De perdre la paciència...

Confesso que m'adono que des que sóc mestra faig un exercici de gestió de impulsos i d'emocions que mai m'hauria imaginat. Jo em considero una persona pacient, però reconec que hi ha moments en que he de comptar fins a deu, o fins a quinze, o...

Al principi em frustrava perdre la paciència o veure que havia de fer un crit per tractar d'aturar la festa boja de l'aula, no vull dir que ara no em frustri però m'ho prenc diferent. M'ho prenc diferent perquè no en sé més i perquè estic segura que amb els anys aniré adquirint noves tècniques per tal d'oferir un ambient a l'aula on el límit de la paciència no s'esgoti.

Ara que sóc sincera, també diré que atribueixo part  d'aquesta sensació al sistema convencional d'educació, no vull que sembli que culpo als altres de les meves limitacions, però no és fàcil afrontar algunes situacions a l'aula que es gestionen segons el temps i no segons les necessitats dels infants.

Imaginem que estem al mig d'una activitat que teníem preparada (o no) i que els infants estan molt motivats, molt a gust i que hi ha un ambient a l'aula fabulós on cada menut està cercant respostes... i TAXAN!! Són les 16:15 i toca fer racoooons!!!! Cooorrre perquè en menys de 20 segons tindràs uns 14 infants de la resta d'aules esperant a que tu preparis el material per poder gaudir de l'estona! I mentre et miren, tu encara has de fer els grups i els petits recullen el material un pèl histèrics en veure la cara de boja que t'ha quedat en adonar-te que el temps t'ha caigut a sobre i que no has pogut tancar l'activitat com t'hauria agradat!

O bé, l'hora de marxar a casa... resulta que expliquem un conte per acabar la jornada amb una activitat més relaxada i per activar aquest cervell que tant hem de cuidar, però... es posa a ploure, això vol dir que obren les portes 5 minuts abans! Has de corre amb el conte sense poder entretenir-te gaire amb els detalls i les ganyotes que tenies preparades, a més, haurem de posar-nos les 24 jaquetes i les capelines que alguns porten a la motxilla. Encara no hem repartit les agendes ni hem tret la planta al pati perquè gaudieixi de les gotes de pluja... i mentre tota l'aula es transforma en un caos i ningú seu al seu lloc i tothom crida i s'obren tots els paraigües, sents que comencen a cridar als infants  i mentre els atures perquè els vols cordar fins dalt t'adones que si, que Laura, avui has perdut la paciència...

I bé, ningú es perfecte, però m'agrada saber que poc a poc en sabré una mica mès! Segur!

La neurociència, un gran descobriment!!!

Fa una setmana vaig tenir el plaer de poder formar part d'una taula rodona on parlàvem de la neurociència i la importància d'aquesta en el desenvolupament dels infants.

De la neurociència no en sentim a parlar tan sovint com m'agradaria i és ben estrany per què en la societat que vivim moltes vegades només creiem en allò que veiem i en allò que sentim que diuen que "ha estat demostrat per la ciència". 

Doncs sembla que la neurociència demostra que la retenció de coneixements i la descoberta de nous coneixements  està condicionada per la interacció que tenim amb l'exterior. Això vol dir que tots naixem amb el mateix nombre de neurones i aquestes formen xarxes que després ens faran ser etiquetats com a  "més o menys intel·ligents", aquestes xarxes es formen segons el nostre entorn. 

Tan bon punt sentir això vaig entendre perquè no en sentim a parlar, i és que no els interessa! Els nostres caps d'estat, els nostres controladors mundials que s'amaguen en cimeres  i en grans empreses també ens volen controlar el cervell (pot ser a molts ja ens ho semblava, però sembla que el sentit de la frase és literal!)

Les aules estan preparades (en la majoria dels casos) perquè se'ns atrofii la imaginació, perquè ens quedem quiets al nostre lloc i perquè no ens sortim dels marges dels fulls (segur que tots vosaltres heu comptat quadrets molts anys...).

Al meu parer les aules, i parlo de les aules perquè és el meu espai de treball, han de ser "ambients preparats". Així és com les anomenen a les escoles Montessori, i a banda d'estar més o menys d'acord amb la pedagogia, no em negareu que aquestes dues paraules ja demostren que hi ha hagut uns especialistes al darrere que han pensat en els menuts a l'hora de dissenyar aquestes aules on passem la major part de la nostra vida.

Les aules han d'estar preparades per ajudar als infants a ser crítics, responsables amb si mateixos, amb els altres i amb l'entorn, han d'estar preparades per crear un ambient idoni que ens convidi a pensar, a crear, a imaginar, a cercar respostes...  I quan sentim això i ens sembla impossible d'aconseguir és perquè els nostres cervells hi va haver un dia que van decidir deixar de lluitar a contracorrent.

Som molts els que lluitem cada dia per intentar fer petits canvis en el món en que vivim i tot indica que poc a poc anem trobant aliats. A mi m'ha encantat sentir a parlar de la neurociència i entendre una mica més com funciona el nostre cervell i com creem xarxes de coneixement, us asseguro que indagaré més en el tema i us animo a fer-ho!!

I per acabar, com molts ja s'ensumaven, l'afecte és el major condicionant per la retenció de coneixements!!! Amb això ja ho he dit tot!

La vocació i el respecte

A casa sempre m'han dit que he volgut ser mestra tota la vida, tothom ho tenia tant clar que el meu pas per triar la carrera del meu futur o per triar la facultat es va dur a terme amb una fluidesa i una alegria que agraeixo quan veig adolescents angoixats per no saber a què es dedicaran la resta dels seus dies. 

Sóc una privilegiada doncs, perquè adoro la meva feina i perquè la faig cada dia sense haver-me de convèncer de res, gairebé em sento mestra de naixement. I sovint al nostre mateix sector trobem gent que no ha tingut aquesta sort o que fa de mestre o de professor com una mera etapa de la seva vida, tenint clar que no s'hi dedicarà sempre. Inclús veig gent que no gaudeix de la feina que fa...

Potser vaig errada, però per ser mestre, tant d'infants com de joves, penso que és bàsic estimar la nostra feina i que tinguem molt clar que els alumnes a qui estem acompanyant són el futur de la societat. I qui no l'estimi que es dediqui a una altra cosa, hi ha milions de professions, segur que tothom en té una on es troba ple. Us encoratjo a que no deixeu de cercar-la mai pel vostre benestar i pel dels que us envolten!

Sóc conscient que la societat catalana no passa per un dels millors moments econòmics i que voler experimentar amb els llocs de feina no deu ser de les prioritats dels ciutadans, però a la societat necessita un canvi real! Els mestres que no estiguin contents amb la feina que fan i només pensin en el que cobraran a final de mes no ens ajudaran a canviar el model educatiu actual. Els Educadors socials que no creguin en la reincerció i en la diversitat de la societat, no ajudaran a canviar la mirada de la societat vers els col·lectius desfavorits.  Els metges que no sentin la humanitat dels pacients i les famílies, no podran col·laborar en el bon funcionament de la sanitat pública... 

Jo sento que les persones amb les qui tractem cada dia alguns professionals es mereixen tot el nostre respecte i aquest es demostra respectant i estimant la nostra feina. I dec ser egoísta, però em molesten tots els professionals que es dediquen a fer hores sense pensar en res més veient la iniciativa i les ganes de treballar de moltes persones que estan  l'atur... Segur que ells s'han guanyat la plaça o potser un dia hi van lluitar i tot, però no demostrar passió per una feina on molts estaríem més que encantats de fer-la, em sembla  una manca de respecte...

Diagnòstics precipitats!

A la universitat ens parlaven de les etiquetes i ens feien  recordar aquelles experiències negatives que havíem tingut amb aquestes. Realment no em vaig adonar del problema de les etiquetes fins que no vaig entrar a les escoles com a mestra, sobretot de les etiquetes mèdiques. M'explico. 

Ara quan entres a qualsevol aula ja és segur que hi hagi uns quants infants o joves Súperdiagnosticats amb alguna d'aquestes noves malalties que ens han creat o bé amb alguna necessitat especial que a molts els encanta dir-la pel nom complert, que queda millor. 

Com pot ser que en una aula de 25 alumnes n'hi hagi 3 o 4 de diagnosticats amb TDHA??? O com pot ser que als infants de tres o quatre anyets que veiem que surten del estereotips ja els vulguem diagnosticar una mica d'altes capacitats, una mica de dèficit d'atenció...  El cas és que sembla que ara s'ha posat de moda diagnosticar als infants abans que donar-los una atenció indvidualitzada sense tenir en compte l'etiqueta que porten escrita al front. 

Recordo haver mantingut converses amb companyes de feina on explicàvem la fredor d'omplir els informes de traspàs d'alumnes. Això vol dir que el mestre o la mestra de l'any que ve ja farà els seus prejudicis abans de conèixer a l'infant. I perdoneu però em sembla patètic. 

De fet, imaginem-nos que nosaltres els adults abans de qualsevol entrevista labora, el nostre cap anterior lliurés un informe on hi digués: La Laura, sovint s'aixeca de la cadira, és una mica tafanera i li agrada cantar quan no toca i, per cert! Va a fer pipí massa sovint... 

Penso que els mestres exercim una feina que requereix atenció en tot moment i no només en les alertes que ens puguin mostrar els infants sobre possibles probles a casa o sobre circumstàncies personals (que també), hem d'estar alerta en tot moment i donar-los confiança perquè puguin trobar el seu lloc dins les aules, en la seva vida i ajudar-los a desenvolupar pensaments i opinions que després hauran de saber expressar per al seu propi benestar. I tot això ho hem de fer sense propiciar la medicació tan violenta que últimament ronda a les escoles com rondaven abans els "Tazos"!

Podem fer que a les aules, la vida dels infants i joves, també sigui una mica millor si intentem comprendre'ls a tots com el que són, éssers individuals amb gustos, idees, inquietuds, comportaments i personalitats diferents... no els tractem com diagnòstics (inventats o no) en potencia que a banda de ser denigrant és molt poc humà per part dels qui tractem amb persones cada dia.