He
tingut el blog un pèl oblidat aquests últims mesos… i és que la feina no és
sempre previsible.
El
fet és que torno a estar activa en aquesta xarxa i amb un munt de ganes de
compartir les observacions que he fet aquests últims tres mesos.
Aquest
post l’escric sobre el que ha estat més impactant per mi. Sobre el gran
descobriment que he fet i que els menuts de l’aula m’han deixat fer.
Aquest
últims mesos s’han incorporat a grup dos nadons. Una bebè de 9 mesos i un bebè
de 7. Fins ara, mai havia tingut nadons tan petits al grup, només n’havia pogut
gaudir en una Escola Bressol on vaig
poder treballar uns mesos fent d’educadora de suport fa un parell d’anys.
Enguany
se’m presentaba tot un repte. Un repte que anava acompanyat d’emoció,
d’alegria, de por i de nervis. Els dies abans de rebre’ls a l’aula, tan a l’un
com a l’altre, recordava les paraules del meu pare quan li vaig dir que volia ser
mestra d’Educació Infantil: “Segur que és una feina preciosa, però ja saps la
gran responsabilitat que tindràs?”. I si fins ara havia assumit aquesta gran
responsabilitat amb respecte i amb decisió, ara no sabia ben bé com ho assumia.
Recordo
que no va ser fins el dia de les entrevistes, quan els vaig conèixer, que no
vaig tornar a sentir-me segura de que podía fer-ho i que ho faria bé si estaba segura de mi
mateixa.
Així
doncs han passat tres mesos des que va començar la menudeta del grup i un i mig
des que va començar el més petit i puc dir que està sent una experiencia
fascinant de la meva vida com a mestra i com a persona.
En
aquests tres mesos, gràcies a les formacions de La Tribu i a la formació de Joc
i Moviment Lliure de Rosa sensat m’he obligat a observar-los amb deteniment per
poder documentar el que passa dia a dia amb aquestes baldufes.
En
aquestes observacions he pogut millorar el material que els ofereixo, he pogut
preguntar i contrastar opinions sobre l’espai de moviment lliure que els
oferim, he pogut donar-me permís per dedicar estones a mirar-los i
observar-los, he pogut millorar en cada petit detall, en com els oferim el
menjar, en com els canviem els bolquers, en com els donem la benvinguda, en com
els acomiadem, en com els acompanyem a dormir, quin és el rol dels adults que
els acompanyem, com n’és d’important la confiança que dipositem en ells…
També
he après del contacte amb les famílies quan tenen nadons tan petits que confíen
a la Llar d’Infants. Aquest és un
contacte molt dòcil, molt suau i amb molt de respecte. Molt dolç i que ens
ajuda, a mestres i educadores, a entendre quant difícil ha de ser aquesta
separació, quanta confiança hi ha dipositada en nosaltres, quant dret tenen a
exigir i a demanar perquè aquesta societat no està preparada perquè neixin
nadons i ens fan triar entre vida laboral o veure crèixer i acompanyar als
infants.
He
pogut dedicar-me als moments compartits amb el grup. He pogut veure que són
moments màgics i plens de cura i de sorpresa per als més grans, de respecte
i d’aprenentatge pels qui no han
conviscut amb cap bebè. D’algun ensurt i d’unes rialles immenses quan els
menuts són conscients de l’amor dels companys més grans.
Veure
els canvis a passa de gegant que fan cada dia és un luxe. Sóc afortunada de
veure com aprenen a girar-se tot sols, com aprenen a gatejar, com canvien els
seus gustos en el menjar, com evoluciona la vida que donen als objectes que
oferim per jugar, com augmenta la curiositat per l’entorn que els envolta, com
l’expressió no és la mateixa ara que al principi, com es comuniquen amb
nosaltres, com la paciència que tenen va en augment, com reconeixen als seus
companys… en definitiva, com creixen!!!
Quin
gust i quin plaer gaudir de tot això!
.jpg)
