Ens estem coneixent...

Ara ja fa gairebé dues setmanes senceres des que ens vam conèixer.

El primer contacte va ser un pèl desconcertant, no teníem confiança, només ens havíem vist uns minuts un parell de dies abans, no sabíem on estàvem... Només teníem clar els nostres noms i jo dominava el tema de l'edat.

El primers dies vam voltar molt sense tenir clar on anàvem, vam estar provant-nos, acostant-nos, tocant-nos... Ens hem vist gairebé cada dia així que amb dues setmanes la relació ha millorat molt!!!
Ens tenim més de confiança, ens busquem quan ens cal, ens agrada trobar-nos al matí i ens agrada despedir-nos a la tarda.
Ara ja som capaços de començar a entendre'ns sense paraules, ja sabem els gustos de l'esmorzar i els moments en que necessitem relaxar-nos. Sabem fins hi tot algunes "manies" sobre les nostres hores de son, fixeu-vos si la nostra relació comença a ser íntima!

Aquests dies també ens hem hagut de consolar i ens hem trobat en diferents moments per cercar aquella pau i tranquil·litat que fins ara només sentíem amb poques persones.

De debó! Ho estem aconseguint! i és molt emocionant!!

Ens estem enamorant els uns dels altres a poc a poc. Parlo d'aquell enamorament que admira, cuida, protegeix i sap què necessites en cada moment... Aquell enamorament que només pots sentir quan passes la teva jornada laboral envoltada de menuts i menudes que tot just descobreixen aquest món.
Parlo de l'enamorament basat en la confiança sabent que les teves mans i les seves faran molta força i necessitaran molt contacte. Aquell enamorament a ullsclucs que les famílies dipositen en mestres i educadores...

Aquell amor que fa que comencem a ser una pinya, un grup! Aquell amor que s'anirà construint amb els minuts que aniran passant i que al final ens haurà fet créixer una mica més.

Trista ment atrofiada...

Dedico l'entrada a les mares, a la meva per començar. 

A les que fa poc que ho són, Maria.

A les que acabeu de començar, Silvia.

I a les que ho sereu molt aviat, Andrea.

Continueu imaginant, amb els vostres tresors!

Després d'un mes de descans els mestres i les mestres, els educadors i educadores tornem a estar actius des de fa uns dies. 

Aprofitant aquest inici m'agradaria compartir amb vosaltres el meu estat mental de fa un parell de setmanes...

Des que vaig saber que començava a treballar en una espai tan diferent al que estava acostumada però tan familiar en la meva imaginació, vaig començar a fer recerca sobre els autors amb els quals més simpatitzem, amb les pedagogies més noves i obertes, amb les experiències més innovadores i a la vegada més antigues...

és a dir que he estat tot l'agost mamant coneixements i conceptes amb els quals he establert connexió i complicitat i amb altres on he pogut aprofundir en la nostra relació. 

A finals d'agost, però, m'embarcava en l'aventura de fer rodar un grup d'infants amb els meus coneixements,  idees i  propostes basades en ELLS. En ells com a individus que necessiten propostes segons els seus interessos, segons les seves necessitats, segons les seves inquietuds, ells com a protagonistes. 

I de vegades, la teoria és fantàstica i ja sabem què passa amb la pràctica... que tot es complica!

Per unes hores em vaig sentir que tenia el cervell atrofiat!!

Com pot ser? Des que tinc consciència he desitjat ser mestra en una escola on els ritmes flueixin i on les fitxes serveixin per fer paper reciclat, on famílies, infants i mestres ens retroalimentem, on els infants juguin i aprenguin amb el nostre suport i no amb la nostra doctrina... i ara que la tinc no tenia ni idea de com podia començar!!!!

Reconec que durant uns dies m'he plantat davant la llibreta en blanc esperant que de cop, per gràcia de no sé qui, la meva mà comences a escriure tot d'idees i propostes fantàstiques... però no!

Després d'un parell de dies d'angoixa interior m'he adonat que jo encara hi sóc a temps! Que malgrat fins ara la meva imaginació s'hagi centrat en recostruir palets i capses de vi a casa i en propostes didàctiques alternatives a les editorials de les escoles, ara sóc a temps de tornar a engegar motors i de tornar a exercitar la meva imaginació!

Fa una setmana que m'hi he posat i ja en tinc alguns resultats a l'escola, així que quan estigui ben encarada, no podré parar! N'estic segura!!! I he de dir que arribar a la conclusió que fa 24 anys que m'han anat tallant la imaginació i ara n'he d'aprendre m'ha posat trista...

A partir d'ara us ben asseguro que, per deixar el món una mica millor del que l'he trobat, escoltaré i potenciaré la imaginació dels infants del meu grup. Ells seran els qui m'ajudaran a trobar la meva i jo els podré acompanyar en les seves aventures!