He passat la major part del temps al poble. Al meu poble, a Castellserà. Un petit poblet de l'Urgell que mai m'havia sentit tan propi com ara.
Des de casa nostra he pogut respirar cada dia les sortides del sol. Aquell sol de ponent que a quarts de 10 ja et fa notar cremor a la pell. El mateix sol que munta un espectacle al cel cada vespre, abans d'acomiadar el dia. Cada dia que he estat allà, a primera fila, m'he regalat aquests moments, només a mi.
Feia molt temps, massa, que no hi passava més de dues nits, a casa, a la Pallera. Massa anys sense conviure amb la mare, no sabia quant ho necessitava. Vam deixar de viure juntes quan jo era una adolescent i l'etapa no em permetia gaudir-la. Ara hem conviscut compartint projectes, copes de vi i records que hem pogut nombrar amb somriures als llavis.
Mai havia viscut amb les meves germanes petites. Les he anat gaudint i seguint de cap de setmana en cap de setmana, els últims anys de mes en mes. I trobar-les, descobrir-les i conèixer-les aquest estiu ha estat un regal immens. M'he donat permís per plorar els dies que m'he perdut i una vegada les llàgrimes s'han eixugat, les he pogut mirar, tocar, sentir i esprémer al màxim. Aquest estiu m'ha donat imatges que, quan siguin més grans, seran records preciosos que podrem compartir.
He descobert una família que es desviu per tirar endavant. Una Tribu que no deixa ningú enrere, un petit paradís on tothom es cuida. I he pogut trobar el meu lloc, un lloc que potser ja tenia, però que no havia descobert i del que no em vull desenganxar.
Sopars a la fresca amb sobretaules eternes, sopars que mai havia gaudit tant, que han recollit presentacions i gent nova, que han estat testimonis de converses intenses, que han arrencat llàgrimes i somriures escandalosos.
Matins a l'hort que m'han deixat pensar en mi. Que m'han fet descobrir l'olor dels tomàquets que tantes vegades he collit, que m'han deixat comptar quants conills inunden el camp d'alfals mentre rego les síndries. Matins que m'han fet sentir les mans de tant fer forats i foradets amb l'aixolet, amb el pic i la pala. Matins que m'han fet descobrir que sóc capaç de més del que em pensava, que només cal tenir-ne ganes!
Nits emblemàtiques on he descobert un cel immens que no recordava, on he pogut compartir amb mantes i coixins records d'infantesa. Nits que m'han fet més forta i més valenta.
La Festa Major del poble. Recordo alguna festa, algun concert puntual, sempre dins del poliesportiu, sempre acompanyada del meu tiet, el Jordi. Aquest any, ni tiet, ni els amics amb els qui surto, ningú. I en canvi una necessitat inexplicable de ser-hi. I només una nit i tants regals! Poder retrobar-me amb els pocs qui havia compartit hores de joc sent molt petita i poder compartir somriures, moviments de maluc i glops de Festa Major. Retrobar amics del tiet que m'havien acollit en les nits de concerts mentre jo no era conscient que aquelles nits em descobririen la música que encara avui m'acompanya en els moments més importants. I descobrir gent maquíssima que no sabies ni com es deien!
Tots aquests moments descrits, tots els records que he recuperat, tot el temps que he passat sola i acompanyada m'han ajudat a emmirallar-me, a descobrir una mica més d'on vinc i a entendre cap a on vull anar. Dos mesos que m'han retornat un poble, una família i uns amics.
...I en mig de la nit, t'envolta la plaça.
Tot és com ahir, aquí el temps no passa.
En mig de la nit, t'envolta la plaça,
com quan érem petits, com quan érem petits; quedat avui a casa.
Que potser demà no ens podem trobar,
balla aquesta nit el que ballaríem sempre.
Que potser demà no podem ballar,
queda't aquí amb mi com si et quedessis per sempre...
