Situem-nos a segon de batxillerat, o fins i tot quart de l'ESO. Entre hormones i acné els adults del teu voltant ja fa temps que et pregunten què vols fer amb el teu futur. I tots ens creiem amb prou autoritat o amb prou maduresa per fer-te les recomanacions que nosaltres creiem oportunes.
A tu que potser et costa decidir en quin camp et vols dedicar la resta de la teva vida, o tu que potser penses que els adults ens obsessionem massa per la feina...
I davant d'un munt d'ulls d'experiència potser et manquen forces per dir que ens aturem! Que no saps que vols i que necessites temps per pensar i per triar... temps... Aquest maleït factor que amb l'edat s'accelera frenèticament, però que a tu encara no t'ha contaminat i penses que encara en tens molt, de temps.
Potser caldria que de vegades ens aturessis, als qui et donem consells imparablement, consells que no ens agradaven a nosaltres, que ens saturaven...
Potser ens hauríem d'aturar i pensar en aquests adolescents. Ells (i noslatres que ja ho hem fet) que fa dotze anys que estudien assignatures repetitives, als qui ningú els ha preguntat mai què és el que els agrada fer en el seu temps lliure? o què els agradaria aprendre a fer?
Són estudiants que sovint els costa definir-se o que poques vegades s'han plantejat quin és el seu objectiu amb el món que els envolta, no perquè no hagin volgut, sinó perquè ningú els ho ha preguntat i ningú els ha permés temps per pensar-ho...
Han trobat pocs mestres o professors al seu camí que els hagin ajudat a potenciar allò que més els agrada fer o aquelles habilitats que tenen més desenvolupades. I sovint se'ls ha valorat només per la mitjana trimestral.
De vegades ho fem a la família. Preguntem com t'ha anat l'examen enlloc de preguntar com estàs.
Potser som aquests adults els qui hem de començar a pensar perquè no els concedim temps per pensar. És que esperem que facin allò que a nosaltres ens agradaria? Volem que vagin a la Universitat a fer qualsevol carrera per tenir el temps ocupat, o volem que gaudeixin de la feina que faran la resta de la seva vida?
Si la segona opció és la que més ens crida, els haurem de deixar d'inflar el cap i dir-los que quan ells vulguin nosaltres els ajudarem i els aconsellarem, però només quan ells vulguin.
I sobretot donem-los suport, perquè la vida és equivocar-se i caure, i aixecar-se amb l'ajuda dels qui tenim al costat que sabem que ens ajudaran a curar ferides i ens les ensucraran quan calgui.
Un post dedicat als meus dos adolescents preferits i a qui m'ha ajudat a reflexionar! A ells, que estic segura que els espera un futur feliç fent el que ells vulguin fer! I petits, disculpeu si de vegades he caigut en el parany dels consells inútils...
divendres, 28 de juny del 2013
dijous, 13 de juny del 2013
De maig a juny, tot un repte!
Ja tenim el bon temps aquí, i em sembla que no hi ha ningú que no pensi en la platja, la muntanya o la piscina... Doncs si els adults ja comptem enrere, els més menuts ja fa dies que ens deixen clar que estan una mica farts!
Posem-nos a la seva pell, fa 9 mesos que cada dia venen a la mateixa aula, fa 9 mesos que juguen amb les mateixes joguines, 9 mesos que fan les mateixes fitxes, 9 mesos que segueixen el mateix horari, 9 mesos que tenen els mateixos companys i les mateixes mestres... si a tot això li sumem que el bon temps i el sol solet s'apodera de les aules... tenim una barreja explosiva!!!
Aquestes últimes setmanes els equips docents acostumen a anar amb el coet al cul per acabar àlbums, informes i notes, per fer els últims assajos del festival... Així doncs els mestres i les mestres ja arribem amb el rictus tens a primera hora perquè el nostre cervell té més força que la nostra ànima i no para d'enviar-nos alarmes de tasques pendents, que per molt que respirem o comptem fins a deu és molt difícil d'apartar aquestes llumetes vermelles del nostre cap.
Tots aquests factors socieals que ens fan estar a punt de petar afecten de manera molt visible als infants de l'aula. No és cap noticia dir que si els adults estem nerviosos a l'aula é smolt difícil que els infants no ho estiguin, les diferències entre els uns i els altres, també són fora visibles.
Quan els adults ens posem nerviosos, estem més irritables, acostumem a estar a la defensiva, alcem la veu més del compte... però com que ja ens hi hem acostumat ho trobem més normal que no pas les reaccions dels infants.
Quan els infants de 3-4 anys es posen nerviosos, sovint no troben les paraules per verbalitzar-ho, per explicar-nos perquè ho estan i de la mateixa manera ells també estan més irritables i més a la defensiva.
A final de curs és normal que hi hagin "retrocessos" en el comportament, és a dir, que tornin a fer coses que havien deixat de fer quan ja s'havien adaptat a l'escola: mossegades, pessics, estirades de cabell, plors desesperats...
Estimats, és més normal del que ens pensem, només els hem d'entendre una mica, intentar que estiguem tots el més a gust possible, proporcionar més moments de calma i tranquil·litat i aprofitar aquestes tensions per reflexionar sobre el que ens ha passat. No està de més recordar-los que queden poquets dies per acabar i aprofitar aquestes converses de fila de curs per recordar-los els canvis que han fet al llarg del curs.
Potser que ens passi això any rere any ens hauria de fer plantejar algun canvi important en el funcionament del sistema educatiu actual, si més no, potser caldria pensar-hi... no?
Posem-nos a la seva pell, fa 9 mesos que cada dia venen a la mateixa aula, fa 9 mesos que juguen amb les mateixes joguines, 9 mesos que fan les mateixes fitxes, 9 mesos que segueixen el mateix horari, 9 mesos que tenen els mateixos companys i les mateixes mestres... si a tot això li sumem que el bon temps i el sol solet s'apodera de les aules... tenim una barreja explosiva!!!
Aquestes últimes setmanes els equips docents acostumen a anar amb el coet al cul per acabar àlbums, informes i notes, per fer els últims assajos del festival... Així doncs els mestres i les mestres ja arribem amb el rictus tens a primera hora perquè el nostre cervell té més força que la nostra ànima i no para d'enviar-nos alarmes de tasques pendents, que per molt que respirem o comptem fins a deu és molt difícil d'apartar aquestes llumetes vermelles del nostre cap.
Tots aquests factors socieals que ens fan estar a punt de petar afecten de manera molt visible als infants de l'aula. No és cap noticia dir que si els adults estem nerviosos a l'aula é smolt difícil que els infants no ho estiguin, les diferències entre els uns i els altres, també són fora visibles.
Quan els adults ens posem nerviosos, estem més irritables, acostumem a estar a la defensiva, alcem la veu més del compte... però com que ja ens hi hem acostumat ho trobem més normal que no pas les reaccions dels infants.
Quan els infants de 3-4 anys es posen nerviosos, sovint no troben les paraules per verbalitzar-ho, per explicar-nos perquè ho estan i de la mateixa manera ells també estan més irritables i més a la defensiva.
A final de curs és normal que hi hagin "retrocessos" en el comportament, és a dir, que tornin a fer coses que havien deixat de fer quan ja s'havien adaptat a l'escola: mossegades, pessics, estirades de cabell, plors desesperats...
Estimats, és més normal del que ens pensem, només els hem d'entendre una mica, intentar que estiguem tots el més a gust possible, proporcionar més moments de calma i tranquil·litat i aprofitar aquestes tensions per reflexionar sobre el que ens ha passat. No està de més recordar-los que queden poquets dies per acabar i aprofitar aquestes converses de fila de curs per recordar-los els canvis que han fet al llarg del curs.
Potser que ens passi això any rere any ens hauria de fer plantejar algun canvi important en el funcionament del sistema educatiu actual, si més no, potser caldria pensar-hi... no?
dilluns, 3 de juny del 2013
De colònies!!!!
M'apassiona el Lleure educatiu així que quan a l'escola sorgeixen propostes semblats a l'educació no formal em torno boja d'emoció!
El curs passat ja vaig poder gaudir d'unes colònies de dues nits amb infants de P5, enguany he marxat de colònies amb infants de P3, P4 i P5 i he tornat fascinada!
Les colònies amb infants tant petits com els de P3 són tot un món! No m'imaginava la de coses que podria aprendre amb tan sols dos dies de convivència.
He tingut la sort de marxar només amb 6 infants de l'aula de P3 i ha estat tot un honor i un plaer gaudir d'un grup tan petit! Al ser poquets han fet una pinya increible i no hem tingut cap problema per gaudir de les activitats i, a la vegada, complir amb les responsabilitats de cadascú.
Al moment de posar-se el pijama, o al moment de vestir-se i despullar-se, tot ho han fet sols i sense aquella pressa que se't posa al cos quan veus 24 marrecs jugant a estirar-se els pijames i a perseguir-se pel lavabo!
Hem pogut dinar plegats, a la mateixa taula i xerrant placidament sense haver de córrer perquè només tenim una hora! I de tant relaxats que estàvem, hem trigat molt menys que quan anem a contrarellotge!
Poder jugar a la natura ha fet que tots ells tornin amb rascades, cops, blaus i el cap ple de sorra, però tots ells han gaudit de baixar per tobogans de sorra naturals, han pogut reconèixer esparregueres, han collit flors i les han regalat a qui han volgut, han pogut buscar tresors i s'han trobat amb una fauna increíble, han donat de menjar als rucs amb aquella emoció que els enlluerna els ulls i sobretot han estat contents i feliços de gaudir d'un espai privilegiat que no és l'aula!
Els infants que acostumen a no estar-se quiets a l'aula, han estat els més feliços del planeta! no ha calgut cap ordre ni han fet res que no poguéssin fer, només hem gaudit de la natura i de la llibertat que aquesta ens proporciona! Ha estat un autèntic plaer!
El curs passat ja vaig poder gaudir d'unes colònies de dues nits amb infants de P5, enguany he marxat de colònies amb infants de P3, P4 i P5 i he tornat fascinada!
Les colònies amb infants tant petits com els de P3 són tot un món! No m'imaginava la de coses que podria aprendre amb tan sols dos dies de convivència.
He tingut la sort de marxar només amb 6 infants de l'aula de P3 i ha estat tot un honor i un plaer gaudir d'un grup tan petit! Al ser poquets han fet una pinya increible i no hem tingut cap problema per gaudir de les activitats i, a la vegada, complir amb les responsabilitats de cadascú.
Al moment de posar-se el pijama, o al moment de vestir-se i despullar-se, tot ho han fet sols i sense aquella pressa que se't posa al cos quan veus 24 marrecs jugant a estirar-se els pijames i a perseguir-se pel lavabo!
Hem pogut dinar plegats, a la mateixa taula i xerrant placidament sense haver de córrer perquè només tenim una hora! I de tant relaxats que estàvem, hem trigat molt menys que quan anem a contrarellotge!
Poder jugar a la natura ha fet que tots ells tornin amb rascades, cops, blaus i el cap ple de sorra, però tots ells han gaudit de baixar per tobogans de sorra naturals, han pogut reconèixer esparregueres, han collit flors i les han regalat a qui han volgut, han pogut buscar tresors i s'han trobat amb una fauna increíble, han donat de menjar als rucs amb aquella emoció que els enlluerna els ulls i sobretot han estat contents i feliços de gaudir d'un espai privilegiat que no és l'aula!
Els infants que acostumen a no estar-se quiets a l'aula, han estat els més feliços del planeta! no ha calgut cap ordre ni han fet res que no poguéssin fer, només hem gaudit de la natura i de la llibertat que aquesta ens proporciona! Ha estat un autèntic plaer!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)