliada per desfer nusos increïbles de nivell superScout i fins i tot  trobarem crostetes que no s’acaben de curar que ens hem fet obrint i tancant les tanques dels parcs a prova de bombes!

De totes maneres no tot és mal físic, sortosament! Gaudim d’altres senyals que ens ajuden a autodetectar-nos entre nosaltres. Us n’explico algunes que tinc adquirides:

- Si em trobeu al metro i fa 10 minuts que intento treure petroli d’entre les meves ungles és perquè avui he jugat amb plastilina a l’escola... no és que no em dutxi ni em renti les mans.

- Si em veieu amb malles negres tacades de diferents colors de pintura amb formes de minimanetes, no és la última moda (tot i que potser ens ho hauríem de començar a plantejar), és que avui hem gaudit fent pintura, jo la primera!

- Si em trobeu banyada en purpurina un dia qualsevol, sense adonar-me que tothom em mira i camino amb la mirada perduda... és que avui hem fet guarniments per l’aula i estic fent repàs mentalment del moment del dia en que podré tallar els guarnits.

- Si em trobeu amb una flor pintada a la galta i el nas de color blau, me n’havia oblidat... fa hores que no em miro al mirall i amb els nens passo desapercebuda.

- Si esteu a punt de creuar en un pas de vianants mentre el semàfor està vermell i una desconeguda us agafa el braç, disculpeu-me. És un tic.

- Si veniu a conviure amb mi un parell de dies i de tant en tant us sorprenc amb un crit musicat d’una cançó que feia més de 20 anys que no sentíeu... em sap greu, ja no ho puc controlar. Amor... ets un sant, sé que en alguns moments és insuportable!

- Si em trobeu entre setmana tornant de la feina amb unes sabates que fan pena... són les guerrilleres, les d’anar al parc, les que em deixo trepitjar, les que em poso i trec sense descordar i en temps rècord! Prometo que ne tinc de més decents a casa i que els caps de setmana les faig servir.

- Si em trobeu en un dia ben assolellat i vaig amb botes d’aigua.. si! En Tomàs Molina m’ha pres el pèl i jo anava preparada per endinsar-me als tolls amb els marrecs de l’escola!

El millor de tot això és que si pel carrer ens creuem amb algú amb qui compartim alguna d’aquestes senyals ens creuem una mirada de complicitat que ens fa recordar que hem de caminar amb dignitat perquè tenim la feina més bonica del món!!!!!  

He caigut a terra!

Totes les persones que estem en contacte amb infants menuts sabem que la quantitat de vegades que cauen durant els tres primers anys de vida, sobretot, és brutal! Si nosaltres els adults aciguessim tantes vegades estariam plens d'esgarrinxades i embolicats amb tiretes per tot el cos. 

El cas és que ells cauen, i molt! Quan comencen a poder posar-se en peus poden estar 10 minuts intentant agafar-se amb seguretat a qualsevol moble baixet, trobar la posició idònea, aconseguir posar-se de peu i caure de cul a l'instant, però ho tornaran a intentar. 

Després d'aquests moments, vindrà un moment on potser ens posarem nerviosos perquè els infants comencen a caminar per tot arreu, sense control, a voler marxar lluny i tornar, a córrer... en aquest moment els petits estaran connectant amb el seu entorn, estaran mesurant l'espai i mentre fan això cauran! 

Cauran i veurem con hi haurà gent que els aixecarà amb un gest espontani del terra com si per un moment la gravetat deixés d'existir! Els analitzarà amb lupa, tornarà a comptar els 10 dits de la mà per assegurar-se que no n'han perdut cap, els obriran la boca i faran recompte de les dents de llet que ja tenen,  estiraran la llengua per veure si les papil·les segueixen al seu lloc i per acabar deixaran al menut mig despullat per fer valració de les pelades de les extremitats.  En el moment en que l'infant ha estat elevat de terra sense explicació potser ja ha començat a plorar, potser per l'ensurt que això suposa. Veurem que hi haurà nens i nenes que ploraran després de la sacsejada per valorar els danys. 

I sovint l'analista farà tot això sense dir ni una paraula amb la gota de suor i les palpitacions accelerades pensant en les desagradables conseqüències de la caiguda. 

Descaricaturitzant aquesta situació, és normal que quan cau un infant, o un adult, o una perona gran, vulguem socórre'l ràpidament, però hem de replantejar-nos com ho fem. La millor manera que he trobat  jo és empatitzant. La propera vegada que vegueu caure un adult o que vosaltres mateixos caigueu intenteu imaginar què hagués passat si hagués estat un infant. Com us haguéssiu sentit si us arriben a agafar de cop i us alcen mig metro de terra, us analitzen sense dir-vos paraula i després us deixen anar "- au va, no ploris que no t'has fet ni una rascada". Segurament plorarieu per la invassió que heu patit en aquell moment, ja potser no us enrecordarieu ni de on us heu donat el cop!

Quan cau algú, el més normal és que ens hi acostem, que li demanem si s'ha fet mal i si necessita ajuda per aixecar-se. Quan estigui dret o assegut podem explicar que anem a mirar si s'ha fet alguna rascada allà on diu que li fa mal i si hi ha rascada li explicarem el que farem. Anirem a buscar aigua i netejarem la ferida, o posarem una gassa al llavi perquè deixi de sortir sang, o posarem una mica de gel en aquest bony que t'ha sortit.  Amb el plor desconsolat de l'ensurt o del mal també hem de poder posar-hi paraules, explicar-los que estem al seu costat, que aviat es trobaran millor i que els podem ajudar. Igual com faríem amb els adults, amb els nostres iguals. 

Obviament, hi haurà vegades que ens trobarem amb una ferida que requereix actuar ràpid, un tall al llavi, un peu torçat... sense oblidar-nos que estem atenent a una persona, a un infant, actuarem amb més rapidesa però amb el mateix respecte. 

I per descomptat aprenem a classificar caigudes, i n'hi ha moltíssimes que són d'aquelles que si fas veure que no les has vist ningú es queixarà, en canvi si veuen que el teu ull esquerre fa el mínim esforç per fer d'espectador de la situació trobarem un mar de llàgrimes del que haurem de sortir amb tot l'amor i la paciència que ens han concedit. 

És important veure com actuem davant les caigudes perquè d’això en dependrà com aprendran els nens i nenes a aixecar-se. I com n’és d’important a la vida saber aixecar-se!!!

Benvolgudes maleïdes errades!

Feia massa dies que no feia cap entrada al blog. No acabava de trobar el tema que em deixés escriure fluidament, com a mi m'agrada.

Però fer de mestra garanteix que sense haver d’esperar gaire ensopegues amb un tema dels que donaria per fer tres entrades o més. He estat tot el cap de setmana donant voltes a una errada que vaig cometre la setmana passada. Una errada que no hagués vist si no hagués estat per l'incondicional "PepitoGrillo" que tenim a l'escola, ella sap qui és. 

Sovint les mestres i educadores ens trobem en situacions on les famílies ens demanen l'opinió sobre la criança dels seus fills. Ens demanen l'opinió sabent que som les persones que acompanyem als seus menuts durant moltes hores, sabent que els coneixem, que ens tenen confiança, que amb nosaltres se senten segurs...

Saber que les famílies confien en nosaltres és un honor, en certa manera vol dir que estem fent bé la nostra feina, però també és una responsabilitat això vol dir que les paraules les hem de mesurar i les hem de pensar molt bé. I això, a voltes és tan complicat...

La nostra opinió ha de tenir una vessant pedagògica important sempre pensant en que els infants amb els qui treballem tenen la seva personalitat, la seva pròpia mirada, la seva vida, les seves costums i rutines, en definitiva, que són persones.

Podem donar la nostra opinió, podem fer recomanacions des del respecte i sense envair la família, podem donar consells si ens els demanen, de vegades sense que o facin si creiem que són necessaris... però en cadascuna de les respostes hem de ser conseqüents, hem de parlar del que és millor per als infants i hem de posar-nos a la seva pell i això, hi ha moments, que se m’escapa...

Se’m va escapar i vaig parlar des del meu punt de vista com a germana gran, ara amb la meva edat, i no vaig adonar-me que havia de rebaixar vint-i-pocs anys per situar-me on em demanava la família que em situés. No vaig adonar-me que la Laura mestra s’ho mirava des de la distància i la Laura germana i filla actuava sense pietat.

Conscient que alguna cosa no havia fet bé, vaig demanar ajuda a les oïdes que tot ho escolten quan ens cal. Després de parlar-ne, d’encetar debat i d’anar involucrant més gent a la tertúlia al llarg de la tarda veig que la meva resposta no va ser l'encertada, que la meva opinió, lícita i respectable, s’allunyava de la lògica com a mestra – i com a mare, que un dia, espero, entendré una mica més.

Vaig marxar capficada. Avui dilluns, malgrat la pluja, gràcies al silenci de casa a la tarda i a l’anàlisi que n’he fet des de la distància veig que vaig cometre un error i que la conseqüència serà un gran aprenentatge. Per sort, estic segura que per solucionar-ho compto amb el millor assessorament possible. Saber rectificar i reconstruir respostes més constructives i amb una base pedagògica i lògica més sòlida no serà fàcil, però ho aconseguiré.

El millor de treballar on treballo és que aquestes maleïdes errades acaben amb les abraçades més sinceres de l’equip perquè tots i totes som conscients de l’esforç emocional que ens xuclen aquestes situacions. I tan de bo, tot acabés igual!

                                     

Dolça adaptació

Per segon any consecutiu estic gaudint de l’adaptació dels infants a la nostra escoleta. Si, si, he dit gaudint! Us explico com el projecte d’adaptació que tenim ens ajuda a gaudir d’aquest període als adults i als infants.

Creiem que aquest és el període més important per als infants i per al grup. Durant aquest temps els infants es coneixeran entre ells i coneixeran als adults que els acompanyaran tot l’any. Crearan vincles entre tots. Els adults aprendrem a consolar a cada infant per separat, ells ens acceptaran aquest consol poc a poc. Aprendrem a observar-los per entendre les diferents necessitats de cadascun d’ells, coneixerem a les famílies y començarem a compartir amb ells la vida del seu tresor més preuat. Ens farem confidents de les aventures dels seus infants. Ens farem còmplices de les rialles i jocs dels menuts, crearem les arrels que ens permetran avançar durant tot el curs. Veurem els límits que cadascú posa i els anirem acceptant, començarem l’acompanyament amb els infants en aquest llarg curs que estarà ple d’emocions i descobertes.

Així doncs tenint clara la importància de l’adaptació, les mestres i educadores ens podem en marxa per garantir el millor resultat possible. Algunes de les claus que ens ajudaran a obtenir uns bons resultats d’aquest període són:

-   No tenir pressa: Els infants, les famílies i les educadores necessitem un temps per conèixer-nos, per acostumar-nos a les noves rutines, les noves persones, els nous companys, els nous espais... Així doncs no podem demanar als infants que superin tots aquests canvis de un dia per l’altre, si nosaltres necessitem temps, ells, possiblement, en necessitaran una mica més.

-      Disponibilitat de la família: és important que les famílies comptin amb aquest moment, el tinguin present i entenguin que requereix la seva atenció i suport. Si teniu l’opció de fer adaptació no la passeu per alt. Penseu que és una inversió de temps per a la resta del curs. Si podeu guardar-vos una setmana de vacances per dedicar-la a aquell període, creieu-me que facilitareu la feina als vostres menuts. Si disposeu de dies indefinits serà fantàstic per tota la família.

-     És fonamental formar bons equips. Formar bon equip amb l’àvia si serà l’encarregada de fer l’adaptació, explicar-li el que suposa, comunicar-vos amb ella, que us expliqui com s’ha sentit, com a vist al vostre minyonet... i l’altre equip clau és el de les mestres i educadores, necessitem treballar plegats per no perdre’ns res del que passi. Necessitem tenir confiança i complicitat per fer la nostra feina de la millor manera possible.

-     Respecte, afecte i empatia, són les paraules màgiques.  Respectar el temps que necessiten, respectar que no vulguin jugar al principi, que plorin i no vulguin que els consolem, que s’enfadin amb nosaltres perquè volen estar amb el pare o la mare... Ser afectuosos i explicar-los que nosaltres els podem ajudar, que els entenem, que sabem que s’ho estan passant malament però que potser els podem fer un petó, o una abraçada, o potser els podem cantar una cançó perquè se sentin més tranquils... Fem el que fem empatitzem, posem-nos al seu lloc, expliquem-los el que estan sentint, verbalitzem-los el que els passa... ens ho agrairan segur.

-     Proposem diferents opcions senzilles per començar a conèixer els seus gustos i les seves preferències. Observem-los y fem-los sentir bé quan tinguem un racó preparat amb contes per la Maria i un amb cotxes per la Joana perquè sabem que els encanta. Quan entrin sentiran que hem pensat en ells i serà un atractiu que potser ens ajuda amb el comiat amb la família.

-    Flexibilitat: Malgrat vulguem instaurar unes rutines que ens ajudaran a endreçar el dia és important que tinguem flexibilitat en els primers dies, que entenguem que si no volen seure a taula a esmorzar poden fer-ho en un altre raconet, si no volen venir a fer el bon dia els podem saludar des de la rotllana mentre segueixen jugant tranquils...poc a poc aniran incorporant-se al grup i tindran interès pels diferents moments en que estem plegats.

-     I per acabar, necessitem moltes dosis d’ALEGRIA!! Alegria per rebre’ls al matí, per acompanyar-los, per jugar amb ells, per observar-los, per consolar-los, per riure amb ells, per ballar, per cantar, per córrer, per abraçar-nos i fer-nos petons!!! Alegria que comença un nou curs! Un curs ple de noves aventures!!!

Des d’aquí us desitjo el millor dels cursos, a les companyes i companys mestres, a les famílies que comencen aquesta aventura de zero, a les que ja saben com va la història i sobretot als menuts de la casa i als que ja no ho són tant! Que gaudiu del curs com només vosaltres sabeu fer-ho!

Que nos quiten lo “bailao”!

Avui escric des de la consciència d’haver passat un estiu amarg. La mort propera sempre és amarga, trista, desconsolada i injusta, però ens queda el record i l’enyor tendre per tirar endavant.

La última entrada del curs al blog havia de ser explosiva, però més explosiva és la vida així que l’entrada la faig ara que en tinc ganes i el sentit que li dono és un altre al que tenia previst fa un mes...

La mort per als adults és un tabú, un tema del que evitem parlar-ne, que no ens agrada, que no acceptem, que no volem acceptar, que ens posa tristos i que maleïm cada cop que ens sacseja.

La majoria dels infants tenen una curiositat natural per aquesta, la trobem natural quan parlem d’un animal que s’ha mort, d’una flor... i quan amb 3 anyets ens pregunten quan ens morirem, però què passa quan aquest fet és real? Els adults no sabem com tractar-ho amb ells i és important que ens en fem una idea.

El dol depèn del concepte de vida i mort que va canviant amb l’edat però també depèn com el viuen les seves persones de referència. Quan tenen menys de 4 anys no són capaços d’entendre que la mort és definitiva, per això serà normal que ens preguntin més sovint quan tornarà la persona que hem perdut. Tot hi així el dolor de la separació és viu en totes les edats i pateixen i troben a faltar com els adults.

És important que no es trastoquin les rutines i els horaris, que vegin que la vida segueix malgrat la gran pèrdua. Que els contestem els dubtes que tinguin, que els donem seguretat i els oferim tranquil·litat és vital.

També és important oferir recursos perquè puguin tancar el cicle de manera activa, fer una carta de comiat, un dibuix, un recull de fotografies per recordar els bons moments...

Tot això només són algunes idees que em semblen importants que quedin reflectides. I tots sabem que la teoria és molt fàcil però la pràctica és una altra història. El més important és que deixem fluir les emocions, no esperem res els uns dels altres. Si hem de plorar plegats, plorem, si necessitem cridar, cridem. Si volem estar sols en alguns moments fem-ho.  Estimem-nos.

Per resumir el curs, diré que hem passat un curs fantàstic, ple de descobriments, d’aventures, de rialles, de roba bruta, de cançons, de pintura, de plors, de innocència, de tendresa, de carícies i de petons, de dibuixos, de reunions, d’intercanvi d’opinions, de passes de gegant, de retrocessos naturals, de germanets, d’incorporacions noves, de discussions, d’esforços, de batalles, d’aigua, de fred i de calor!

Un curs que m’ha ajudat a entendre millor la petita infància, de formar-me des de la pràctica, d’aprendre noves maneres de fer les coses, d’enfrontar-me a les meves pors, d’entendre la responsabilitat des de la naturalesa de la pròpia paraula, de lluitar per allò que crec que és millor, de compartir el meu món amb gent fantàstica.

I com diria el Pau... Que nos quiten lo bailao! 

Sang freda... i altres aventures que espanten!

La meva mare sempre m'havia dit que quan pareixes se’t envan  totes les manies pel que fa l'impacte amb les ferides, la sang, els accidents... Docs m'he avançat. 

Resulta que quan ets mestra aquestes ruqueries també et passen de cop. Zas! com una bufetada! Mai m'hauria imaginat que podria aturar hemorràgies de llavis oberts, que seria capaç d'embolicar una ungla trencada amb tota la cura i la serenitat del món, que podria trucar a les famílies sense que em tremolés la veu mentre aguanto la gassa de la ferida dels seus fills i filles...

I resulta que aquestes cosetes són minúcies al final... són petits ensurts que com a humans i protectors dels més menuts, resolem en un tres i no res perquè ens surt instintiu, perquè en aquell moment nosaltres som els seus protectors, els seus superherois, els seus aliats, els seus referents.. i sembla que el cos és tan intel·ligent que s'espera a que hagis entregat el nen amb el llavi partit a la família perquè et puguin començar a tremolar les cames.

A part d'aquestes minúcies també hi ha ensurts grans, greus però no fatals, que et fan estar desvetllada tota la nit, que no et deixen aclarir el cap, que et fan plorar i patir tant... Aquest curs he tingut algun ensurt important. Ensurts que he resolt de la millor manera possible i amb la major serenitat, però tot hi així ensurts que et fan replantejar tot el que havies fet fins ara i tot el que faràs a partir d'ara. 

Els accidents passen a tot arreu, d'aquí el nom, però com a educadora t'adones que els accidentats són els petits tresors d'una família i això per ells ha de ser tant dur de gestionar.

Quan tens un accident repasses els moments una i una altra vegada, a càmera ràpida, a càmera lenta, posant el focus en cada detall... i tot hi així sempre tens la sensació que alguna cosa se t'escapa... és tan frustrant... Per sort els accidents es van resolent a poc a poc. 

Mentre es resolen, tu com a educadora, passes un temps de "dol" evitant segons quines situacions, estant més tensa en alguns moments, revisant una vegada i una altra allò que proposaràs... un temps obsessionada i un temps en el que et costa parlar del què ha passat i dir sense que se't trenqui la veu que la responsable en aquell moment eres tu. 

Per sort, t'envolta gent fantàstica que et recorden que aquests accidents són passatgers, que en breu seran anècdotes dels primers anys de feina, que la família ho recordarà com un fet puntual, que no te’n fan responsable i que saben que vas actuar correctament. Sense aquesta gent, aquest equip, aquestes companyes, aquestes amigues amb qui pots compartir el què sents i amb qui et pots sentir recolzada, aquests accidents serien molt més difícils de superar.  Sense aquest suport, la feina de mestra en molts moments seria massa dura. 

Els paparazzi de la rambla i aquests que se'ns acosten massa...

Des que vam començar el curs sortim al carrer uns 3 o 4 cops per setmana. Com explicava en una altra entrada al blog, sortim amb un vagó de color groc de fusta preciós, aquest vagó arrossega una cua de corda on alguns infants hi van agafats, sols, en parella i fins i tot de tres en tres. Als qui no els acaba de fer el pes, trien les mans de les educadores.  Així que ja us podeu imaginar la fila que fem, som una atracció ambulant!

Durant aquests viatges, hem fet amics que ens saluden cada vegada que ens veuen, que ens cedeixen el pas, que aturen les màquines que fan soroll perquè puguem seguir cantant... Tenim una amiga que sempre ens diu bon dia quan passem pel davant del supermercat, sempre està asseguda a la porta. Uns bons amics són els qui porten les bombones de butà a les cases, aquests també ens saluden mentre fan el “gling gling” a les bombones.  Tenim una amiga que és peixatera, que quan ens veu ens diu: -Mira que guapos i guapes que esteu sempre! També els senyors que arreglen els carrers ens mouen les tanques perquè el vagó pugui passar sense fer botar gaire als qui van a dins. Uns altres amics molt simpàtics sempre els trobem que van amb un carro ple de ferros, sempre riuen quan ens veuen cantar i ens fan adéu amb la maneta.

Tots aquests amics són adults. Gent gran que ens veu i que ens respecta quan anem pel carrer. També hem fet amics al parc, mares, pares, tiets, àvies, cangurs... i nens i nenes! Sobretot! Amb aquests tenim una relació bastant diferent. Un dia en parlarem.

Avui ens centrarem amb els adults. Però no en aquests dels qui he parlat fins ara.

Sé, des del primer dia que vaig sortir amb els infants al carrer, que fem molta patxoca, molta gràcia, que som molt vistosos quan passegem així pel carrer, però també sabia que hauria d’anar amb mil ulls, amb compte dels menuts i també fent una ullada als adults del voltant.

Durant aquests mesos he hagut de cridar l’atenció, amb molta educació però molt ferma a algunes persones que se’ns han acostat. De vegades han volgut fotografiar als bebès que anaven ajaguts i adormits al vagó, - Disculpi’m, no els hi pot fer fotografies a aquests infants, són menors al meu càrrec i el dret d’imatge el tenen els seus pares i mares...

També hem trobat alguns senyors i senyores que ens han tocat el cap mentre passàvem pel seu costat: - Disculpi’m, estem passejant i els infants no el coneixen de res a vostè...

N’hem trobat que han volgut qüestionar-me a mi, - Disculpi’m, estic treballant, no li puc prestar atenció a vostè ara.

Fins i tot n’hem trobat que han agafat la mà d’algun infant mentre passejàvem, o que li han ofert la mà a algun dels menuts mentre caminàvem rambla avall, - Perdoni’m, no li pot oferir la mà a aquest nen, ni agafar-li. No el coneixem de res a vostè i ara estem passejant. En sóc la seva responsable.

Us podeu imaginar que a aquestes persones no els ha fet gens de gràcia, però a mi m’ha fet reflexionar molt. És que hi hauria cap adult que tolerés que alguns adults desconeguts li acaronessin el cabell mentre passeja? O potser donaríem la mà perquè sí a algun desconegut? A algú de nosaltres ens agradaria que ens fessin fotografies mentre estem adormit plàcidament en un trajecte de tren?

Si més no, nosaltres ho podríem discutir amb la nostra pròpia veu, però els menuts que estan al nostre càrrec, no poden. Sovint fan mala cara, o s’aparten quan ens trobem en aquestes situacions, així doncs puc dir que la majoria de les vegades, a ells tampoc no els agrada. 

Aquestes situacions m’han ajudat a adonar-me el poc respecte que tenim sovint pels infants. Malgrat ens semblin molt bufons, no els podem tractar com si no tinguessin veu i no els podem tractar com a ninos de fira... 

La lluita continua, i malgrat sé que la gent no s’ho pren bé, amb bona cara seguiré clamant pels seus drets i la seva veu. 

Dentetes

Entre els 3 i els 12 mesos comencen a aparèixer les primeres dents en els nadons. De vegades es dona el cas que ja neixen amb una denteta i també passa que a alguns infants no els hi surten les dents fins passat l’any. Fins aquí són dades demostrables que, sovint, com més àmplies més tranquil·litzen a les mares.

Avui em disposo a parlar sobre la controvèrsia d’opinions pel que fa al procés de dentició. Fa mal? És normal que tinguin cagarrines i bavegin més del compte? Perquè els primers no van fer mal i els queixals si?

Tenim dues vessants. I donat que és un tema que en les últimes setmanes l’he viscut a l’escoleta i n’he parlat més d’una vegada amb algunes amigues mares em disposo a escriure de manera objectiva tots dos punts de vista perquè la vida no és blanca ni negra. Acceptem-ho.

Trobem el bàndol dels qui parlen del mal insuportable, troben que quan surten les dents (qualsevol dent) els infants estan més irritables, demanen el xumet i es frustren i encara ploren més, o potser els calma una estona, fan caques molt corrosives, poden estar tot el dia enganxats a la teta perquè això els calma... Bàsicament viuen uns dies intensos a casa... quan llegeixo els testimonis als fòrums o en parlo amb algunes mares, explicar-ho ja les posa en un punt de tensió curiós.

D’aquest bàndol també en formen part aquelles famílies que només s’han adonat del mal que els fan els molars, altrament coneguts com a queixals. Els seus infants tenen els mateixos símptomes que els anteriors, irritabilitat, augment de les baves, caques més líquides...

L’altre bàndol combreguen del tot amb el que diu el Doctor Carlos González, ell explica que als bebès no els fa mal la sortida de les dents perquè quan els surten els últims queixals als 6 anys (aprox.) no es queixen en absolut. I realment opino que són un sector privilegiadíssim!

Ara bé hi ha fets clars, quan parlem amb les mares, de que amb els primers i segons premolars molts infants tenen alguns símptomes que assenyalen que alguna cosa els està passant a la boca: la demanda del xumet, del pit, les baves en abundància, la inflamació de geniva... No els podem obviar.

I malgrat, per norma general, no els hauria de fer mal no ens podem oblidar que de vegades la denteta s’ha de fer un lloc a la boca i ha d’empènyer algunes dents per poder sortir amb tranquil·litat.  De totes maneres aquest dolor hauria de desaparèixer en el moment en que es trenca la geniva, si perdurés massa caldria consultar al metge.

L’altre fet real és el tema de les diarrees quan surten les dents. Quan als bebès els surten les dents acostumen a posar-se de tot a la boca per intentar mossegar i calmar el dolor, de vegades només fan servir les seves pròpies mans, però sigui com sigui aquest fet afavoreix que entrin més gèrmens del normal a la boca i això pot fer variar el ritme dels intestins, sovint la flora es veu alterada i per això poden sortir caques més agressives que els faci irritar la pell del culet. Tot i així potser l’únic que canvia és que són més toves, i segueix sent normal per la quantitat se saliva que estan generant.

El tema de la febre és més controvertit. No acostuma a superar els 38º. Si ho fes caldria consultar al metge abans de medicar-lo perquè hi podria haver un alter focus d’infecció. De fet caldria consultar al metge abans de medicar-lo tot I que només tingui febricula. Però aquest tema donaria pasa a una altra entrada al blog.

I per superar aquests mals tràngols sempre podem intentar dotar als infants amb objectes que puguin mossegar tranquil·lament, a molts els calma prendre pit, a d’altres els aliments més freds i fins hi tot podem provar de fer massatges a les genives. Sigui com sigui és fantastic que les mares pugueu seguir compartint aquests dubtes entre vosaltres I amb els especialistes. 

Ah! I jo si que record que quan em van sortir els queixals del seny, vaig patir una mica… I ja era grandeta!