Sé que hi ha famílies que han d'incorporar-se abans, que han de deixar a la canalla a la Bressol, o als padrins abans que nosaltres... però cap d'aquestes paraules em consola el més mínim malgrat em sap greu pels qui ho han passat, ha de der duríssim. Però és el meu final de maternitat exclusiva, el meu principi de conciliació en un país que no entén el concepte.
L'únic que em consola i m'alleuja el neguit és saber que la Sol estarà amb el seu pare quan jo no hi sigui. Perquè així ha anat, perquè així ens ho hem muntat i organitzat.
De vegades sento que no em puc queixar perquè he gaudit aquest temps de la criança de la Sol, però em queixo precisament perquè ho sento com un privilegi quan hauria de ser un dret de l'infant passar, com a mínim, el seu primer any de vida a casa seva amb un dels progenitors. Llavors m'encenc i desitjaria marxar a viure com Captain Fantastic...
És la vida. Però ara sento que puc afrontar aquestes hores que estaré fora molt millor que fa uns mesos.
Quan la Sol va fer 3 mesos i 20 dies m'hauria d'haver incorporat. En aquell moment era tan recent la meva maternitat que tenia por que pogués arribar a estimar més a la persona que la cuidés que a mi, la seva mare. Tenia por de la mort, de la meva mort! Sentia que totes les hores les havia de passar amb ella. Aquestes pors irracionals que ningú ens va explicar i que et fan sentir com una mare sonada, ara ja no m'envaeixen. I això sí que em fa sentir bé.
Demà ploraré tot el trajecte fins a l'escola, segurament. Però la tornada serà tan feliç...
Laura
