És la setmana mundial pel part respectat, i
després de gairebé 9 mesos em venia molt de gust compartir el meu part.
No se m’acut millor entrada per recuperar el
blog!
Dijous calorós a Tàrrega. Al matí ja no vaig
sortir, esperava que arribés el moment en que el Chano parava de treballar al
despatx per anar a fer un tomb sense presses, ni calor. Mentre esperava,
acabava el llibre parir sin miedo. A quarts de set, mentre estava estirada
al sofà vaig notar les contraccions que havia tingut els últims dies però
acompanyades d’un mal als ovaris molt suau.
Feia dies que el meu cos es preparava, ho sabíem tots i dos dies abans
havien vingut a casa les tres llevadores a fer l’últim repàs i a sentir com
estaven els ànims a casa.
Quan el Chano va acabar la feina li vaig dir
que les meves contraccions eren diferents. Vam anar a comprar una mica mentre
les contraccions seguien suaus però cada vegada més localitzades sota la
panxa. Encara vam voler anar a fer un
tomb per Sant Eloi però ara ja si que quan tenia contraccions el meu caminar
era lent i fins i tot havia de parar una mica. Just a dalt de Sant Eloi rebíem
el cartell que havíem demanat al Jordi per posar a la porta el dia del part. El
Jordi l’encertava sense saber-ho.
Vam tornar a casa i em vaig posar a la dutxa
pensant que potser , com la setmana anterior, em pararien les contraccions.
Aquesta vegada van seguir i mentre seguien, sota la dutxa escoltava les cançons
que acabàvem de preparar, cançons cantades per dones, poderoses. Recordo sentir
el Believe, de la Cher.
Sopar i últims capítols de la sèrie que ens
tenia enganxats les últimes setmanes.
Avisem a les llevadores de que estem així,
però que marxem a dormir. Avisem a la Núria, que potser és avui. Parlem que
avui ja no naixerà però que potser demà o dema passat. Recordo que ens miràvem com si sabéssim que
estava a punt de passar però no ens atrevíem a dir-ho. Tímids com quan vam
començar a festejar.
Ens estirem però em fan mal les lumbars si
m’estiro així que m’aixeco i deixo dormint al Chano una estoneta, necessitarem
energia. Em ve de gust estar sola i ho aprofito.
Escric a la llibreta de l’embaràs mentre faig
voltar els malucs damunt la pilota. Escric i encenc espelmes, miro el Mac que dorm
escarxofat al sofà i miro el menjador, que ja mai més serà només dels 2. Acabo
d’escriure sabent que serà l’última vegada i vaig al lavabo, davant del mirall,
i em poso crema a la panxa per última vegada. Ens espera un viatge molt
emocionant les properes hores.
Desperto al Chano, ja no vull estar més sola.
Ha pogut dormir una hora i poc. Estem contents, ens mirem i riem entre watsap i
watsap amb les llevadores. Passo les contraccions asseguda al sofà movent la
pilota amb els peus, però aviat necessito aixecar-me i posar-me dreta. No sé
cada quant tinc les contraccions però ens permeten muntar l’escenari del que
serà la nostra obra més important fins al moment.
El Mac corre amunt i avall trepitjant els
plàstics de la piscina que inflem, es tira damunt dels llençols del sofà que
ara sonen a plàstic i ens fa fer i desfer mil vegades. Vaig parant i ens pixem
de riure. Ens mirem i ens acariciem sense saber que el que vindrà ens farà tan
forts i tan fràgils a la vegada.
Cap dels dos ho diem, però tremolem de nervis
i de por, aquesta por al desconegut.
Pengem les banderoles amb els missatges que
ens han escrit. Encenem més espelmes i pengem a la porta de l’entrada el
cartell del Jordi perquè els veïns no s’espantin.
Ja estem a punt i sembla que el meu cos nota
que ens podem deixar anar una mica. Estirada al sofà sentim que arriba la
Sílvia. Porta una maleta gran i m’abraça molt dolça, no ha dormit i fa cara de
cansada, asseguda a la butaca tanca els ulls mentre el Chano i jo. Abraçats,
passem contraccions al sofà. Sentim els batecs del cor i somriem de saber que
aviat ens coneixerem.
No puc parar de tocar-me la panxa. Ara ja passo les contraccions dreta, agafada
al lateral del marc de la porta. No sé en quin moment han canviat ni quanta
estona fa que estic així.
El temps em fa un salt i de cop s’ha fet de
dia i sento que sona l’intèrfon. És la Montse. Quina alegria. La sento tan
propera, s’acaba l’abraçada per una contracció i veig que busca i mira un racó
on col·locar-se. Amb la propera contracció torna a sonar l’intèrfon i just quan
sento que acaba la contracció apareix la Núria. Un altre àngel! La seva abraçada
em fa plorar per primera vegada, riem i ens abracem i em torna una contracció i
sort de la barra que tenim penjada al marc de la porta, ara és la meva aliada.
Torno al sofà un moment i després de que la
Montse senti els batecs noto que em regalimen les cames. He trencat aigües!!
Recordo que la Montse de seguida va dir que eren netes. Quina alegria! Ara ja
sento que això no s’atura! M’aixeco i mentre passo una contracció tinc ganes de
vomitar i ho faig. Per un moment m’espanto, fins que altra vegada sento a la
Montse que diu, alegrement, que tot això són senyals que el part va endavant.
Quina pau. Passo contraccions i contraccions penjada a la barra, agafada i
estirant al Chano per tot arreu que aguanta el meu pes i el que li posin. No el
deixo marxar, gens. Tinc tanta sort que hi sigui, que hi sigui actiu i present.
I en un moment m’assabento que estan omplint
la piscina. Em sembla que m’anirà bé i l’espera se’m fa eterna, semblava una
piscineta petita però fa estona que l’omplen. Plena. Som-hi.
Recordo despullar-me sencera i ficar-me a
l’aigua entregada a la piscina. Com si amb l’aigua hagués d’anar
ràpid. En entrar vaig veure la Rosa i em va venir a fer un petó. Altra vegada
vaig notar tanta tendresa. Les mans de les tres llevadores que vam tenir van
ser de les mans més tendres i càlides que mai he notat al meu
cos.
A la piscina recordo estar-hi molta estona,
recordo fred i haver de canviar de postura per sentir els batecs. Aquí no em
sentia alleugerida i quan feia una estona que hi era vaig sentir que em deien
que no hi havia gaire evolució. Vaig aixecar-me i vaig demanar què podia fer
per seguir endavant, per ajudar al meu cos, al meu úter, a la meva criatura a
poder sortir.
Vam tornar a la barra que tan bé m’anava i en
un moment em van dir que si em tocava notaria el cap. No vaig poder. No encara.
Era com si no estés preparada.
Contracció i contracció. Recordo com si no
passés el temps. En un moment la Rosa em va dir si volia saber quina hora era i
no ho vaig voler saber, com tampoc volia saber de quant estava dilatada. Res de
xifres, només pulsió de cos i respiracions.
Veig a la Sílvia que em va venir a dir que intentés recordar i imitar el
meu so de les primeres contraccions, amb
la boca oberta. Havia oblidat quant
important era!
Vam anar al sofà. Les meves cames estaven
exhaustes. Les sentia cremar... al sofà vam agafar una barra de cortina i amb
el Chano darrera meu vaig començar a conduir les contraccions, a visualitzar el
canal de part obrint-se. El Chano empenyia i jo tirava enrere, així una bona
estona fins que em vaig tocar i ja vaig notar el seu cap! Van dir que coronava
i van venir totes quatre davant meu! Quina imatge tan fantàstica em van
regalar! En les seves cares ja hi veia llum!!
La Montse em deia que venia un bebito amb
cabellera morena. Vaig tornar a provar algunes postures i finalment el
tamboret de parts que la Rosa havia dut va ser la meva salvació!
Recordo sentir que em cremava, que em
trencava, que em partia!! El Chano al meu darrere deixant que em pengés d’ell
completament, deixant el meu pes mort als seus braços i el meu cos immòbil.
Només sentia com el meu úter empenyia i jo no podia aturar-lo! No volia
aturar-lo! Els meus crits eres salvatges, sortien de dins meu però no m’hi vaig
reconèixer. Eren animals. Jo era un
animal. I en un moment sabia que el cap era fora, i en altre moment el cos va
lliscar entre les meves cames i les meves mans van anar a buscar-lo!
Un bebè
havia sortit de mi, el meu bebè! Mentre assajava un plor tranquil i gens desesperat
vam trobar-nos els ulls i vaig saber que ja ens estimàvem d’abans i que érem
feliços d’haver-nos trobat. De l’emoció, quan vaig poder parlar vaig demanar el
sexe, vam descobrir una Sol. Una nena.
Al moment, entre llàgrimes i mentre elles
també s’abraçaven, vam agrair a totes quatre que ens haguessin acompanyat, i
jo, em vaig tornar a enamorar del meu company de vida.
