dilluns, 18 d’agost del 2014

Que nos quiten lo “bailao”!


Avui escric des de la consciència d’haver passat un estiu amarg. La mort propera sempre és amarga, trista, desconsolada i injusta, però ens queda el record i l’enyor tendre per tirar endavant.

La última entrada del curs al blog havia de ser explosiva, però més explosiva és la vida així que l’entrada la faig ara que en tinc ganes i el sentit que li dono és un altre al que tenia previst fa un mes...

La mort per als adults és un tabú, un tema del que evitem parlar-ne, que no ens agrada, que no acceptem, que no volem acceptar, que ens posa tristos i que maleïm cada cop que ens sacseja.

La majoria dels infants tenen una curiositat natural per aquesta, la trobem natural quan parlem d’un animal que s’ha mort, d’una flor... i quan amb 3 anyets ens pregunten quan ens morirem, però què passa quan aquest fet és real? Els adults no sabem com tractar-ho amb ells i és important que ens en fem una idea.

El dol depèn del concepte de vida i mort que va canviant amb l’edat però també depèn com el viuen les seves persones de referència. Quan tenen menys de 4 anys no són capaços d’entendre que la mort és definitiva, per això serà normal que ens preguntin més sovint quan tornarà la persona que hem perdut. Tot hi així el dolor de la separació és viu en totes les edats i pateixen i troben a faltar com els adults.

És important que no es trastoquin les rutines i els horaris, que vegin que la vida segueix malgrat la gran pèrdua. Que els contestem els dubtes que tinguin, que els donem seguretat i els oferim tranquil·litat és vital.

També és important oferir recursos perquè puguin tancar el cicle de manera activa, fer una carta de comiat, un dibuix, un recull de fotografies per recordar els bons moments...

Tot això només són algunes idees que em semblen importants que quedin reflectides. I tots sabem que la teoria és molt fàcil però la pràctica és una altra història. El més important és que deixem fluir les emocions, no esperem res els uns dels altres. Si hem de plorar plegats, plorem, si necessitem cridar, cridem. Si volem estar sols en alguns moments fem-ho.  Estimem-nos.

Per resumir el curs, diré que hem passat un curs fantàstic, ple de descobriments, d’aventures, de rialles, de roba bruta, de cançons, de pintura, de plors, de innocència, de tendresa, de carícies i de petons, de dibuixos, de reunions, d’intercanvi d’opinions, de passes de gegant, de retrocessos naturals, de germanets, d’incorporacions noves, de discussions, d’esforços, de batalles, d’aigua, de fred i de calor!

Un curs que m’ha ajudat a entendre millor la petita infància, de formar-me des de la pràctica, d’aprendre noves maneres de fer les coses, d’enfrontar-me a les meves pors, d’entendre la responsabilitat des de la naturalesa de la pròpia paraula, de lluitar per allò que crec que és millor, de compartir el meu món amb gent fantàstica.

I com diria el Pau... Que nos quiten lo bailao!