Marxem de vacances!!!

Ahir ens vàrem despedir de manera molt natural, sense donar gaire importància al fet que estaríem uns quants dies sense veure'ns i celebrant amb molta alegria que podríem gaudir molts dies de les famílies!

Per als infants ahir va ser un dia força normal però amb una connotació especial pel fet de saber que marxen de vacances. Uns minuts abans de marxar, ens vam reunir tots a la rotllana, vam explicar un conte per calmar l'excitació de la tarda i després els qui van voler van explicar els plans que tenien per aquestes vacances curtetes:

-Anirem a la neu!!!

-Anirem a Port Aventura!!

- Estaré a casa amb la mama i el papa!!

-Ens quedarem cuidant a l'Aaron!!(Germanet petit)

-Anirem al tren!!

...

Per als més menuts, el temps no té mesura, i no té mesura perquè no té una rutina marcada. Així doncs les vacances es converteixen en un buit temporal on no saben ben bé què hi passarà ni amb qui el passaran... Amb una mica de sort tenen clar alguna acció o algun fer rellevant que els fa estar al cas.

Els dies com ahir també es converteixen en un neguit per a moltes famílies. Algunes no tenen clar què faran tans dies  a casa... només esperen que el temps els acompanyi per poder passejar i anar amunt i avall a gaudir de la primavera, altres viuen aquests dies amb nervis perquè marxen de viatge i han d'omplir el doble de maletes amb jocs i joguines "antiavorriment", altres simplement tenen ganes de gaudir de la companyia dels petits i alguns ja compten els dies que falten per tornar a la rutina de l'escola...

Si això ho acompanyem dels àlbums del 2n trimestre, la manualitat de la primavera o la pasqua i l'informe de notes... ja tenim el divendres perfecte!

Per començar, les famílies tenen ganes de veure com va el seu fill a l'escola, és a dir, els fulls d'informe. Aquests fulls on hi posa clarament si el seu fill o filla està content a l'escola, si ha entès les seqüenciacions de temps (ho treballem amb un parell de fitxes d'editorial... no importa si sap que després de dinar anem al pati perquè l'important està a les fitxes....), si sap els símbols treballats (els de l'editorial... perquè tampoc comptem amb el fet de relacionar la tortuga taronja amb una taula concreta... massa fàcil) , si reconeix la lletra "i" i la lletra "u"(les altres no ens importen un rave perquè estem al segon trimestre de P3...). I si algun d'aquests ítems està marcat amb una EP (En Procés) o amb un NA(No assolit) agafem-nos fort... farem patir a la família, concertarem entrevistes la primera setmana del 3r trimestre i amb una mica de sort alguns infants es passaran 10 díes assajant números i lletres a casa seva per anivellar-se amb els altres i que les mestres s'adonin de tooot el que ha treballat durant les vacances!

Després de la lectura acurada de l'informe els espera una tarda tranquil·la per gaudir de cada "feina" de l'àlbum...(ens encanta parlar de "feines" així encara els fem créixer una miqueta més ràpid...). La majoria de fitxes molt semblants les unes a les altres.. però si més no, als petits els fa molta il·lusió poder gauidir amb el pare, la mare, els avis o els tiets. d'allò que ha fet a l'aula. 

Des d'aquí m'agradaria enviar un missatge de tranquil·litat als pares i a les mares... Els informes no ho son tot! De fet, són el menys important... Fixeu-vos en com us ensenya els dibuixos que ha fet a l'aula, com us parla de com ha pintat l'ou de pasqua, fixeu-vos amb l'alegria que li suposa entrar i sortir de l'escola... Recordeu-vos de com va entrar el primer dia a l'aula de les tortugues i com entra ara, escolteu com ha afegit un munt de paraules al seu vocabulari i compteu amb els dits de les mans la quantitat d'amics que té a l'escola!!!  De informes en tindreu cada trimestre... però aquestes vacances no es tornaran a repetir! 

Gauidu-les!

Em faig pipí!

Sabeu què? A l'escola també tenim estipulat en quins moments hem de fer pipí i quin és el protocol que hem de seguir... M'explico:

A les aules d'Educació infantil hi acostuma a haver un bany ben comunicat amb aquestes per poder ajudar als infants si ho necessiten o per poder accedir-hi amb facilitat. Inclús, en el meu cas, tinc un bany a la mateixa aula!!

Avui no entraré en la poca accessibilitat que tenen molts d'aquests banys i la poca autonomia que fomenta que un infant no pugui pujar a la taça del vàter o no pugui obrir l'aigua de l'aixeta sol... És un altre tema.

El fet de tenir un vàter i una pica a la meva aula dóna prou autonomia als infants per que puguin anar-hi sols i jo els vegi des de l'altra punta de l'aula. Tot hi així em sorprèn que amb els infants més petits, que estan tancant el procés de control d'esfínters, també es pretengui que adquireixin hàbits com: Si estem explicant una fitxa no podem anar a fer pipí, si estem esmorzant no podem fer pipí, si estem a l'aula de psicomotricitat no podem fer pipí, si estem al menjador no podem fer pipí...

Amb totes aquestes indicacions l'únic que aconseguim és que si als infants se'ls escapa el pipí, segurament la culpa serà nostra... i a més, encara ho rematarem dient alguna barbaritat com: Els nens grans ja no es fan pipí, ara t'esperes a que et canvii....
Sabem que en la majoria dels casos un nen o una nena no es fan pipí intencionadament, així que no cal que li recordem que ho ha de fer al vàter perquè ja ho sap... a casa li han repetit 25.000 vegades i a l'escola unes altres mil vegades més...
De fet a casa ja reben prou imputs negatius pel que fa aquest tema... els petits ho expliquen tot! I a la majoria dels pares no els agrada que l'infant s'hagi fet pipí o caca a l'aula o a casa...

Però acceptem-ho! Són coses que passen!! Són nens que estan aprenent a controlar el seu cos, i aquest control no s'adquireix amb un més o amb una setmana... aquest control és diferent a tots els altres, i si ho tractem amb normalitat, amb naturalitat i sense pressions ni càstigs el procés serà molt més agradable!

I ara si! Feu la prova! imagineu que a la feina, que al vostre lloc de treball, haguéssiu de demanar permís per anar a fer pipí, o que no poguéssiu anar-hi quan en tinguéssiu ganes... Imagineu que el vàter fos dues vegades més gran i que el cul us caigués avall... i a més, imagineu que un dia se us escapa el pipí... la vergonya que us faria és totalment proporcional a la vergonya que li fa a qualsevol nen... perquè la societat ens ensenya que això  no es fa, que és lleig i que és de nens petits (com si els nens de 3 anys no ho fossin de petits). I per acabar, imagineu que se us escapa el pipí i que heu d'estar una estona molls perquè la persona que us ha d'ajudar us vol alliçonar i no us canviarà fins que ella vulgui... oi que com a adults no ho permetríem?

Hi havia una vegada....

Els contes i les històries són un recurs fantàstic per a mestres i famílies, un recurs fantàstic però poc aprofitat moltes vegades....

Sovint ens limitem a explicar un conte que ja sabem, o només expliquem aquells contes que tenim a l'aula físicament, o fins i tot expliquem contes sense esperar la participació dels menuts.

A l'aula tenim un parell moments establerts per a explicar contes, a part dels que ens sorgeixen d'imprevist. Expliquem el conte sense el suport del llibre, com a molt amb una titella o algun joc de mans perquè els infants centrin tota la seva atenció en la veu del conte, en les mans que expliquen el conte o en les intervencions que fan els companys sobre el conte.  Tampoc utilitzem suport perquè, jo, necessito gaudir del moment igual com ells.

No acostumo a anunciar l'hora del conte, m'agrada que els agafi per sorpresa i que de cop es faci un silenci etern entre les tauletes de les tortugues quan senten... hi havia una vegada...

Adoro explicar el conte i fixar la mirada durant uns instants a cada infant per veure l'expressió dels seus ulls, o com obren la boca quan fas un salt de veu, com arroncen les selles quan alguna cosa no va bé al conte o com somriuen quan els fas ganyotes i canvies la veu.... Són moments que resumeixo com a màgics.
Mentre avança el conte alguns dels infants s'animen a fer hipòtesis sobre el què passarà, altres que ja coneixen el conte ens expliquen la seva versió dels fets i alguns agafen la postura més còmoda per seguir gaudint de la màgia.

Són aquests els moments que com a mestres hem de saber aprofitar. Sovint aquells infants més tímids fan alguna aportació al conte que hem de poder valorar, o potser podem explicar un conte  que escenifiqui alguna situació difícil que hem viscut a l'aula, o podem començar un conte i deixar que els infants el vagin allargant amb les seves aoprtacions, o deixar triar quin conte vol senir l'infant que aquell dia fa anys, explicar les emocions mitjançant fets reals de l'aula.... Tenim tantes possibilitats!!!!

I perquè no admetre que, si no arribo a ser mestra, hagués enyorat tant els contes i la fantasia....

Maleïdes comparacions!!

Sabem que la Comparació és el primer procés bàsic per a qualsevol aprenetatge, és a dir, que interioritzem els conceptes a partir de comparar-los amb altres.. això és gran perquè al costat n'hi ha un que és més petit, això és llarg perquè al costat n'hi ha un que és més curt... És una manera natural que tenim per entendre el conceptes que ens anem trobant al llarg de la vida...

Quan creixem, però, aquest procés tan senzill i que ens ajuda tant a poder seguir observant el nostre entorn i poder seguir aprenent, es transforma en un malson per als nostres alumnes o per als vostres fills. M'explico... qui no ha sentit mai: - És que el fill de la meva amiga ja parla pels descosits i el meu no diu ni una paraula... O bé: És que aquest nen es mou molt i el de ma germana és tan quietet...

Tendim a pensar que ens han fet a mida, que tots hem de saber parlar un mínim de 300 paraules amb 3 anys, que als 6 mesos ja no hem de prendre pit i que amb 4 anys hem de saber escriure les vocals i els números 1, 2 i 3!!!!
I si tot això no passa al temps que ens han establert, ens comencem a posar histèrics, comencem a comparar, comencem a  pensar que potser aquell nen té alguna dificultat, o pot ser és un exemple de TDAH.... Els estem tornant bojos!

Perquè practiquem amb els infants tot allò que no ens agrada que practiquin amb nosaltres, els adults???
A mi, no m'agrada que em comparin. Jo tinc unes habilitats, unes facultats, també tinc defectes que intento millorar... tinc uns gustos específics, no m'agraden els estofats i sempre m'ha costat saltar el plínton...
I quan el professor d'educació física em posava un 4 no volia dir res més que tots aquells que em superaven en nombre eren molt millors que jo... i no! ni m'agradava quan tenia 12 anys, ni m'agrada ara!

Comencem a entendre, que som únics, que no n'hi ha cap altre igual que nosaltres, que cada infant és diferent  i que cadascú necessita un ritme d'aprenentatge singular... i si ens costa entendre-ho posem-nos a la seva pell... Segur que ens recordem d'alguna mala experiència...

La importància del silenci...

A l'aula estem acostumant-nos a escoltar el silenci,  és agradable durant 2 o 3 minuts mentre ens preparem per l'estona de relaxació, veure com els petits van arribant, es van traient les jaquetes i es van col·locant a les seves cadires  recolzant el cap a la taula i esperant que els comenci a cantar la cançó de bressol que senten cada tarda mentre els acaricio l'esquena i el cap...

Amb el temps hem descobert com n'és d'important aquesta estona, com ajuda a que els infants i jo mateixa, comencem la tarda amb calma, amb tranquil·litat i amb moltes ganes de fer un munt de coses!!!!

Com nosaltres els adults, els més menuts també necessiten aturar-se un moment, una estona. Parar i relaxar-se. Desaccelerar el temps per uns minuts és fantàstic i ens dóna salut! I  a la vegada també necessiten que els dediquem una estona individualment i no hi ha millor manera que acariciant-los l'esquena i trobant-los alguna pessigolla que els converteixi en únics!

El naixement

Aquesta setmana a l'aula hem pogut gaudir de a visita de la família d'una nena que acaba de tenir un germanet!

Abans de l'esdeveniment no t'imagines quina serà la imprevisible reacció de l'infant de 3 anys davant d'aquest esdeveniment!
Així que com a mestra, amb més distàcia que la família, t'ho mires amb aquella curiositat i a la vegada amb aquelles ganes que arribi el gran moment perquè saps que et plouran oportunitats a l'aula per parlar-ne i per tractar una quantitat de temes infinits que no tens ni idea de com endreçar al teu pensament!!!

Sabem que els infants amb 3 anys ja necessiten que els responguem les seves preguntes de manera que ells puguin entendre i amb la veritat per davant, necessiten que els escoltem i que parlem amb ells perquè cada vegada aprenguin a posar més noms a aquells sentiments que els són poc coneguts.

A l'aula hem estat una setmana parlant de com anaven els primers dies amb el nadó a casa! Com a germana gran, ens ha explicat, de manera clara, un munt de coses que les Tortugues han trobat molt interessats i que ens han permès poder xerrar força estona.  Ens hem adonat que ara no pot jugar amb el bebè i ens ha costat una mica entendre què podia fer amb ell... Però en el moment en que ens ha pogut explicar que quan plora és ella qui li posa el xumet hem vist clarament que el procés d'assimilar el nou membre de la família va molt i molt bé!

Hauríeu d'haver vist la cara amb que ho va dir!! És aquesta petita responsabilitat la que li cal per sentir-se part del projecte de família que tenen a les mans! Quan parla del seu petit (perquè és seu!!) ho fa amb delicadesa, realment com ho fa una germana gran!

A ella no li ha fet falta descobrir la paraula GELOSIA. Tot i que sabem que és totalment natural sentir-se gelós d'aquells que de vegades ens prenen el protagonisme, també penso que no sentir-los al principi és una molt bona senyal de com s'ha enfocat el procés a casa.
De totes maneres, si veiem que la Gelosia ens comença a venir a veure, intentarem donar-li forma i desengoixar als menuts explicant-los que als adults, de vegades, també ens passa... Sense amagar-ho, sense tractar-ho com una cosa dolenta perquè no deixa de ser un sentiment comú entre les persones que, com els altres sentiments, hem d'aprendre a gestionar de la millor manera possible.