En marxa!

Dijous gairebé eren les 8:30 i ja començàvem a veure’ns des de la distància, petits grups que ja feia alguns minuts que s’abraçaven.  Corredisses i salts per fer abraçades intenses, petons entre galtes amb regust a platja.

Ens afalaguem, ens donem la benvinguda, estem contentes de trobar-nos. Altra vegada. Contentes d’engegar de nou.  Contentes de tornar a compartir hores.

Comentem anècdotes ràpides, riem, ens tornem a abraçar i a somriure.

Només ha passat un mes. Però és que el mes d’agost és tan fantàstic i aquí és tot tan intens.

Entrem i saludem altra vegada, més abraçades, més petons i rialles. Ara sota uns quants ulls nous, nerviosos, joves i engrescats. No saben que acabarem el curs i ens estimarem tant… No saben que ens necessitarem, que serem els millors aliats, el millor equip.

Ens presentem, des de la distancia. No els volem espantar, és el primer dia.

Segueix entrant un rajolí de gent per la porta, seguim saludant, ens expliquem els millors moments de l’estiu mentre esperem. Ens expliquem les últimes històries dels últims dies de juliol. Ens morim de riure!

Encenem ordinadors, obrim llibretes, ja fa estona que no portem sabates i el carrer torna a semblar el de sempre, gent amunt i avall, claus que obren i tanquen, carpetes, més somriures.

Descobrim amb ulls nous els espais de sempre i deixem que ens envaeixin les noves idees, els nous projectes, nous colors, nova distribució…

Remenem caixes, endrecem en armaris nous, escrivim notes a les llibretes, que res no ens marxi d’aquest cap que funciona amb aires refrescants d’estiu.

Ens fem visites i tornem a somriure, ens aturem i tornem als debats dels últims dies. Pensem, repensem, replantegem… sentim altra vegada la quotidianitat.

Música improvisada mentre revisem instruments, sorpreses.

Les escales, el dinar, les converses, ens seguim posant al dia. Ja tenim tantes ganes de veure’ls.

Ens retrobem tots, descalços, més tranquils, ampolles d’aigua, ens tornem a presentar i sentim la benvinguda. Ara si. Això ja és oficial. Tot ha d’estar a punt per dijous que ve. Dijous comença l’aventura. Dijous arriben.

Ja tenim les llistes, ja sabem com es diuen. Ens ballen els ulls mirant dates de naixement, comptant, i imaginant que aquest curs tornarà a ser el millor!

M’enamoren els nadons!

He tingut el blog un pèl oblidat aquests últims mesos… i és que la feina no és sempre previsible.

El fet és que torno a estar activa en aquesta xarxa i amb un munt de ganes de compartir les observacions que he fet aquests últims tres mesos.

Aquest post l’escric sobre el que ha estat més impactant per mi. Sobre el gran descobriment que he fet i que els menuts de l’aula m’han deixat fer.

Aquest últims mesos s’han incorporat a grup dos nadons. Una bebè de 9 mesos i un bebè de 7. Fins ara, mai havia tingut nadons tan petits al grup, només n’havia pogut gaudir  en una Escola Bressol on vaig poder treballar uns mesos fent d’educadora de suport fa un parell d’anys.

Enguany se’m presentaba tot un repte. Un repte que anava acompanyat d’emoció, d’alegria, de por i de nervis. Els dies abans de rebre’ls a l’aula, tan a l’un com a l’altre, recordava les paraules del meu pare quan li vaig dir que volia ser mestra d’Educació Infantil: “Segur que és una feina preciosa, però ja saps la gran responsabilitat que tindràs?”. I si fins ara havia assumit aquesta gran responsabilitat amb respecte i amb decisió, ara no sabia ben bé com ho assumia.

Recordo que no va ser fins el dia de les entrevistes, quan els vaig conèixer, que no vaig tornar a sentir-me segura de que podía fer-ho  i que ho faria bé si estaba segura de mi mateixa.

Així doncs han passat tres mesos des que va començar la menudeta del grup i un i mig des que va començar el més petit i puc dir que està sent una experiencia fascinant de la meva vida com a mestra i com a persona.

En aquests tres mesos, gràcies a les formacions de La Tribu i a la formació de Joc i Moviment Lliure de Rosa sensat m’he obligat a observar-los amb deteniment per poder documentar el que passa dia a dia amb aquestes baldufes.

En aquestes observacions he pogut millorar el material que els ofereixo, he pogut preguntar i contrastar opinions sobre l’espai de moviment lliure que els oferim, he pogut donar-me permís per dedicar estones a mirar-los i observar-los, he pogut millorar en cada petit detall, en com els oferim el menjar, en com els canviem els bolquers, en com els donem la benvinguda, en com els acomiadem, en com els acompanyem a dormir, quin és el rol dels adults que els acompanyem, com n’és d’important la confiança que dipositem en ells…

També he après del contacte amb les famílies quan tenen nadons tan petits que confíen a la Llar d’Infants.  Aquest és un contacte molt dòcil, molt suau i amb molt de respecte. Molt dolç i que ens ajuda, a mestres i educadores, a entendre quant difícil ha de ser aquesta separació, quanta confiança hi ha dipositada en nosaltres, quant dret tenen a exigir i a demanar perquè aquesta societat no està preparada perquè neixin nadons i ens fan triar entre vida laboral o veure crèixer i acompanyar als infants.

He pogut dedicar-me als moments compartits amb el grup. He pogut veure que són moments màgics i plens de cura i de sorpresa per als més grans, de respecte i  d’aprenentatge pels qui no han conviscut amb cap bebè. D’algun ensurt i d’unes rialles immenses quan els menuts són conscients de l’amor dels companys més grans.

Veure els canvis a passa de gegant que fan cada dia és un luxe. Sóc afortunada de veure com aprenen a girar-se tot sols, com aprenen a gatejar, com canvien els seus gustos en el menjar, com evoluciona la vida que donen als objectes que oferim per jugar, com augmenta la curiositat per l’entorn que els envolta, com l’expressió no és la mateixa ara que al principi, com es comuniquen amb nosaltres, com la paciència que tenen va en augment, com reconeixen als seus companys… en definitiva, com creixen!!!

Quin gust i quin plaer gaudir de tot això!

Carta als nens i nenes que aquest any no han estat bons (O si...)

Nens i nenes, sou el col·lectiu més vulnerable de la societat perquè el món dels adults us tracta com si fóssiu éssers sense veu, ni drets, ni ulls, ni orelles, ni sentiments... Aquests dies que envolten les festes de Nadal són dels més màgics que viureu mai però en pagueu un preu força alt.

Fa setmanes que sabeu que s’acosten aquestes dates perquè no pareu de sentir les frases maleïdes: - “t’has de portar bé que si no els Reis et deixaran carbó aquest any”, “Ves amb compte amb el que fas que els Reis tot ho veuen”, “Si et portes malament, el Tió (que ronda per casa des de fa dies), no cagarà res de bo”... Quina angoixa!

No en feu cas, feu orelles sordes, de debò. Intenteu que aquestes paraules no us afectin. No entenc com sou capaços de suportar aquesta pressió. Cap de nosaltres (Adults) tolerem aquestes pressions, i si ho fem, ho denunciem perquè es tracta de mobbing o de violència emocional i verbal... De debò que no hi ha cap persona que m’estimi que m’amenaci o em faci aquest tipus de xantatge i no entenc com pot ser que us ho diguin a vosaltres, menuts.

Sabeu? Tots vosaltres sou bons! Us ho prometo! El que passa és que sovint els adults som uns egoistes i ens costa una barbaritat dedicar un temps valuós a acompanyar-vos amb paciència en els vostres aprenentatges i en el vostre dia a dia i ens resulta més fàcil i més efectiu amenaçar-vos i apoderar-nos de la veu dels vostres personatges preferits. – Ai! Si sentissin les males llengües d’aquests adults!

Qualsevol adult sap que mossegar als altres no està bé perquè no els agrada, que  per solucionar un problema enlloc d’esbatussar-nos podem utilitzar les paraules que hem après, que enlloc de parlar cridant a l’autobús podem parlar més fluixet per no molestar a la resta... Cap adult té un comportament correcte perquè el Tió els cagui més mitjons el proper Nadal... ho fem perquè respectem als altres, perquè la societat funciona millor, perquè és més fàcil compartir la vida amb els demés.

Tot això ho esteu començant a veure vosaltres sols, hi ha adults que ho expliquen i que us acompanyen perquè un dia pugueu ser conscients que us comporteu el millor possible per vosaltres mateixos, sense esperar més o menys regals la nit de Reis. A ells els seguireu somiant!

També heu de saber que els Reis, el Tió, el Pare Noel i l’Angelet de les dents NO són espies!! Ells son generosos i us visiten de tant en tant per seguir donant ales a la vostra imaginació, la vostra fantasia i la vostra il·lusió.

Estic segura que ben aviat SSMM es pronunciaran i faran callar a tots aquests que no us deixen viure amb la tranquil·litat i la felicitat que aquestes dates mereixen!

Laura, 
corresponsal directa del departament pedagògic de SSMM

PD: De cara al proper Nadal procurarem treballar més amb els Patges Reials perquè deixin d’interessar-se pel vostre comportament (Tant els hi ha de fer si no us heu fet el llit cada dia!) i comencin a demanar-vos si heu estat el màxim de feliços!

PD2: Òbviament seguirem fent pedagogia amb els pares, mares, àvies, avis, padrins.... Espero que en pugueu veure les millores ben aviat!