Feia massa dies que
no feia cap entrada al blog. No acabava de trobar el tema que em deixés
escriure fluidament, com a mi m'agrada.
Però fer de
mestra garanteix que sense haver d’esperar gaire ensopegues amb un tema dels
que donaria per fer tres entrades o més. He estat tot el cap de setmana donant
voltes a una errada que vaig cometre la setmana passada. Una errada que no
hagués vist si no hagués estat per l'incondicional "PepitoGrillo" que
tenim a l'escola, ella sap qui és.
Sovint les
mestres i educadores ens trobem en situacions on les famílies ens demanen
l'opinió sobre la criança dels seus fills. Ens demanen l'opinió sabent que som
les persones que acompanyem als seus menuts durant moltes hores, sabent que els
coneixem, que ens tenen confiança, que amb nosaltres se senten segurs...
Saber que les
famílies confien en nosaltres és un honor, en certa manera vol dir que estem
fent bé la nostra feina, però també és una responsabilitat això vol dir que les
paraules les hem de mesurar i les hem de pensar molt bé. I això, a voltes és
tan complicat...
La nostra opinió ha
de tenir una vessant pedagògica important sempre pensant en que els infants amb
els qui treballem tenen la seva personalitat, la seva pròpia mirada, la seva
vida, les seves costums i rutines, en definitiva, que són persones.
Podem donar la nostra
opinió, podem fer recomanacions des del respecte i sense envair la família,
podem donar consells si ens els demanen, de vegades sense que o facin si creiem
que són necessaris... però en cadascuna de les respostes hem de ser
conseqüents, hem de parlar del que és millor per als infants i hem de posar-nos
a la seva pell i això, hi ha moments, que se m’escapa...
Se’m va escapar i
vaig parlar des del meu punt de vista com a germana gran, ara amb la meva edat,
i no vaig adonar-me que havia de rebaixar vint-i-pocs anys per situar-me on em
demanava la família que em situés. No vaig adonar-me que la Laura mestra s’ho
mirava des de la distància i la Laura germana i filla actuava sense pietat.
Conscient que alguna
cosa no havia fet bé, vaig demanar ajuda a les oïdes que tot ho escolten quan
ens cal. Després de parlar-ne, d’encetar debat i d’anar involucrant més gent a
la tertúlia al llarg de la tarda veig que la meva resposta no va ser l'encertada,
que la meva opinió, lícita i respectable, s’allunyava de la lògica com a mestra
– i com a mare, que un dia, espero, entendré una mica més.
Vaig marxar
capficada. Avui dilluns, malgrat la pluja, gràcies al silenci de casa a la
tarda i a l’anàlisi que n’he fet des de la distància veig que vaig cometre un
error i que la conseqüència serà un gran aprenentatge. Per sort, estic segura
que per solucionar-ho compto amb el millor assessorament possible. Saber
rectificar i reconstruir respostes més constructives i amb una base pedagògica
i lògica més sòlida no serà fàcil, però ho aconseguiré.
El millor de
treballar on treballo és que aquestes maleïdes errades acaben amb les abraçades
més sinceres de l’equip perquè tots i totes som conscients de l’esforç
emocional que ens xuclen aquestes situacions. I tan de bo, tot acabés igual!
