Des que vam
començar el curs sortim al carrer uns 3 o 4 cops per setmana. Com explicava en
una altra entrada al blog, sortim amb un vagó de color groc de fusta preciós,
aquest vagó arrossega una cua de corda on alguns infants hi van agafats, sols,
en parella i fins i tot de tres en tres. Als qui no els acaba de fer el pes,
trien les mans de les educadores. Així
que ja us podeu imaginar la fila que fem, som una atracció ambulant!
Durant aquests
viatges, hem fet amics que ens saluden cada vegada que ens veuen, que ens
cedeixen el pas, que aturen les màquines que fan soroll perquè puguem seguir
cantant... Tenim una amiga que sempre ens diu bon dia quan passem pel davant
del supermercat, sempre està asseguda a la porta. Uns bons amics són els qui
porten les bombones de butà a les cases, aquests també ens saluden mentre fan
el “gling gling” a les bombones. Tenim
una amiga que és peixatera, que quan ens veu ens diu: -Mira que guapos i guapes que esteu sempre! També els senyors que
arreglen els carrers ens mouen les tanques perquè el vagó pugui passar sense
fer botar gaire als qui van a dins. Uns altres amics molt simpàtics sempre els
trobem que van amb un carro ple de ferros, sempre riuen quan ens veuen cantar i
ens fan adéu amb la maneta.
Tots aquests amics
són adults. Gent gran que ens veu i que ens respecta quan anem pel carrer.
També hem fet amics al parc, mares, pares, tiets, àvies, cangurs... i nens i
nenes! Sobretot! Amb aquests tenim una relació bastant diferent. Un dia en
parlarem.
Avui ens centrarem
amb els adults. Però no en aquests dels qui he parlat fins ara.
Sé, des del primer
dia que vaig sortir amb els infants al carrer, que fem molta patxoca, molta
gràcia, que som molt vistosos quan passegem així pel carrer, però també sabia
que hauria d’anar amb mil ulls, amb compte dels menuts i també fent una ullada
als adults del voltant.
Durant aquests
mesos he hagut de cridar l’atenció, amb molta educació però molt ferma a
algunes persones que se’ns han acostat. De vegades han volgut fotografiar als
bebès que anaven ajaguts i adormits al vagó, - Disculpi’m, no els hi pot fer fotografies a aquests infants, són menors
al meu càrrec i el dret d’imatge el tenen els seus pares i mares...
També hem trobat
alguns senyors i senyores que ens han tocat el cap mentre passàvem pel seu
costat: - Disculpi’m, estem passejant i
els infants no el coneixen de res a vostè...
N’hem trobat que
han volgut qüestionar-me a mi, - Disculpi’m,
estic treballant, no li puc prestar atenció a vostè ara.
Fins i tot n’hem
trobat que han agafat la mà d’algun infant mentre passejàvem, o que li han
ofert la mà a algun dels menuts mentre caminàvem rambla avall, - Perdoni’m, no li pot oferir la mà a aquest
nen, ni agafar-li. No el coneixem de res a vostè i ara estem passejant. En sóc
la seva responsable.
Us podeu imaginar
que a aquestes persones no els ha fet gens de gràcia, però a mi m’ha fet
reflexionar molt. És que hi hauria cap adult que tolerés que alguns adults desconeguts li
acaronessin el cabell mentre passeja? O potser donaríem la mà perquè sí a algun
desconegut? A algú de nosaltres ens agradaria que ens fessin fotografies mentre
estem adormit plàcidament en un trajecte de tren?
Si més no,
nosaltres ho podríem discutir amb la nostra pròpia veu, però els menuts que
estan al nostre càrrec, no poden. Sovint fan mala cara, o s’aparten quan ens
trobem en aquestes situacions, així doncs puc dir que la majoria de les vegades,
a ells tampoc no els agrada.
Aquestes situacions
m’han ajudat a adonar-me el poc respecte que tenim sovint pels infants. Malgrat
ens semblin molt bufons, no els podem tractar com si no tinguessin veu i no els
podem tractar com a ninos de fira...
La lluita continua, i malgrat sé que la gent no s’ho pren bé, amb bona cara seguiré clamant pels seus drets i la seva veu.
La lluita continua, i malgrat sé que la gent no s’ho pren bé, amb bona cara seguiré clamant pels seus drets i la seva veu.
