diumenge, 4 de novembre del 2018

Torno a la feina

Resulta que començo a treballar. Després de 16 mesos. 14 amb la Sol. Sé que sóc afortunada perquè he gaudit com he volgut d'aquesta maternitat en exclusiva, però ha estat una fortuna que vam pensar i dissenyar abans que arribés ella. Perquè era el que volíem i el que hem lluitat per mantenir aquests mesos.
Sé que hi ha famílies que han d'incorporar-se abans, que han de deixar a la canalla a la Bressol, o als padrins abans que nosaltres... però cap d'aquestes paraules em consola el més mínim malgrat em sap greu pels qui ho han passat, ha de der duríssim. Però és el meu final de maternitat exclusiva, el meu principi de conciliació en un país que no entén el concepte.


L'únic que em consola i m'alleuja el neguit és saber que la Sol estarà amb el seu pare quan jo no hi sigui. Perquè així ha anat, perquè així ens ho hem muntat i organitzat.
De vegades sento que no em puc queixar perquè he gaudit aquest temps de la criança de la Sol, però em queixo precisament perquè ho sento com un privilegi quan hauria de ser un dret de l'infant passar, com a mínim, el seu primer any de vida a casa seva amb un dels progenitors. Llavors m'encenc i desitjaria marxar a viure com Captain Fantastic...

És la vida. Però ara sento que puc afrontar aquestes hores que estaré fora molt millor que fa uns mesos.
Quan la Sol va fer 3 mesos i 20 dies m'hauria d'haver incorporat. En aquell moment era tan recent la meva maternitat que tenia por que pogués arribar a estimar més a la persona que la cuidés que a mi, la seva mare. Tenia por de la mort, de la meva mort! Sentia que totes les hores les havia de passar amb ella. Aquestes pors irracionals que ningú ens va explicar i que et fan sentir com una mare sonada, ara ja no m'envaeixen. I això sí que em fa sentir bé.

Demà ploraré tot el trajecte fins a l'escola, segurament. Però la tornada serà tan feliç...






Laura

dijous, 21 de juny del 2018

Germans de llet

Al meu padrí el va alimentar una dida els primers mesos de vida, i això sempre m’havia cridat l’atenció. Quan vaig saber que les dides del moment eren les donants de llet de seguida vaig informar-me’n. Vaig llegir l’Alba Padró i em vaig enamorar de les fotografies i les explicacions del Banc de llet. 
Quan va passar això, encara quedava més d’un any perque em quedés embarassada. 

Finalment després d'un, un embaràs fantàstic, un part preciós i respectat i una implantació de la lactáncia molt satisfactòria gràcies a les llevadores estupendes que vaig tenir.

Va arribar el moment i vaig anar a l’hospital a fer la sol·licitud per ser donant de llet. Ens van tractar súper bé, ens van explicar com funcionava i totes les facilitats que tindria per poder donar la llet. 
Els primers mesos em treia un potet diari de llet, la Sol a la nit gairebé no mamava i al matí podia buidar tota la llet que tenia. 
A partir dels 5 mesos la producció ja va començar a baixar. No tenia pujades de llet i suposo que el meu cos sabia la diferència entre la succió de la Sol i la del tirallets... tot i així vaig anar omplint potets fins ara. Fins als gairebé 10 mesos de la Sol. 




En aquests mesos vam poder conéixer la Victòria Peñafiel el dia de la festa del banc de llet. La vaig poder felicitar pel projecte dits petits i l’afecte que em va transmetre quan ens explicava la seva experiència com a fotògrafa encara em va emocionar més. 
També he conegut històries properes de nadons que  estan lluitant des de les unitats de prematurs... sento tanta admiració per aquests petits herois i les seves famílies.

La donació de llet encara és massa escassa, hauríem de sortir de la consulta de la llevadora amb el llibret de l’embaràs i informació sobre el banc de llet, però estic segura que cada vegada hi haurà més dones donants i que cada vegada més nadons podran beneficiar-se d’aquest or blanc.

De moment nosaltres ens hem acomiadat del banc i dels gegmans i germanes de llet un temps, però espero poder-hi tornar a col·laborar aviat! Ha estat un plaer i una experiència fantàstica! El Banc de llet està ple de gent meravellosa! 


dissabte, 19 de maig del 2018

El naixement de la Sol


És la setmana mundial pel part respectat, i després de gairebé 9 mesos em venia molt de gust compartir el meu part.
No se m’acut millor entrada per recuperar el blog!

Dijous calorós a Tàrrega. Al matí ja no vaig sortir, esperava que arribés el moment en que el Chano parava de treballar al despatx per anar a fer un tomb sense presses, ni calor. Mentre esperava, acabava el llibre parir sin miedo.  A quarts de set, mentre estava estirada al sofà vaig notar les contraccions que havia tingut els últims dies però acompanyades d’un mal als ovaris molt suau.  Feia dies que el meu cos es preparava, ho sabíem tots i dos dies abans havien vingut a casa les tres llevadores a fer l’últim repàs i a sentir com estaven els ànims a casa.

Quan el Chano va acabar la feina li vaig dir que les meves contraccions eren diferents. Vam anar a comprar una mica mentre les contraccions seguien suaus però cada vegada més localitzades sota la panxa.  Encara vam voler anar a fer un tomb per Sant Eloi però ara ja si que quan tenia contraccions el meu caminar era lent i fins i tot havia de parar una mica. Just a dalt de Sant Eloi rebíem el cartell que havíem demanat al Jordi per posar a la porta el dia del part. El Jordi l’encertava sense saber-ho.

Vam tornar a casa i em vaig posar a la dutxa pensant que potser , com la setmana anterior, em pararien les contraccions. Aquesta vegada van seguir i mentre seguien, sota la dutxa escoltava les cançons que acabàvem de preparar, cançons cantades per dones, poderoses. Recordo sentir el Believe, de la Cher.

Sopar i últims capítols de la sèrie que ens tenia enganxats les últimes setmanes.

Avisem a les llevadores de que estem així, però que marxem a dormir. Avisem a la Núria, que potser és avui. Parlem que avui ja no naixerà però que potser demà o dema passat.  Recordo que ens miràvem com si sabéssim que estava a punt de passar però no ens atrevíem a dir-ho. Tímids com quan vam començar a festejar.

Ens estirem però em fan mal les lumbars si m’estiro així que m’aixeco i deixo dormint al Chano una estoneta, necessitarem energia. Em ve de gust estar sola i ho aprofito.
Escric a la llibreta de l’embaràs mentre faig voltar els malucs damunt la pilota.  Escric i encenc espelmes, miro el Mac que dorm escarxofat al sofà i miro el menjador, que ja mai més serà només dels 2. Acabo d’escriure sabent que serà l’última vegada i vaig al lavabo, davant del mirall, i em poso crema a la panxa per última vegada. Ens espera un viatge molt emocionant les properes hores.

Desperto al Chano, ja no vull estar més sola. Ha pogut dormir una hora i poc. Estem contents, ens mirem i riem entre watsap i watsap amb les llevadores. Passo les contraccions asseguda al sofà movent la pilota amb els peus, però aviat necessito aixecar-me i posar-me dreta. No sé cada quant tinc les contraccions però ens permeten muntar l’escenari del que serà la nostra obra més important fins al moment.
El Mac corre amunt i avall trepitjant els plàstics de la piscina que inflem, es tira damunt dels llençols del sofà que ara sonen a plàstic i ens fa fer i desfer mil vegades. Vaig parant i ens pixem de riure. Ens mirem i ens acariciem sense saber que el que vindrà ens farà tan forts i tan fràgils a la vegada.
Cap dels dos ho diem, però tremolem de nervis i de por, aquesta por al desconegut.

Pengem les banderoles amb els missatges que ens han escrit. Encenem més espelmes i pengem a la porta de l’entrada el cartell del Jordi perquè els veïns no s’espantin.
Ja estem a punt i sembla que el meu cos nota que ens podem deixar anar una mica. Estirada al sofà sentim que arriba la Sílvia. Porta una maleta gran i m’abraça molt dolça, no ha dormit i fa cara de cansada, asseguda a la butaca tanca els ulls mentre el Chano i jo. Abraçats, passem contraccions al sofà. Sentim els batecs del cor i somriem de saber que aviat ens coneixerem.

No puc parar de tocar-me la panxa.  Ara ja passo les contraccions dreta, agafada al lateral del marc de la porta. No sé en quin moment han canviat ni quanta estona fa que estic així.


El temps em fa un salt i de cop s’ha fet de dia i sento que sona l’intèrfon. És la Montse. Quina alegria. La sento tan propera, s’acaba l’abraçada per una contracció i veig que busca i mira un racó on col·locar-se. Amb la propera contracció torna a sonar l’intèrfon i just quan sento que acaba la contracció apareix la Núria. Un altre àngel! La seva abraçada em fa plorar per primera vegada, riem i ens abracem i em torna una contracció i sort de la barra que tenim penjada al marc de la porta, ara és la meva aliada.



Torno al sofà un moment i després de que la Montse senti els batecs noto que em regalimen les cames. He trencat aigües!! Recordo que la Montse de seguida va dir que eren netes. Quina alegria! Ara ja sento que això no s’atura! M’aixeco i mentre passo una contracció tinc ganes de vomitar i ho faig. Per un moment m’espanto, fins que altra vegada sento a la Montse que diu, alegrement, que tot això són senyals que el part va endavant. Quina pau. Passo contraccions i contraccions penjada a la barra, agafada i estirant al Chano per tot arreu que aguanta el meu pes i el que li posin. No el deixo marxar, gens. Tinc tanta sort que hi sigui, que hi sigui actiu i present.

I en un moment m’assabento que estan omplint la piscina. Em sembla que m’anirà bé i l’espera se’m fa eterna, semblava una piscineta petita però fa estona que l’omplen. Plena. Som-hi.
Recordo despullar-me sencera i ficar-me a l’aigua  entregada a la  piscina. Com si amb l’aigua hagués d’anar ràpid. En entrar vaig veure la Rosa i em va venir a fer un petó. Altra vegada vaig notar tanta tendresa. Les mans de les tres llevadores que vam tenir van ser de les mans més tendres i càlides que mai he notat al meu cos.

A la piscina recordo estar-hi molta estona, recordo fred i haver de canviar de postura per sentir els batecs. Aquí no em sentia alleugerida i quan feia una estona que hi era vaig sentir que em deien que no hi havia gaire evolució. Vaig aixecar-me i vaig demanar què podia fer per seguir endavant, per ajudar al meu cos, al meu úter, a la meva criatura a poder sortir.
Vam tornar a la barra que tan bé m’anava i en un moment em van dir que si em tocava notaria el cap. No vaig poder. No encara. Era com si no estés preparada.


Contracció i contracció. Recordo com si no passés el temps. En un moment la Rosa em va dir si volia saber quina hora era i no ho vaig voler saber, com tampoc volia saber de quant estava dilatada. Res de xifres, només pulsió de cos i respiracions.  Veig a la Sílvia que em va venir a dir que intentés recordar i imitar el meu so de les primeres contraccions,  amb la boca oberta.  Havia oblidat quant important era!

Vam anar al sofà. Les meves cames estaven exhaustes. Les sentia cremar... al sofà vam agafar una barra de cortina i amb el Chano darrera meu vaig començar a conduir les contraccions, a visualitzar el canal de part obrint-se. El Chano empenyia i jo tirava enrere, així una bona estona fins que em vaig tocar i ja vaig notar el seu cap! Van dir que coronava i van venir totes quatre davant meu! Quina imatge tan fantàstica em van regalar! En les seves cares ja hi veia llum!!



La Montse em deia que venia un bebito amb cabellera morena.  Vaig tornar a  provar algunes postures i finalment el tamboret de parts que la Rosa havia dut va ser la meva salvació!

Recordo sentir que em cremava, que em trencava, que em partia!! El Chano al meu darrere deixant que em pengés d’ell completament, deixant el meu pes mort als seus braços i el meu cos immòbil. Només sentia com el meu úter empenyia i jo no podia aturar-lo! No volia aturar-lo! Els meus crits eres salvatges, sortien de dins meu però no m’hi vaig reconèixer. Eren animals.  Jo era un animal. I en un moment sabia que el cap era fora, i en altre moment el cos va lliscar entre les meves cames i les meves mans van anar a buscar-lo!

Un  bebè havia sortit de mi, el meu bebè! Mentre assajava un plor tranquil i gens desesperat vam trobar-nos els ulls i vaig saber que ja ens estimàvem d’abans i que érem feliços d’haver-nos trobat. De l’emoció, quan vaig poder parlar vaig demanar el sexe, vam descobrir una Sol. Una nena.

Al moment, entre llàgrimes i mentre elles també s’abraçaven, vam agrair a totes quatre que ens haguessin acompanyat, i jo, em vaig tornar a enamorar del meu company de vida.  








divendres, 30 de setembre del 2016

L'estiu que em vaig trobar les arrels



No he sabut la importància de les arrels d'un mateix fins aquest estiu. Feia 10 anys que no gaudia de dos mesos de vacances. Haver entrat en la roda de l'escola pública m'ho ha permès, i aquest mes que fa que espero que alguna escola m'ofereixi una plaça per poder seguir treballant, m'ha permès pensar en el meu estiu i poder posar paraules al que he viscut.

He passat la major part del temps al poble. Al meu poble, a Castellserà. Un petit poblet de l'Urgell que mai m'havia sentit tan propi com ara.
Des de casa nostra he pogut respirar cada dia les sortides del sol. Aquell sol de ponent que a quarts de 10 ja et fa notar cremor a la pell. El mateix sol que munta un espectacle al cel cada vespre, abans d'acomiadar el dia. Cada dia que he estat allà, a primera fila, m'he regalat aquests moments, només a mi.

Feia molt temps, massa, que no hi passava més de dues nits, a casa, a la Pallera. Massa anys sense conviure amb la mare, no sabia quant ho necessitava. Vam deixar de viure juntes quan jo era una adolescent i l'etapa no em permetia gaudir-la. Ara hem conviscut compartint projectes, copes de vi i records que hem pogut nombrar amb somriures als llavis.

Mai havia viscut amb les meves germanes petites. Les he anat gaudint i seguint de cap de setmana en cap de setmana, els últims anys de mes en mes. I trobar-les, descobrir-les i conèixer-les aquest estiu ha estat un regal immens. M'he donat permís per plorar els dies que m'he perdut i una vegada les llàgrimes s'han eixugat, les he pogut mirar, tocar, sentir i esprémer al màxim. Aquest estiu m'ha donat imatges que, quan siguin més grans, seran records preciosos que podrem compartir.

He descobert una família que es desviu per tirar endavant. Una Tribu que no deixa ningú enrere, un petit paradís on tothom es cuida. I he pogut trobar el meu lloc, un lloc que potser ja tenia, però que no havia descobert i del que no em vull desenganxar.

Sopars a la fresca amb sobretaules eternes, sopars que mai havia gaudit tant, que han recollit presentacions i gent nova, que han estat testimonis de converses intenses, que han arrencat llàgrimes i somriures escandalosos.

Matins a l'hort que m'han deixat pensar en mi. Que m'han fet descobrir l'olor dels tomàquets que tantes vegades he collit, que m'han deixat comptar quants conills inunden el camp d'alfals mentre rego les síndries. Matins que m'han fet sentir les mans de tant fer forats i foradets amb l'aixolet, amb el pic i la pala. Matins que m'han fet descobrir que sóc capaç de més del que em pensava, que només cal tenir-ne ganes!

Nits emblemàtiques on he descobert un cel immens que no recordava, on he pogut compartir amb mantes i coixins records d'infantesa. Nits que m'han fet més forta i més valenta.
La Festa Major del poble. Recordo alguna festa, algun concert puntual, sempre dins del poliesportiu, sempre acompanyada del meu tiet, el Jordi. Aquest any, ni tiet, ni els amics amb els qui surto, ningú. I en canvi una necessitat inexplicable de ser-hi. I només una nit i tants regals! Poder retrobar-me amb els pocs qui havia compartit hores de joc sent molt petita i poder compartir somriures, moviments de maluc i glops de Festa Major. Retrobar amics del tiet que m'havien acollit en les nits de concerts mentre jo no era conscient que aquelles nits em descobririen la música que encara avui m'acompanya en els moments més importants. I descobrir gent maquíssima que no sabies ni com es deien!

Tots aquests moments descrits, tots els records que he recuperat, tot el temps que he passat sola i acompanyada m'han ajudat a emmirallar-me, a descobrir una mica més d'on vinc i a entendre cap a on vull anar. Dos mesos que m'han retornat un poble, una família i uns amics.




...I en mig de la nit, t'envolta la plaça.
Tot és com ahir, aquí el temps no passa.
En mig de la nit, t'envolta la plaça,
com quan érem petits, com quan érem petits; quedat avui a casa.

Que potser demà no ens podem trobar,
balla aquesta nit el que ballaríem sempre.
Que potser demà no podem ballar,
queda't aquí amb mi com si et quedessis per sempre...



diumenge, 10 d’abril del 2016

RIGIDESA... Una etapa, una temporada.


Bon dia, són les 9h, segur que el cap de setmana ha estat fantàstic. Ara jugarem amb aquests tres materials que hem preparat. Farem un joc tranquil. No és important si veniu carregats d’energia, ara toca un joc tranquil.

Mentre jugueu, alguns treballareu, ja us anirem cridant. Disculpeu-nos si hem d’interrompre el vostre joc. La feina és important i amb 3 anys ho hauríeu de començar a veure.

Sento un crit. Els ha fet callar a tots, la meva mirada demana disculpes per ella.. No hi puc fer més, estic de pas... Em sap greu, de debó...

Hem fet un munt de feina! Recolliu les joguines, ja no les necessitem. És important que posem el cul a la rotllana, just a la línea que hi ha  dibuixada al terra. Vosaltres ja sabeu que no podeu estar junts, feu massa xivarri. Esmorzarem plegats asseguts a terra. Què esteu a la platja? Doncs no us estireu al terra.

Després d’esmorzar, recordeu que mirem contes. Tranquils, els contes es miren tranquil·lament.
Sortim al pati, les escales es pugen en silenci, sense córrer. Fins dijous no toca psicomotricitat, ja sabeu que allà si que podeu saltar, a les escales no.

El pati és molt gran, tan se val que només hi hagi 10 pilotes i un munt de formigó, un a una punta i l’altre a l’altra. Cada dia us heu de discutir per jugar amb les dues capses de pilotes que hi ha? Sou 75 nens i nenes, no pot ser que cada dia vulguis tu la capsa...


Treballarem una mica més i mentrestant jugarem amb trens i amb la cuineta. Les taronges no són pilotes, les vies del tren no són espases, ara no podem fer servir les rampes per als cotxes, no ho veus que estem jugant amb trens?

A dinar. Pleguem joguines. Fins que no recollim no marxem.. Què feu que crideu tant? Tanqueu els armaris, estem esperant que els dos de sempre recullin la classe, mentrestant, tothom quiet.
A dinar i a dormir.


Bona tarda, són les 15h. No entenc com podeu tenir tanta energia. Per relaxar-nos farem trencaclosques i jugarem amb animals. No podem pintar, a la taula hi ha trencaclosques. No podem posar música, música toca els dimecres.  Ara animals i trencaclosques...

Recollim! Gràcies, altra vegada als mateixos que han recollit abans.  Ara toca rotllana, al terra. El cul al terra, no els genolls, el cul! Ara vindran les famílies. Mentre jo estic a la porta tothom ha de deixar el cul al terra.

Que vagin bé les activitats extraescolars. Espero que algú pugui anar al parc, a córrer! O que algú pugui ballar, o nedar, o saltar o gaudir del dia! Demà tampoc us podré escoltar a cadascun de vosaltres, tampoc podré donar resposta a totes les vostres necessitats... la vida és dura, això ho diuen molt per aquí..

Em fa gràcia quan les autoritats diuen que a les escoles estem educant per aconseguir persones autònomes, amb esperit crític, ciutadans actius i lliures, generosos, coherents... Així no es pot, us ho asseguro...


Sort que de tant en tant trobo  mirades diferents, escoles que comencen a replantejar-s’ho tot. Esperança, se’n diu esperança i lluita pel canvi! Podrem! Podré!

diumenge, 30 d’agost del 2015

En marxa!

Dijous gairebé eren les 8:30 i ja començàvem a veure’ns des de la distància, petits grups que ja feia alguns minuts que s’abraçaven.  Corredisses i salts per fer abraçades intenses, petons entre galtes amb regust a platja.

Ens afalaguem, ens donem la benvinguda, estem contentes de trobar-nos. Altra vegada. Contentes d’engegar de nou.  Contentes de tornar a compartir hores.
Comentem anècdotes ràpides, riem, ens tornem a abraçar i a somriure.

Només ha passat un mes. Però és que el mes d’agost és tan fantàstic i aquí és tot tan intens.

Entrem i saludem altra vegada, més abraçades, més petons i rialles. Ara sota uns quants ulls nous, nerviosos, joves i engrescats. No saben que acabarem el curs i ens estimarem tant… No saben que ens necessitarem, que serem els millors aliats, el millor equip.

Ens presentem, des de la distancia. No els volem espantar, és el primer dia.

Segueix entrant un rajolí de gent per la porta, seguim saludant, ens expliquem els millors moments de l’estiu mentre esperem. Ens expliquem les últimes històries dels últims dies de juliol. Ens morim de riure!

Encenem ordinadors, obrim llibretes, ja fa estona que no portem sabates i el carrer torna a semblar el de sempre, gent amunt i avall, claus que obren i tanquen, carpetes, més somriures.

Descobrim amb ulls nous els espais de sempre i deixem que ens envaeixin les noves idees, els nous projectes, nous colors, nova distribució…
Remenem caixes, endrecem en armaris nous, escrivim notes a les llibretes, que res no ens marxi d’aquest cap que funciona amb aires refrescants d’estiu.

Ens fem visites i tornem a somriure, ens aturem i tornem als debats dels últims dies. Pensem, repensem, replantegem… sentim altra vegada la quotidianitat.
Música improvisada mentre revisem instruments, sorpreses.

Les escales, el dinar, les converses, ens seguim posant al dia. Ja tenim tantes ganes de veure’ls.

Ens retrobem tots, descalços, més tranquils, ampolles d’aigua, ens tornem a presentar i sentim la benvinguda. Ara si. Això ja és oficial. Tot ha d’estar a punt per dijous que ve. Dijous comença l’aventura. Dijous arriben.


Ja tenim les llistes, ja sabem com es diuen. Ens ballen els ulls mirant dates de naixement, comptant, i imaginant que aquest curs tornarà a ser el millor!