dissabte, 19 de maig del 2018

El naixement de la Sol


És la setmana mundial pel part respectat, i després de gairebé 9 mesos em venia molt de gust compartir el meu part.
No se m’acut millor entrada per recuperar el blog!

Dijous calorós a Tàrrega. Al matí ja no vaig sortir, esperava que arribés el moment en que el Chano parava de treballar al despatx per anar a fer un tomb sense presses, ni calor. Mentre esperava, acabava el llibre parir sin miedo.  A quarts de set, mentre estava estirada al sofà vaig notar les contraccions que havia tingut els últims dies però acompanyades d’un mal als ovaris molt suau.  Feia dies que el meu cos es preparava, ho sabíem tots i dos dies abans havien vingut a casa les tres llevadores a fer l’últim repàs i a sentir com estaven els ànims a casa.

Quan el Chano va acabar la feina li vaig dir que les meves contraccions eren diferents. Vam anar a comprar una mica mentre les contraccions seguien suaus però cada vegada més localitzades sota la panxa.  Encara vam voler anar a fer un tomb per Sant Eloi però ara ja si que quan tenia contraccions el meu caminar era lent i fins i tot havia de parar una mica. Just a dalt de Sant Eloi rebíem el cartell que havíem demanat al Jordi per posar a la porta el dia del part. El Jordi l’encertava sense saber-ho.

Vam tornar a casa i em vaig posar a la dutxa pensant que potser , com la setmana anterior, em pararien les contraccions. Aquesta vegada van seguir i mentre seguien, sota la dutxa escoltava les cançons que acabàvem de preparar, cançons cantades per dones, poderoses. Recordo sentir el Believe, de la Cher.

Sopar i últims capítols de la sèrie que ens tenia enganxats les últimes setmanes.

Avisem a les llevadores de que estem així, però que marxem a dormir. Avisem a la Núria, que potser és avui. Parlem que avui ja no naixerà però que potser demà o dema passat.  Recordo que ens miràvem com si sabéssim que estava a punt de passar però no ens atrevíem a dir-ho. Tímids com quan vam començar a festejar.

Ens estirem però em fan mal les lumbars si m’estiro així que m’aixeco i deixo dormint al Chano una estoneta, necessitarem energia. Em ve de gust estar sola i ho aprofito.
Escric a la llibreta de l’embaràs mentre faig voltar els malucs damunt la pilota.  Escric i encenc espelmes, miro el Mac que dorm escarxofat al sofà i miro el menjador, que ja mai més serà només dels 2. Acabo d’escriure sabent que serà l’última vegada i vaig al lavabo, davant del mirall, i em poso crema a la panxa per última vegada. Ens espera un viatge molt emocionant les properes hores.

Desperto al Chano, ja no vull estar més sola. Ha pogut dormir una hora i poc. Estem contents, ens mirem i riem entre watsap i watsap amb les llevadores. Passo les contraccions asseguda al sofà movent la pilota amb els peus, però aviat necessito aixecar-me i posar-me dreta. No sé cada quant tinc les contraccions però ens permeten muntar l’escenari del que serà la nostra obra més important fins al moment.
El Mac corre amunt i avall trepitjant els plàstics de la piscina que inflem, es tira damunt dels llençols del sofà que ara sonen a plàstic i ens fa fer i desfer mil vegades. Vaig parant i ens pixem de riure. Ens mirem i ens acariciem sense saber que el que vindrà ens farà tan forts i tan fràgils a la vegada.
Cap dels dos ho diem, però tremolem de nervis i de por, aquesta por al desconegut.

Pengem les banderoles amb els missatges que ens han escrit. Encenem més espelmes i pengem a la porta de l’entrada el cartell del Jordi perquè els veïns no s’espantin.
Ja estem a punt i sembla que el meu cos nota que ens podem deixar anar una mica. Estirada al sofà sentim que arriba la Sílvia. Porta una maleta gran i m’abraça molt dolça, no ha dormit i fa cara de cansada, asseguda a la butaca tanca els ulls mentre el Chano i jo. Abraçats, passem contraccions al sofà. Sentim els batecs del cor i somriem de saber que aviat ens coneixerem.

No puc parar de tocar-me la panxa.  Ara ja passo les contraccions dreta, agafada al lateral del marc de la porta. No sé en quin moment han canviat ni quanta estona fa que estic així.


El temps em fa un salt i de cop s’ha fet de dia i sento que sona l’intèrfon. És la Montse. Quina alegria. La sento tan propera, s’acaba l’abraçada per una contracció i veig que busca i mira un racó on col·locar-se. Amb la propera contracció torna a sonar l’intèrfon i just quan sento que acaba la contracció apareix la Núria. Un altre àngel! La seva abraçada em fa plorar per primera vegada, riem i ens abracem i em torna una contracció i sort de la barra que tenim penjada al marc de la porta, ara és la meva aliada.



Torno al sofà un moment i després de que la Montse senti els batecs noto que em regalimen les cames. He trencat aigües!! Recordo que la Montse de seguida va dir que eren netes. Quina alegria! Ara ja sento que això no s’atura! M’aixeco i mentre passo una contracció tinc ganes de vomitar i ho faig. Per un moment m’espanto, fins que altra vegada sento a la Montse que diu, alegrement, que tot això són senyals que el part va endavant. Quina pau. Passo contraccions i contraccions penjada a la barra, agafada i estirant al Chano per tot arreu que aguanta el meu pes i el que li posin. No el deixo marxar, gens. Tinc tanta sort que hi sigui, que hi sigui actiu i present.

I en un moment m’assabento que estan omplint la piscina. Em sembla que m’anirà bé i l’espera se’m fa eterna, semblava una piscineta petita però fa estona que l’omplen. Plena. Som-hi.
Recordo despullar-me sencera i ficar-me a l’aigua  entregada a la  piscina. Com si amb l’aigua hagués d’anar ràpid. En entrar vaig veure la Rosa i em va venir a fer un petó. Altra vegada vaig notar tanta tendresa. Les mans de les tres llevadores que vam tenir van ser de les mans més tendres i càlides que mai he notat al meu cos.

A la piscina recordo estar-hi molta estona, recordo fred i haver de canviar de postura per sentir els batecs. Aquí no em sentia alleugerida i quan feia una estona que hi era vaig sentir que em deien que no hi havia gaire evolució. Vaig aixecar-me i vaig demanar què podia fer per seguir endavant, per ajudar al meu cos, al meu úter, a la meva criatura a poder sortir.
Vam tornar a la barra que tan bé m’anava i en un moment em van dir que si em tocava notaria el cap. No vaig poder. No encara. Era com si no estés preparada.


Contracció i contracció. Recordo com si no passés el temps. En un moment la Rosa em va dir si volia saber quina hora era i no ho vaig voler saber, com tampoc volia saber de quant estava dilatada. Res de xifres, només pulsió de cos i respiracions.  Veig a la Sílvia que em va venir a dir que intentés recordar i imitar el meu so de les primeres contraccions,  amb la boca oberta.  Havia oblidat quant important era!

Vam anar al sofà. Les meves cames estaven exhaustes. Les sentia cremar... al sofà vam agafar una barra de cortina i amb el Chano darrera meu vaig començar a conduir les contraccions, a visualitzar el canal de part obrint-se. El Chano empenyia i jo tirava enrere, així una bona estona fins que em vaig tocar i ja vaig notar el seu cap! Van dir que coronava i van venir totes quatre davant meu! Quina imatge tan fantàstica em van regalar! En les seves cares ja hi veia llum!!



La Montse em deia que venia un bebito amb cabellera morena.  Vaig tornar a  provar algunes postures i finalment el tamboret de parts que la Rosa havia dut va ser la meva salvació!

Recordo sentir que em cremava, que em trencava, que em partia!! El Chano al meu darrere deixant que em pengés d’ell completament, deixant el meu pes mort als seus braços i el meu cos immòbil. Només sentia com el meu úter empenyia i jo no podia aturar-lo! No volia aturar-lo! Els meus crits eres salvatges, sortien de dins meu però no m’hi vaig reconèixer. Eren animals.  Jo era un animal. I en un moment sabia que el cap era fora, i en altre moment el cos va lliscar entre les meves cames i les meves mans van anar a buscar-lo!

Un  bebè havia sortit de mi, el meu bebè! Mentre assajava un plor tranquil i gens desesperat vam trobar-nos els ulls i vaig saber que ja ens estimàvem d’abans i que érem feliços d’haver-nos trobat. De l’emoció, quan vaig poder parlar vaig demanar el sexe, vam descobrir una Sol. Una nena.

Al moment, entre llàgrimes i mentre elles també s’abraçaven, vam agrair a totes quatre que ens haguessin acompanyat, i jo, em vaig tornar a enamorar del meu company de vida.