A l'atac!

Sóc de la opinió que escoltar als altres ens enriqueix i ens ajuda a entendre altres punts de vista, als infants de l'escola els acompanyo en aquest llarg descobriment d'escoltar als demés.
Tot i així, si torno al món dels adults he de reconèixer que ja en tinc prou dels quatre pòtols que no paren de despotricar del sistema d'immersió lingüística i que cada dia intenten que es desmunti un sistema que ha costat dècades construir.

A la meva escola de tota la vida vaig compatir aula amb la majoria de mestres i professors castellanoparlants  i que impartien classes en castellà tot i tenint alguns llibres en català. Com que és una escola concertada es permetien el luxe de fer-nos arribar alguns llibres en castellà i mai vaig sentir ningú queixar-se, tret dels quatre hippies que de tant en tant volíem canviar el sistema. Per sort, molts dels professors i mestres de català sentien passió per la llengua i a més d'un se'ns va encomanar. La conseqüència d'aquest fet és que a molts dels meus companys mai els vaig sentir deixar anar una paraula en català i durant l'adolescència em feia ràbia. Ara, em fa pena...

A l'escola on treballo un 90% dels infants de l'aula són castellanoparlants o inlús tenen altres idiomes materns. Les primeres setmanes em vaig convertir en mestra bilingüe perquè era conscient que la majoria dels petits no havien tingut mai contacte amb el català ja que molts no havien estat en Llars d'Infants i calia que, com a mínim, la llengua els fos coneguda.

Passades les setmanes ja no em va caldre més! Tots m'entenen perfectament, ja no fan cara de pomes agres quan els pregunto alguna cosa, al contrari, alguns ja intenten respondre'm en català sense que els ho demani!!! A l'aula dels petits, l'eina d'immersió lingüística som els mestres i les mestres, i ens ha de suposar una aventura i un repte que els infants aprenguin a expressar-se en català, perquè la majoria d'ells, a casa seva i en la seva vida, ja ho fa en castellà. Hem de saber mostrar-los que el català no només és una llengua, és un tarannà, una cultura, un país i tot allò que vulguem que sigui.

Per tant quan sento que algú no dóna importància al maltractament que està rebent el català per part del Govern Central, o que comenten que  de més verdes en maduren, no puc deixar de sentir pena per la poca estima que demostren a la cultura i a la riquesa del món en general...
Sortosament, hi ha moltíssima gent que treballa rere les cortines perquè aquest model no defalleixi.

Així que com diu sovint en Màrius Serra, català a l'atac!!!

No vull pintar més!!

L'altre dia, amb la Marta, l'especialista del parvulari, observàvem com molts dels infants han fet un retrocés important a l'hora de pintar i dibuixar. Ho vàrem descobrir mentre observàvem els dibuixos del concurs dels Jocs Florals de Sant Jordi.

No ens va sorprendre. Ja fa 7 mesos que no paren de pintar fitxes, repassar línies rectes, corbes, circulars i diagonals... i tot això amb el mateix format el DIN-A4!!
Si, a més fan altres coses i de tant en tant (i ajustant-nos al pressupost) poden gaudir de nous materials i noves tècniques plàstiques... però són la minoria...

Tots els adults quan hem hagut de fer feines o activitats monòtones hem acabat desquiciats, avorrits i frustrats... doncs els menuts més encara! I el pitjor de tot és que els esperen un parell d'anys (com a mínim) iguals o pitjors. Perquè conforme ens fem grans anem sentint barbaritats com:
-Tu saps fer-ho molt millor, aquest dibuix és de nen petit...
I si ens aturéssim a mirar la cara dels infants veuríem que l'únic que els agradaria és estripar el full i cridar-nos QUE NO HO VEUS QUE NO VULL PINTAR ARA!!! QUE ESTIC CANSAT I TINC GANES DE FER UNA ALTRA COSA!!!! (A partir de certa edat també incorporarien alguna paraulota)

Doncs amics i amigues... no em sorprèn quan veig que aquells que la primera setmana de curs em deixaven bocabadada amb els detalls del dibuix o amb la destresa de no passar els límits ara fan qualsevol cosa perque saben que quan acabin podran triar entre llegir contes, fer plastelina o encaixos, dibuixar lliurement o qualsevol altra activitat que els atregui més i que els aporti un aprenentatge molt més significatiu que el sol fet de resseguir puntets...

I he d'admetre que és dur i que comporta un gran exercici mental descobrir activitats fora d'aquestes quatre parets que és l'Escola Ordinària perque jo també he fet fitxes fins a esgotar-me, però cada vegada que descobreixo una nova manera de treballar conceptes, sóc feliç de saber que bé ens ho passarem duent-la a terme! I el que ens queda companys i companyes...

La frustració d'un crit

Diumenge entre uns quants amics i amigues valoràvem positivament i negativament alguns aspectes de les escoles que coneixíem. Sovint passa que quan sortim de l'escola de tota la vida i podem posar-hi distància ens adonem de moltes coses que fins aquell moment havien estat invisibles als nostres ulls.

Doncs bé, entre aquests amics i amigues n'hi ha 3 amb qui comparteixo vocació i professió. Això vol dir que qualsevol conversa en relació amb l'educació esdevé un diàleg apasionant on ens evoquem i on ens sentim lliures de dir allò que ens passa pel cap. En aquest cas discutíem de "com fer les coses"!!

Tinc la sort que sóc jove i que em miro el futur amb una perspectiva d'aprenentatge i de canvi que m'ajuda a seguir endavant amb les meves idees i a suportar la pressió que, encara avui, exerceix l'educació tradicional. Però tot hi així, hi ha dies que em sento frustrada perquè no en sé prou, perquè m'agradaria haver adquirit totes les estratègies per poder dur a terme una pedagogia en la que crec i no saltar-me les bases ni un sol segon... però com a mestra també crec en l'error i com a ésser humà que sóc, m'equivoco!

Doncs els explicava a les meves amigues i companyes que cada vegada que a l'aula faig un crit (se m'escapa un crit) surto amb el cap com un timbal i feta una coca! Estic donant voltes al cap per saber quin ha estat el meu error, en quin moment he sentit que havia de fer un crit i perquè m'ha passat. I sobretot penso en com ho puc solucionar, què és el que no ha funcionat i com puc canviar d'estratègia... en diem autoavaluació d'aquest exercici i tots l'hauríem de practicar més sovint.

Sóc de les qui pensa que perdem credibilitat quan demanem silenci cridant, penso que el crit és violent i espanta i que l'aula és un espai d''intercanvi on cal poder escoltar tot el que passa, però a a la vegada hi ha dies que no sé com fer-ho perquè les taules i cadires de l'aula deixin de ballar la samba a l'hora de la sortida i després d'haver intentat tres tècniques diferents per fer silenci...

Fins ara no se m'havia acudit compartir aquesta petita-gran frustració, però en el moment en que ho dius en veu alta t'adones que una frustració o un problema exterioritzat és molt més fàcil de solucionar o de millorar... I fer-lo conscient ja és tot un què! És maco voler millorar una mica cada dia i pensar com fer-ho...


i compartides les penes semblen més petites!

feu-me petons!!!

A qui no li agrada que li facin petons??

Els infants necessiten afecte en grans quantitats per forjar la seva personalitat, per sentir-se segurs i protegits, per no sentir-se sols i per sobreviure a la pèrdua de innocència que els provoquem els adults. L'afecte té grans poders!! 

Quan tenim un infant petit al davant sovint li fem petons, li fem petarrufes a la panxa o als peus, l'abracem, li demostrem afecte a tort i a dret per la fragilitat que ens suposa veure'ls tan petits i desprotegits. 

Però sembla que a mesura que ens fem grans només demostrem aquest afecte en moments crítics...Quan un infant plora, l'abracem, l'acollim als nostres braços i l'intentem calmar acariciant-lo, però i si no ploren? vol dir que no necessiten afecte? Ben al contrari!

Sembla que ara tots els mestres i docents ens hem conscienciat de la importància de tractar les emocions a l'aula. Ens han explicat la importància de que els infants puguin verbalitzar allò que els passa i hem pogut corroborar els efectes positius d'aquesta pràctica. 

Tot i així, no podem donar per tractat el tema afectiu a l'aula si després no tenim temps de fer un petó a cada infant per despedir-nos d'ells, o no els podem fer carícies per demostrar-los que els escoltem, o simplement no els saludem un per un quan entren a l'aula...

A l'aula ens hi passem un munt d'hores! Sóm els mateixos tot l'any i ens passen coses molt emocionants! A l'aula plorem, riem, ens enfadem, mengem, ens adormim, ens barallem... passen tantes coses o més que a casa!! I ens podem imaginar entrar a casa nostra i no fer un petó a la parella o als nostres pares?? 

A l'aula són 24 infants de 3 i 4 anys. Cadascun d'ells amb unes necessitats ben diferents, però us ben asseguro que tots i cadascún d'ells necessiten la seva dosi de petons i jo ho aprofito!!! M'agrada veure com es fan petons entre ells per despedir-se i com em venen a buscar per despedir-se de mi!

Personalment, em fa pena entrar a qualsevol aula de primària i veure que aquest afecte es va esfumant al llarg dels dies....