Entre els 3 i els 12 mesos comencen a
aparèixer les primeres dents en els nadons. De vegades es dona el cas que ja
neixen amb una denteta i també passa que a alguns infants no els hi surten
les dents fins passat l’any. Fins aquí són dades demostrables que, sovint, com
més àmplies més tranquil·litzen a les mares.
Avui em disposo a parlar sobre la
controvèrsia d’opinions pel que fa al procés de dentició. Fa mal? És normal que
tinguin cagarrines i bavegin més del compte? Perquè els primers no van fer mal
i els queixals si?
Tenim dues vessants. I donat que és un
tema que en les últimes setmanes l’he viscut a l’escoleta i n’he parlat més
d’una vegada amb algunes amigues mares em disposo a escriure de manera
objectiva tots dos punts de vista perquè la vida no és blanca ni negra.
Acceptem-ho.
Trobem el bàndol dels qui parlen del mal
insuportable, troben que quan surten les dents (qualsevol dent) els infants
estan més irritables, demanen el xumet i es frustren i encara ploren més, o
potser els calma una estona, fan caques molt corrosives, poden estar tot el dia
enganxats a la teta perquè això els calma... Bàsicament viuen uns dies intensos
a casa... quan llegeixo els testimonis als fòrums o en parlo amb algunes mares,
explicar-ho ja les posa en un punt de tensió curiós.
D’aquest bàndol també en formen part
aquelles famílies que només s’han adonat del mal que els fan els molars,
altrament coneguts com a queixals. Els seus infants tenen els mateixos
símptomes que els anteriors, irritabilitat, augment de les baves, caques més
líquides...
L’altre bàndol combreguen del tot amb el
que diu el Doctor Carlos González, ell explica que als bebès no els fa mal la
sortida de les dents perquè quan els surten els últims queixals als 6 anys (aprox.)
no es queixen en absolut. I realment opino que són un sector privilegiadíssim!
Ara bé hi ha fets clars, quan parlem amb
les mares, de que amb els primers i segons premolars molts infants tenen alguns
símptomes que assenyalen que alguna cosa els està passant a la boca: la demanda
del xumet, del pit, les baves en abundància, la inflamació de geniva... No els
podem obviar.
I malgrat, per norma general, no els
hauria de fer mal no ens podem oblidar que de vegades la denteta s’ha de fer un
lloc a la boca i ha d’empènyer algunes dents per poder sortir amb
tranquil·litat. De totes maneres aquest
dolor hauria de desaparèixer en el moment en que es trenca la geniva, si
perdurés massa caldria consultar al metge.
L’altre fet real és el tema de les
diarrees quan surten les dents. Quan als bebès els surten les dents acostumen a
posar-se de tot a la boca per intentar mossegar i calmar el dolor, de vegades
només fan servir les seves pròpies mans, però sigui com sigui aquest fet
afavoreix que entrin més gèrmens del normal a la boca i això pot fer variar el
ritme dels intestins, sovint la flora es veu alterada i per això poden sortir
caques més agressives que els faci irritar la pell del culet. Tot i així potser
l’únic que canvia és que són més toves, i segueix sent normal per la quantitat
se saliva que estan generant.
El tema de la febre és més controvertit. No acostuma a superar els
38º. Si ho
fes caldria consultar al metge abans de medicar-lo perquè hi podria haver un
alter focus d’infecció. De fet caldria consultar al metge abans de medicar-lo
tot I que només tingui febricula. Però aquest tema donaria pasa a una altra
entrada al blog.
I per superar
aquests mals tràngols sempre podem intentar dotar als infants amb objectes que
puguin mossegar tranquil·lament, a molts els calma prendre pit, a d’altres els
aliments més freds i fins hi tot podem provar de fer massatges a les genives.
Sigui com sigui és fantastic que les mares pugueu seguir compartint aquests
dubtes entre vosaltres I amb els especialistes.
Ah! I jo si
que record que quan em van sortir els queixals del seny, vaig patir una mica… I
ja era grandeta!
