La meva mare sempre m'havia dit que quan pareixes se’t envan totes les manies pel que fa l'impacte amb les ferides, la sang, els accidents... Docs m'he avançat.
Resulta que
quan ets mestra aquestes ruqueries també et passen de cop. Zas! com una
bufetada! Mai m'hauria imaginat que podria aturar hemorràgies de llavis oberts,
que seria capaç d'embolicar una ungla trencada amb tota la cura i la serenitat
del món, que podria trucar a les famílies sense que em tremolés la veu mentre
aguanto la gassa de la ferida dels seus fills i filles...
I resulta que
aquestes cosetes són minúcies al final... són petits ensurts que com a humans i
protectors dels més menuts, resolem en un tres i no res perquè ens surt
instintiu, perquè en aquell moment nosaltres som els seus protectors, els seus
superherois, els seus aliats, els seus referents.. i sembla que el cos és tan
intel·ligent que s'espera a que hagis entregat el nen amb el llavi partit a la
família perquè et puguin començar a tremolar les cames.
A part
d'aquestes minúcies també hi ha ensurts grans, greus però no fatals, que et fan
estar desvetllada tota la nit, que no et deixen aclarir el cap, que et fan
plorar i patir tant... Aquest curs he tingut algun ensurt important. Ensurts
que he resolt de la millor manera possible i amb la major serenitat, però tot
hi així ensurts que et fan replantejar tot el que havies fet fins ara i tot el
que faràs a partir d'ara.
Els accidents
passen a tot arreu, d'aquí el nom, però com a educadora t'adones que els
accidentats són els petits tresors d'una família i això per ells ha de ser tant
dur de gestionar.
Quan tens un accident
repasses els moments una i una altra vegada, a càmera ràpida, a càmera lenta,
posant el focus en cada detall... i tot hi així sempre tens la sensació que
alguna cosa se t'escapa... és tan frustrant... Per sort els accidents es van
resolent a poc a poc.
Mentre es
resolen, tu com a educadora, passes un temps de "dol" evitant segons
quines situacions, estant més tensa en alguns moments, revisant una vegada i
una altra allò que proposaràs... un temps obsessionada i un temps en el que et
costa parlar del què ha passat i dir sense que se't trenqui la veu que la
responsable en aquell moment eres tu.
Per sort,
t'envolta gent fantàstica que et recorden que aquests accidents són passatgers,
que en breu seran anècdotes dels primers anys de feina, que la família ho
recordarà com un fet puntual, que no te’n fan responsable i que saben que vas
actuar correctament. Sense aquesta gent, aquest equip, aquestes companyes,
aquestes amigues amb qui pots compartir el què sents i amb qui et pots sentir
recolzada, aquests accidents serien molt més difícils de superar. Sense
aquest suport, la feina de mestra en molts moments seria massa dura.
