Ja em perdonareu, avui faré una crítica important a un conjunt de famílies, que per sort no són la majoria, que em tenen embadalida durant força estona quan coincideixo amb elles en alguns espais públics.
Faré un breu resum de l'escena perquè us en feu un dibuix menal. Dissabte estàvem en un restaurant d'aquests que serveixen hamburgueses, aletes de pollastre, costelles de porc i amanides cèsar. Hi vàrem anar amb la família. Ocupàvem una taula de 7. Al darrera s'hi va asseure una família de 4; el pare, la mare el nen d'uns 9 anys i la nena d'aproximadament un any i mig-dos. Quan encara no havien fet la comanda del seu dinar, van demanar al cambrer que els escalfés un deliciós potito. Al cap de tres minuts ja estava escalfat i a punt per ser engolit per la petitona de la taula. Mentre esperaven les seves hamburgueses i els seus natxos, la nena es va acabar el seu dinar. De seguida es van afanyar a posar-li al davant un telèfon amb un vídeo d'en Pocoyó. La nena va estar absent durant tota l'estona que vàrem coincidir. Ningú li va dirigir la paraula, no va muntar cap ciri i es va portar estupendament mentre la seva família gaudia d'un dinar relaxat.
Amb la família vam analitzar la situació, perquè de vegades tinc la sensació que aquestes escenes només m'inquieten a mi. Vaig descobrir que no, que tots els de la taula sentíem la mateixa pena per aquesta taula.
Del tema dels potitos en dedicaré una altra entrada més a fons, de moment només diré, que una nena de la seva edat, amb dentetes fantàstiques i expectants per començar a mossegar podria haver gaudit del mateix àpat que els seus pares i el seu germà. Amb menys quantitat, cuidant què li estem donant, però de ben segur s'hagués pogut menjar un troç de pa i d'hamburguesa com ells. Potser així l'haguessin pogut fer partícep d'aquest moment d'oci pensat per a tots quatre.
Menjar a part, el que em va amoïnar més va ser el fet de tenir la nena endollada durant una hora a una pantalleta en un restaurant. Sóc defensora de les noves tecnologies i del bon ús que en podem fer., però en aquest cas em venien ganes de posar el mòbil al got de cervesa que bebia la mare.
Desitjo de tot cor que aquesta no sigui la conducta normal en aquesta família cada vegada que dinen fora de casa, ho desitjo de debó. Però si ho és, no trigaran a veure'n les conseqüències desastroses que pot tenir seguir aquest tipus de patrons.
Potser un dia s'oblidaran el mòbil, o es quedaran sense bateria, i la petita no podrà entendre perquè aquell dia no pot mirar el seu vídeo del Pocoyó. Potser aquell dia la menuda es frustrarà i muntarà un escàndol de campionat conegut popularment com una rabieta. Aquesta rabieta serà producte del seu pare i la seva mare. Seran ells qui l'hauran provocat i segurament no ho sabran veure i pensaran que aquesta nena és una malcriada. Es plantejaran que no pot passar més i s'asseguraran de carregar els mòbils abans de sortir. Amb una mica de sort demanaran un ipad als Reis i tindran el tema solucionat fins que un dia s'adonin que la seva filla no els explica res del que li passa, que no vol sortir amb ells els caps de setmana i que no té ganes de passar una bona estona amb la seva família.
Adoro els dinars, sopars, esmorzars i berenars en família. Els adoro perquè els comparteixo amb ells, perquè xerrem o només ens mirem, perquè ens expliquem coses o perquè ens les guardem per un altre moment. Els adoro perquè els àpats en família acompanyen la sobretaula en família, aquesta que de vegades s'allarga fins al berenar o que acaba aviat perquè tots tenim pressa. Els adoro perquè al voltant de la taula s'han donat les millors i les pitjors notícies, perquè hem compartit plors i hem compartit picades d'ull, perquè ens hem anat fent grans a la taula i perquè hem après a menjar amb gust i a compartir les nostres vides.
Tinc tan clar que el fet que jo estimi aquests moments és fruit del que he viscut a casa des que vaig néixer que em fa mal i em fa pena pensar que hi haurà gent que no ho podrà gaudir tant com nosaltres...
