Avui escric des de la consciència d’haver
passat un estiu amarg. La mort propera sempre és amarga, trista, desconsolada i
injusta, però ens queda el record i l’enyor tendre per tirar endavant.
La última entrada del curs al blog havia de
ser explosiva, però més explosiva és la vida així que l’entrada la faig ara que
en tinc ganes i el sentit que li dono és un altre al que tenia previst fa un
mes...
La mort per als adults és un tabú, un tema del
que evitem parlar-ne, que no ens agrada, que no acceptem, que no volem acceptar,
que ens posa tristos i que maleïm cada cop que ens sacseja.
La majoria dels infants tenen una curiositat
natural per aquesta, la trobem natural quan parlem d’un animal que s’ha mort, d’una
flor... i quan amb 3 anyets ens pregunten quan ens morirem, però què passa quan
aquest fet és real? Els adults no sabem com tractar-ho amb ells i és important
que ens en fem una idea.
El dol depèn del concepte de vida i mort que
va canviant amb l’edat però també depèn com el viuen les seves persones de referència.
Quan tenen menys de 4 anys no són capaços d’entendre que la mort és definitiva,
per això serà normal que ens preguntin més sovint quan tornarà la persona que
hem perdut. Tot hi així el dolor de la separació és viu en totes les edats i
pateixen i troben a faltar com els adults.
És important que no es trastoquin les rutines
i els horaris, que vegin que la vida segueix malgrat la gran pèrdua. Que els
contestem els dubtes que tinguin, que els donem seguretat i els oferim
tranquil·litat és vital.
També és important oferir recursos perquè
puguin tancar el cicle de manera activa, fer una carta de comiat, un dibuix, un
recull de fotografies per recordar els bons moments...
Tot això només són algunes idees que em
semblen importants que quedin reflectides. I tots sabem que la teoria és molt
fàcil però la pràctica és una altra història. El més important és que deixem
fluir les emocions, no esperem res els uns dels altres. Si hem de plorar
plegats, plorem, si necessitem cridar, cridem. Si volem estar sols en alguns
moments fem-ho. Estimem-nos.
Per resumir el curs, diré que hem passat un curs fantàstic, ple de
descobriments, d’aventures, de rialles, de roba bruta, de cançons, de pintura,
de plors, de innocència, de tendresa, de carícies i de petons, de dibuixos, de
reunions, d’intercanvi d’opinions, de passes de gegant, de retrocessos
naturals, de germanets, d’incorporacions noves, de discussions, d’esforços, de
batalles, d’aigua, de fred i de calor!
Un curs que m’ha ajudat a entendre millor la
petita infància, de formar-me des de la pràctica, d’aprendre noves maneres de
fer les coses, d’enfrontar-me a les meves pors, d’entendre la responsabilitat
des de la naturalesa de la pròpia paraula, de lluitar per allò que crec que és
millor, de compartir el meu món amb gent fantàstica.
I com diria el Pau... Que nos quiten lo bailao!
